Després de la Dictadura, van proliferar a Barcelona els cinemes de repertori que reestrenaven pel·lícules que encara no s’havien pogut veure aquí. D’aquelles sales, n’era un assidu Antoni Peris, metge d’atenció primària dedicat ara a la gestió i gran aficionat i coneixedor del cinema. Peris compagina la direcció-gerència del CASAP – Consorci Castelldefels Agents Salut i la direcció de l’EAP Can Bou amb la crítica cinematogràfica. Hores i hores de cel·luloide i unes quantes formacions han fet d’ell tot un expert. Des de fa vint anys, Peris col·laboraen diferents publicacions online amb les seves crítiques de cinema. Els cinemes barcelonins Loreto, Spring i el Cèntric, on tantes hores va passar, ja han desaparegut. A la ciutat encara resisteixen algunes sales petites que competeixen amb grans cinemes comercials i ara també amb les plataformes de streaming, que han guanyat espai arran de la pandèmia de COVID-19. Les formes de gaudir el cinema s’han multiplicat en els darrers anys i a Peris li preocupen els nous costums que està creant: l’aïllament social i deixar en mans d’un algoritme, que es basa només en els nostres gustos, la tria de les històries que veiem. El cinema, ens assenyala aquest metge, ens hauria de servir per conèixer noves mirades i per enriquir el nostre món, no per fer-lo més petit.

Des de quan ets aficionat al cinema i què t’hi va portar?

No t’ho sabria dir, però és des de petit. El meu avi tenia una impremta i elaborava uns documents per a la premsa que ara ja no es fan servir. Eren uns quadríptics on hi havia la imatge del pòster de la pel·lícula, pòsters alternatius, frases publicitàries… Els tenia habitualment per casa perquè l’avi me’ls donava. També tenia un parent, l’Enric Mataix, que dibuixava pòsters, i un altre que treballava en una distribuïdora. De petit, hi havia sessions de tarda els dissabtes. Primer, a la televisió, amb pel·lícules de bastant qualitat que mirava amb els pares i després, al cinema. I després de la Dictadura, van aparèixer a Barcelona molts cinemes de repertori, que feien la feina de filmoteca.

Quina mena de pel·lícules hi veies allà?

Repescaven pel·lícules, majoritàriament de qualitat, de la dècada anterior que no s’havien estrenat aquí o que havien tingut uns passis molt curts. Allà vaig fer molta cultura perquè hi vaig descobrir bona part de la filmografia europea i americana dels anys 60. Anava als cinemes Loreto [1963-1984], a l’Spring [1911-1985], que estava a Bonanova, i també al Cèntric [1934-1985], al Casc Antic. Ara ja no n’existeix cap. No només vaig fer cultura cinematogràfica, sinó que em vaig acostumar a anar-hi setmanalment, em va generar una addicció.

Com vas començar a escriure crítiques de cinema?

Des del 1975, vaig començar a apuntar en un llistat totes les pel·lícules que veia. Va arribar un moment, als anys 90, que, per compte meu, em vaig posar a escriure petits textos. Després vaig començar a formar-me. Em vaig apuntar a un taller de cinema i a un altres de crítica cinematogràfica. També havia escrit textos breus en una publicació que fèiem al SAP Anoia, quan hi treballava, i, a partir de l’any 2002, vaig començar a col·laborar amb Miradas de cine, una revista online sobre cinema.

Col·labores en diverses publicacions online.

La trajectòria més llarga lhe tingut a Miradas de cine, però també vaig estar col·laborant un temps al Mau Mau Underground, un club que està al Poble Sec i que tenien una publicació online; en Cinearchivo ; Culturaca i a Trànsit, que està orientada al cinema d’autor i on es treballen també videoassatjos. També he participat en llibres col·lectius: 100 miradas de cine, un sobre John Carpenter i un altre sobre David Fincher.

La teva afició al cinema t’ha portat a conèixer infinitat d’històries diferents. Això t’ha ajudat en algun aspecte de la feina?

Treballo com a gerent i m’ha ajudat a treballar amb les persones. Tinc la teoria que bona part dels metges tenim un aïllament social molt gran. Són sis anys de carrera i quatre d’especialitat, en els quals, almenys en els dos primers, segueixes fent una formació continuada molt intensa. Són anys de dedicació molt exclusiva i, per a molts, comporta un gran aïllament social: els teus amics són estudiants de medicina o metges, les teves converses estan molt vinculades al món de la medicina, comentes coses dels casos que has vist a la feina… Per als professionals que han de tractar amb pacients, pot suposar un repte. Podem ser excel·lents professionals que dominem la capacitat diagnòstica i el tractament, però hem pogut perdre l’habilitat de l’empatia. Ho veiem tot des d’un model metge centrista.

Què vols dir amb això?

No em refereixo a la relació metge-pacient, sinó a la relació de persona a persona. Ens és difícil valorar les necessitats dels altres, almenys quan portem pocs anys de rodatge. En el meu cas, el que més m’ha donat aquesta capacitat han estat les experiències en viatges, més que no pas la formació acadèmica. Però com els viatges no es poden fer tant sovint, tenim el cinema com una altra manera de viatjar i que m’ha permès veure punts de vista absolutament diversos i entendre que molta gent amb les mateixes vivències experimenten sensacions i sentiments diferents. El que per a algú pot no tenir importància, per algú altre és un autèntic desastre que pot destarotar la seva vida i li ocasiona ansietat o depressió. Això a la consulta, els metges ho hem de tenir molt present.

Com a amant del cinema, segurament vas celebrar l’obertura dels cinemes després de mesos de tancament per la pandèmia.

Molt. Crec que s’hauria d’haver facilitat l’obertura dels cinemes molt abans. Per poder veure pel·lícules, però també per la cultura i la socialització. Tots estem patint en la nostra salut mental aquesta situació tan prolongada, especialment els professionals de la salut. Estem veient algunes actituds que ratllen el patològic i d’altres que ho són. No podem dir que siguin pròpies de les restriccions o de la pandèmia, però sí que poden haver-ne estat un desencadenant. Hi ha molt de neguit i d’angoixa. A l’atenció primària, moltes de les consultes que rebem estan vinculades amb la restricció de les relacions socials. I encara que el cinema és una activitat que, a priori, pot semblar poc social, sí que a l’anada o a la tornada de la sala tens la possibilitat d’esbargir-te comentant la pel·lícula.

Esteu notant un canvi d’actitud dels pacients cap als professionals quan van a la consulta?

Ve molta gent amb situacions d’angoixa i d’ansietat i amb certa irritabilitat. Hi ha gent que ha perdut la paciència i que té una actitud tensa quan ve, sobretot amb els administratius sanitaris.

Com et vas sentir mentre els cinemes estaven tancats?

Malament. Al principi no hi havia altra opció, però, al final, estava indignat. Per una altra banda, es van aturar molts rodatges. Durant mig any vam veure pel·lícules de gran qualitat, però, entre la segona meitat i principis d’aquest 2021, l’estrena en pantalla ha sigut molt baixa. El que més destacaria d’aquest any són Tiempo i Annette, que es van estrenar amb un mes de diferència. També m’ha fet ràbia que algunes grans pel·lícules s’hagin quedat flotant durant el 2021 o que hagin estat en cartellera durant molt poc temps. El año del descubrimiento , la millor pel·lícula de cinema espanyol dels últims 20 anys es va fer el 2020 i no l’ha vist quasi ningú. Fa una reflexió sobre la política espanyola i sobre la societat, aspectes que el cinema espanyol treballa poc, i que crec que és necessària.

Arran de la pandèmia, on sí que hi ha hagut moltes estrenes a plataformes d’streaming.

Això em fa molta por per la manca de socialització que suposa. Ens estem acostumant a estar dins de casa i això comporta tenir menys relació amb gent que ens pot aportar informacions i opinions diferents de la nostra. Per tant, difícilment canviarem d’opinió mai. És més, si la nostra opinió va en una direcció, els algoritmes de totes aquestes plataformes ens marcaran més en aquesta direcció. Això és extremadament perillós. No parlo només del cinema. Aquest tancament també comporta una pèrdua de relació amb les botigues de barri i una orientació més cap a les plataformes que et porten menjar a domicili, per exemple. L’algoritme mai et donarà alternatives diferents. Aquesta pujada de les plataformes està redefinint la societat d’una manera extremadament conservadora, en el sentit que conserves i mantens el teu ideari. Promou la inèrcia de no moure’t del teu entorn de confort.

---

Les recomanacions d’Antoni Peris: pel·lícules humanistes amb les que treballar l’empatia i reflexionar sobre l’ofici de metge

Quan li preguntem a Peris quines pel·lícules haurien de veure els professionals sanitaris per comprendre millor la psicologia humana, les relacions personals i també per reflexionar sobre el “fer de metge”, no en dubta gens. I, si li demanem un consell, ens diu: “Doneu una oportunitat a les pel·lícules rares”.

Sobre la relació amb el pacient i la professió de metge:

• Moartea domnului Lazarescu (La mort del senyor Lazarescu) de Cristi Pui, estrenada el 2005. Peris no és “gens fan” de les pel·lícules sobre metges o medicina, però aquesta, assevera, “hauria de ser d’obligada visió per tots els professionals de la salut”. Explica la història d’un home alcohòlic que una nit fa un avís d’urgència i la infermera que l’ha d’atendre intueix que hi ha quelcom més greu de l’habitual. Com és un pacient alcohòlic és rebutjat constantment, tot i la implicació i esforç d’aquesta professional. “No és tant – tot i que ho és- una crítica al sistema de salut romanès, sinó que reflexiona sobre com hem de valorar un pacient crònic extremadament fràgil, al qual se’l desqualifica per la seva manera de viure i pel fet de ser alcohòlic”, explica. I afegeix: “La relació de la infermera amb el pacient ens posa davant del mirall per situacions que tots ens hem trobat alguna vegada”.
• La maladie de Sachs (Les confessions del doctor Sachs) dirigida per Michel Deville a partir d’una novel·la de Martin Winckler i estrenada el 1999. És una pel·lícula “molt reeixida”, sobre un metge d’atenció primària francès amb moltes ocupacions. Compagina la consulta pública amb la privada i col·labora en una clínica ginecològica. “Tot plegat se li fa un món”, explica.
• Akahige (Barba-roja) d’Akira Kurosawa i estrenada el 1965. Tracta la història d’un metge rural que s’enfronta a casos molt complexos. “És ideal per tractar la relació metge-pacient”, comenta Peris.

Per obrir la mirada:

• The Quiet Man (L’home tranquil) del 1952 i The Searchers (Centaures del desert) del 1956, de John Ford. Aquest director, explica Peris, feia unes pel·lícules totalment humanistes “amb una gran construcció de personatges, tant en les pel·lícules més dramàtiques, en els grans westerns i en les comèdies”. Ens assegura que amb L’home tranquil riurem de valent.
• Sieranevada (2016) de Cristi Pui. Tracta d’una reunió familiar plena de conflictes entre els seus membres  “Veus, d’una manera magnífica, les diferents actituds en una societat com la romanesa, que també està en conflicte amb la seva pròpia evolució”.
• Shichinin no Samurai (Els 7 samuaris), Ikiru(Viure) i Madadayo (Encara no) d’Akira Kurosawa i estrenades el 1954, 1952 i 1993 respectivament. Kurosawa “potser és dels directors que millor ha retratat les persones des d’un punt humanista”. Al seu criteri, “les seves pel·lícules també haurien de ser vistes per tothom”. Els 7 samuaris és la més enèrgica i dinàmica. Vivir és més intimista i explica la història d’un buròcrata a qui se li capgiren totes les seves creences després de ser diagnosticat d’una malaltia terminal. Finalment, Madadaya té com a protagonista un professor que es jubila. Sembla que a partir d’aquest moment tot s’acaba, però realment “es una celebració de la vida enfront de la proximitat de la mort”, comenta.