“La fotografia és la meva psicoteràpia. Em relaxa, sobretot si és paisatgística”

“He estat autodidacte. Quan vaig començar, havíem d’aprendre com podíem. Era encert error i així anaves fent. T’espavilaves, perquè una fotografia et costava molts diners”

“La medicina s’està tecnificant molt i, després de la jornada laboral, la millor vàlvula d’escapament és fer coses creatives”

Alfonso Fadeuilhe Fadeuilhe (Barcelona, 1954) és cardiòleg i un apassionat de la fotografia. Fa fotos des de ben jove, quan s’hi va iniciar amb el seu pare, i en guarda milers al seu arxiu. Al llarg de la seva trajectòria com a metge, ha treballat tant en l’àmbit públic com en el privat i actualment té una consulta privada.

Com va començar el teu interès per la fotografia?

Això comença quan jo tenia 14 anys. El meu pare tenia una càmera Kodac molt antiga, i tots dos vam començar a fer fotografies en blanc i negre. Després vam passar a unes càmeres una mica més perfeccionades, com les Minolta. Però eren èpoques en què cada fotografia tenia un cost. No solament el cost del negatiu, que era molt car, sinó el del revelat. El revelat en blanc i negre el podies fer a casa, però jo feia molta diapositiva i això s’havia d’enviar a Madrid i trigaven 15 dies a portar-te les fotos. Era tot un ritual. Amb el temps, em vaig passar a la fotografia digital, que és la que faig avui. Però el que és important de la fotografia no és la tècnica, sinó el que vols expressar-hi. Obtenir les imatges que per a tu siguin emotives, sensibles i que et donin pau interior.

Què és el que vols expressar amb les fotos que fas?

La fotografia és complexa perquè n’hi ha de molts tipus. Per exemple, la paisatgística. Aquesta fotografia molt tranquil·la en la qual poses el trípode, busques l’escenari, l’enquadres i esperes que vingui la llum que desitges que li doni una personalitat a aquest paisatge. Jo tinc la sort de viure a un lloc especial de Barcelona, a Vallvidrera, on tinc l’oportunitat de veure com surt el sol des del mar i paisatges espectaculars. Publico molt a les fotos dels lectors de La Vanguardia i allà hi ha moltes fotografies on es veu l’espectacularitat de la natura. És un tipus de fotografia que no busques, la trobes. També hi ha la fotografia de carrer. I aquí vas a buscar el que surti. Surts amb una càmera, habitualment càmeres que no siguin massa vistoses, i vas a veure què et dona aquell dia el carrer i pots trobar-hi coses realment molt curioses.

Quines n’has trobat tu?

Del 2000 al 2005 vaig fer tot un reportatge sobre els figurants de La Rambla. Vaig fer-ne unes 200 fotografies de 200 figurants diferents, buscant l’aspecte creatiu del personatge, però sense que sabessin que els estava fotografiant. Després sí que els donava monedes, perquè, després de cinc anys, ja em coneixien. També he fet fotografia de retrat, amb la meva neta i amb la meva família, sobretot. També de gent, fotografia robada que se’n diu. Es tracta de fer fotografies sense dir res a les persones. És un tipus de foto molt agraïda. També he fet fotografia nocturna a la Via Làctia. Aquesta la faig a França, en zones on no hi ha tanta contaminació lumínica.

Alguna vegada has arribat a exposar les teves fotos en algun lloc?

No. Al principi era una cosa que era per a mi, després vaig començar a enviar-les a TV3 i a El Tiempo de La 1 de TVE. Després, vaig començar a enviar-les també a La Vanguardia i allà em van agafar molt d’afecte i n’hi envio moltes. També he fet algun llibre per a mi, però, en principi, no és una cosa pública.

Què t’aporta la fotografia?

És una miqueta de psicoteràpia, perquè d’alguna manera et relaxa, sobretot si és  paisatgística, relaxa molt. És una manera de desconnectar de la feina, que algunes vegades comporta angoixes. Jo tinc tres fills i un d’ells és psiquiatre i em diu que a mi la fotografia em va molt bé perquè em treu els nervis… i, si m’ho diu un psiquiatre… [riu]. La fotografia és una cosa molt personal. Qui la fa la veu d’una manera i una altra persona que la veu, d’una manera diferent. Per tant, has de ser humil i dir: jo arribo fins on arribo. És important gaudir del que fas, encara que també tinc un bon equip.

Creus que la fotografia o els valors que t’hagi pogut aportar t’han servit d’alguna cosa en la teva faceta com a metge?

La fotografia, des del meu punt de vista, ha seguit una vida paral·lela a la medicina. La fotografia va començar amb uns clixés. Havies de buscar la foto, no podies disparar ràfegues com ara. Després havies de revelar-les a casa o enviar-les a Madrid, com en el meu cas. Després, les projectaves amb un aparell i havies de muntar una pantalla. Tot això era l’habitual i requeria molt de temps, igual que la cardiologia. Quan jo vaig acabar d’estudiar cardiologia, un malalt requeria una hora i mitja. L’havies d’explorar, auscultar, fer un electrocardiograma, fer el diagnòstic, donar la medicació. És a dir, que un malalt portava molt temps, igual que la fotografia inicialment. Ara, amb les tecnologies actuals de les ecografies, vas a una velocitat tremenda. I amb la fotografia passa el mateix, tu dispares i ja tens el resultat. Per tant, crec que segueixen una evolució paral·lela, en aquest aspecte. També en el fet que, per a segons quin tipus de fotografia, has de captar el moment, l’instant. Has d’anar molt de pressa, perquè és un segon en el qual està la fotografia. Igual que a la vida, des del punt de vista de la cardiologia.

I a l’inrevés? El teu vessant com a metge, t’ha servit d’alguna cosa a l’hora de fer fotografia?

Sí. Sobretot, amb el retrat. He vist tantes persones, tantes expressions diferents, que d’alguna manera busco l’expressió, la forma que em miren, el llenguatge gestual… Fer de metge em dona un cert avantatge sobre altres persones que no tenen aquesta facilitat de veure tanta gent i com s’expressen. A la medicina, el llenguatge gestual és fonamental, com els pacients expliquen un dolor o com l’amaguen. Tot això és molt important per a nosaltres.

Aquest llenguatge no verbal en la fotografia també el pots veure i captar, oi?

El detectes, sí. Per exemple, fa molt poc vaig fer una fotografia a la meva neta, una fotografia que vaig trobar encantadora i que és d’una expressió com de patiment. Tothom desitja la fotografia perfecta: tots contents, un somriure Profidén i tot perfecte, molt treballat. Però, moltes vegades, la fotografia és una altra història. La fotografia per mi és buscar alguna cosa més que el fet de disparar. Avui dia, lamentablement, amb els telèfons mòbils s’està devaluant la fotografia perquè es tracta de disparar, disparar i disparar de forma indiscriminada. Això es llança a internet i a les xarxes socials i ningú s’ho mira realment. Jo encara soc un romàntic de la fotografia i continuo amb les bases i tècniques d’abans.

T’has format en fotografia o n’has anat aprenent de manera autodidacta?

El meu pare em va ensenyar alguna cosa, però en la nostra generació la gran majoria de fotògrafs érem autodidactes. No és com avui, que tens cinquanta mil facilitats. Internet ha sigut una revolució. En aquella època havies d’aprendre com podies, era encert error i així anaves fent. T’espavilaves, perquè una fotografia et costava molts diners. Altres companys també et deien les seves impressions i anaves aprenent el que era la fotografia.

La fotografia sempre ha estat present a la teva vida o en algun període l’has deixat momentàniament de banda?

Sempre, sempre, sempre he fet molta fotografia. Tinc milers de fotos, siguin paisatgístiques, dels meus fills, de la meva dona… I no ha sigut la típica fotografia de postal, sinó fotografies que busques. La fotografia sempre ha estat present a la meva vida. Cadascú té els seus hobbies, que, d’alguna manera el relaxen. I en aquest aspecte, per a mi la fotografia és una cosa molt important, perquè em distreu molt.

Creus que és important que els metges tinguin aficions artístiques o més humanístiques, com és el teu cas?

No només els metges, tothom. Però també depèn de moltes circumstàncies, de cadascú, de la formació. Sí que crec, però, que és important el tema humanístic a la medicina. Jo veig que cada vegada la medicina s’està tecnificant més i crec que, després de la jornada laboral, hem de tenir una sortida, una vàlvula d’escapament i què millor que alguna cosa creativa. Tinc una companya que pinta molt bé. Altres tenen altres aficions com la lectura, l’escriptura, l’alpinisme… Això ho he vist també al pòdcast del CoMB [Hipòcrates en pijama]. Cadascú té les seves sortides, no únicament des del punt de vista artístic o humanístic, sinó també físic. És molt important la desconnexió.

Creus que tens un estil fotogràfic concret?

Jo treballo en el format RAW, que és com un negatiu. Després ho has d’editar i és a l’edició on hi poses el toc final, perquè l’edició és una cosa molt personal. És l’art de posar més contrast, una miqueta més d’intensitat de color, de lluminositat… o de treure’n. I aquí realment gaudeixo.