Clara Prats és física i investigadora del grup de recerca de Biologia Computacional i Sistemes Complexos BIOCOM SC de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Ha estat una de les veus expertes que més llum ha aportat en aquesta pandèmia, tant per les seves aportacions científiques i rigoroses, com pel seu tarannà.

El BIOCOM SC de la UPC, el centre on treballes amb el teu equip, s’ha fet més conegut arran de la pandèmia, però té una trajectòria llarga. A què us dediqueu?
Som un grup de recerca format, majoritàriament, per físics, que utilitzem les nostres eines, el domini dels números, per intentar simplificar sistemes i comprendre’ls millor. Apliquem tot això a l’estudi de problemes relacionats amb la biologia. Hi ha una línia del grup de recerca que treballa en l’àmbit d’aplicació de models a problemes relacionats amb el cor. Una altra part, que és on treballo jo, que fa més de 10 anys que estem estudiant problemes relacionats amb les malalties infeccioses, com la tuberculosi, tant en la seva dinàmica epidemiològica com en la seva història natural. Podem modelitzar com les lesions creixen, com apareixen de noves, com passem d’infecció latent a malaltia… Qüestions com aquestes, on els models poden ajudar a entendre millor el que està passant.

Durant la pandèmia de la COVID-19, quina ha estat la vostra feina concreta?
Hem aprofitat tot el bagatge que portàvem en l’estudi d’altres malalties infeccioses per aportar-hi el nostre gra de sorra. Hem treballat, fonamentalment, en tres àmbits. El primer és el monitoratge i l’estudi de quins índexs ens poden ajudar a quantificar millor els números per objectivar la situació epidemiològica i per saber si estem bé o malament i mesurar la tendència a l’alça o a la baixa d’un moment concret. El segon àmbit han estat els models predictius per poder anticipar decisions utilitzant models matemàtics a curt i mitjà termini. Per exemple, per preveure com estarem la setmana vinent, cap a on pot tendir la càrrega hospitalària o de les UCIs, etc. Preveure escenaris del que pot passar i així poder contribuir a la gestió del dia a dia. I el tercer àmbit ha estat l’ús d’aquests models, però des de la perspectiva d’ajudar a entendre alguns aspectes propis de la pandèmia i donar resposta a preguntes molt més concretes, com, per exemple, quina estratègia de vacunació pot ser millor, quina és la dinàmica de transmissió a les escoles, quin efecte pot tenir que els grups bombolla siguin d’una mida o una altra o que les quarantenes siguin de deu dies o de catorze.

El BIOCOM SC de la UPC som un grup de recerca format, majoritàriament, per físics, que utilitzem les nostres eines, el domini dels números, per intentar simplificar sistemes i comprendre’ls millor

Treballeu braç a braç amb metges. Com és aquesta tasca? Us hi enteneu bé?
Qualsevol aproximació multidisciplinària és fantàstica. Treballar sobre una mateixa pregunta i en un mateix objectiu des de perspectives diferents només pot sumar i és interessantíssim. Abans de la pandèmia, ja treballàvem amb metges. Requereix un treball previ de molta paciència per trencar barreres de llenguatge i conceptuals, per entrar en una dinàmica de respecte, per conèixer molt bé quina és l’expertesa de l’altre i saber allò que pots aportar i també on estan els teus límits. L’experiència compensa, tant en l’àmbit científic com en el personal. No té preu.

El fet d’haver aportat els vostres models com una eina fonamental per a la presa de decisions dels responsables de la gestió de la pandèmia, ha estat una càrrega de responsabilitat?
Tots els científics que hem treballat en aquesta pandèmia hem tingut aquesta sensació de responsabilitat. Estàvem posant les nostres eines al servei d’un problema global que afecta totes les persones. En el nostre grup això ha pesat molt i hem intentat ser-ne conscients per intentar fer la feina encara més ben feta. Has de ser conscient que allò que aportes ha de tenir una consistència molt sòlida perquè pot tenir conseqüències.

Heu estat també una referència als mitjans de comunicació com a veus expertes. Com has viscut aquesta exposició mediàtica?

En un problema de salut pública, la comunicació dels experts és clau i imprescindible. Diversos membres del nostre grup hem estat presents als mitjans de comunicació. Al principi, una mica per casualitat, però, després, ha estat una decisió conscient. Vam veure que així també fèiem una feina que podia resultar útil. Aprofitant que som professors universitaris, hem intentat transformar conceptes abstractes o difícils en alguna cosa que fos comprensible per a la població en general. El treball amb els mitjans és desgastant en molts aspectes, però ha estat interessant conèixer també com treballen els periodistes. Veus que la majoria tenen aquest neguit d’intentar explicar bé les coses i que et pregunten i et repregunten per aconseguir trobar el missatge clau que, a més de satisfer l’objectiu informatiu, pugui tenir alguna conseqüència i contribuir a la resolució del problema.

Tots els científics que hem treballat en aquesta pandèmia hem tingut aquesta sensació de responsabilitat. Estàvem posant les nostres eines al servei d’un problema global que afecta totes les persones

Has tingut la sensació d’estar enmig d’un soroll excessiu, on massa gent opinava i era difícil posar-hi ordre i distingir-hi les veus autoritzades?
Sí que hi ha hagut molt soroll, però també hi ha hagut persones que han comunicat molt bé. És interessant que hi hagi persones diferents comunicant sobre un mateix tema, mentre tinguin l’expertesa necessària, perquè el receptor del missatge no és homogeni. Tenir comunicadors que expliquin les coses de manera diferent és convenient perquè aquest missatge arribi més lluny. Per tant, comunicadors diferents, benvinguts siguin.

Al confinament domiciliari, durant una connexió amb una televisió, va aparèixer en directe el teu fill que demanava la teva atenció. Allò va il·lustrar molt bé el que moltes famílies estaven vivint amb el teletreball, la cura dels nens, etc. Com vas viure aquells mesos?
Els mesos de confinament van ser durs per a tothom. Aquella entrevista il·lustra molt bé el que era aquesta situació de portes endins a la majoria de les llars on hi havia persones treballant amb infants a casa. Va tenir un punt positiu perquè crec que va servir d’element visibilitzador. Se’n va parlar durant uns quants dies i al final és bo que això surti i es normalitzí. En l’àmbit personal, va ser un moment que em va remoure molt perquè no estàvem parlant de com era de difícil per als nens i nenes tenir els pares i mares treballant a casa. Em vaig adonar que ens queixàvem molt des del punt de vista dels adults i que potser ens ho havíem de mirar des de l’altra perspectiva.

Abans de la pandèmia, ja treballàvem amb metges. Requereix un treball previ de molta paciència per trencar barreres de llenguatge i conceptuals, per entrar en una dinàmica de respecte, per conèixer molt bé quina és l’expertesa de l’altre i saber allò que pots aportar i també on estan els teus límits.

La pandèmia ha estat un punt d’inflexió per al grup del BIOCOM SC? Com t’imagines la vostra feina a partir d’ara?
Espero bastant el moment postpandèmia, que sembla que no arriba mai. El retorn a la tranquil·litat, al ritme típic de la recerca científica, que no és el ritme que hem viscut aquests últims dos anys. Per altra banda, aquest treball conjunt que hem fet amb altres científics ha trencat moltes barreres i ens ha obert moltíssimes portes. En el nostre cas particular, hem començat a col·laborar amb molts científics de disciplines diferents i això és una oportunitat. Hem sortit de l’entorn on treballàvem a petita escala i hem fet un salt pel que fa als projectes en els quals estem treballant. El futur ens obre moltes més línies de treball, més col·laboradors. Ens esperen coses interessantíssimes més enllà de la COVID-19.

Com diries que ha estat la gestió de la pandèmia a Catalunya: millor, pitjor o igual en relació amb altres països del nostre entorn?
És d’hora per fer una valoració de la gestió, ja que encara estem en pandèmia i aquestes coses requereixen una mica de perspectiva. Hem vist al llarg d’aquests dos anys, en molts moments, com es posaven d’exemple certs països i, després, al cap d’unes setmanes, resulta que eren els que estaven en pitjor situació. Hi ha hagut coses que hem fet bé, coses que no hem fet tan bé i coses que hem fet malament i, probablement, a tots els països sigui així. Amb calma, ho anirem veient i espero que aprenguem alguna cosa del que s’ha fet bé a cada lloc i que, a partir d’aquests aprenentatges, intentem millorar.