“Des de fora, sorprèn la duresa dels casos als quals ens enfrontem i que la nostra vida segueixi amb normalitat”

La psiquiatra Esperanza Gómez és una referent en psiquiatria forense. És metgessa forense titular del Ministeri de Justícia en excedència i exerceix com a psiquiatra assistencial a la Clínica Galatea i com a psiquiatra forense per als tribunals. A més, fa docència i investigació. És vicedegana i professora de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC) i directora del màster en Psicopatologia Legal, Forense i Criminològic de la UIC. El seu currículum és ben extens i també el nombre de publicacions que signa, moltes en clau de gènere. Però potser un dels apunts que més crida l’atenció del seu currículum és la seva participació en la sèrie Nit i Dia que va emetre TV3 el 2016, un thriller que girava al voltant d’una metgessa forense (Clara Segura) i dels seus companys, policies, metges forenses i jutges que han d’investigar un sèrie d’assassinats. Gómez va ajudar l’actor Miquel Fernández a construir el paper del psiquiatra forense, Aitor Otxoa. Parlem amb ella sobre la seva participació en aquesta ficció, la seva recerca i, inevitablement, la seva experiència atenent els professionals de la salut amb malestar emocional a causa de la pandèmia de COVID-19.

Com a psiquiatra forense has participat en diferents mitjans de comunicació i fins i tot vas assessorar l’equip de la sèrie de TV3 Nit i Dia (2016), on vas ajudar a construir el personatge del psiquiatra forense interpretat per l’actor Miquel Fernández. Com va resultar l’experiència?

Va ser una experiència excepcional. No coneixia el món intern i tota la complexitat que té la gravació d’una sèrie o d’una pel·lícula. És una cosa que sorprèn. Vaig tenir l’oportunitat d’assessorar guionistes i també l’actor Miquel Fernández. Amb ell, va ser molt senzill. Ho va posar tot molt fàcil i tenia molt d’interès. Vam tenir l’oportunitat de parlar i de conèixer-nos en persona i també vaig assistir amb ell a una de les gravacions. Al marge de comentar la seva interpretació entre presa i presa, vam parlar sobre la funció del psiquiatre forense i d’alguns aspectes que es tractaven a la sèrie, com la psicopatia.

Quins punts vau tractar per construir el personatge d’un psiquiatre forense?

Ell em va preguntar per la meva història personal, em volia conèixer. Se sorprenia de la duresa dels casos als quals ens enfrontem en el nostre àmbit professional i com, fora d’allò, la teva vida segueix amb relativa normalitat. També vam treballar com s’avalua un cas i els resultats d’una entrevista o exploració i la repercussió que això pot tenir en el procediment judicial.

Quines claus li vas donar per donar veracitat al seu personatge?

Li vaig explicar la diferència entre el psiquiatre forense i l’assistencial. Quan algú acudeix a tu en l’àmbit assistencial és perquè teniu un objectiu comú i compartit, que és la seva millora. En canvi, en l’àmbit forense, l’objectiu no ha de ser compartit, necessàriament. La relació metge-pacient no és la mateixa que metge-peritat. Regeixen les mateixes normes deontològiques, però no es busca la millora del pacient, sinó que d’allí haurà de sortir un dictamen o informe forense que assessorarà el tribunal amb l’objectiu d’esclarir la veritat. D’acord amb aquest informe i d’altres, s’impartirà justícia i, per tant, els interessos d’aquella persona, acusat o víctima, poden ser molt discrepants.

Sobre quins aspectes més vau parlar?

Miquel Fernández estava interessat a saber quines tècniques utilitzem els psiquiatres forenses. En l’àmbit forense sempre ha d’estar prevista la valoració de la simulació. Algú podria tenir interès a aparentar tenir una patologia mental o estar més afectat per un fet traumàtic. Li vaig explicar com es fa una exploració psiquiàtrica amb anamnesi i l’exploració psiquiàtrica i psicopatològica, a grans trets. També li vaig explicar altres tècniques, com poden ser la psicometria, que pot ajudar-nos a discernir la patologia que té aquella persona o l’impacte que ha sofert en relació amb els fets. Tot és tan complicat com interessant.

“El que més el caracteritza un psicòpata és que és algú que té un dèficit en l’empatia cap als altre”

La sèrie va recollir nombrosos premis. Consideres que era un retrat fidel de la feina dels metges forenses?

Estava molt ben feta i van aconseguir captar l’essència del psiquiatre i metge forenses. Té escenes boníssimes. L’escena en què Miquel li explica què és un psicòpata al marit de la forense, el qual té importants trets psicòpates, és genial. Fins i tot la utilitzo quan faig classe.

Com és, doncs, un psicòpata?

Per a mi, el que més el caracteritza un psicòpata és que és algú que té un dèficit en l’empatia cap als altres. No ens hem de fixar tant en el seu comportament, perquè moltes vegades s’adhereixen durant tota la seva vida a les normes socials i només travessen de vegades la línia. Però, en general, el que més els caracteritza és la incapacitat per posar-se en el lloc de l’altre.

Et va agradar l’experiència de col·laborar amb la sèrie?

Em va agradar molt la part d’assessorar i tenir l’oportunitat de compartir amb ells la meva experiència. Parlar d’alguna cosa que t’apassiona i compartir-ho amb algú que també està apassionat amb això, però des d’una altra perspectiva, és molt enriquidor. La part del rodatge, que és molt dura, la trobo més complicada per col·laborar-hi…

Així, no et trobarem d’actriu…

No! A veure…[riu] En un vídeo sobre un llibre del Dr. Martín Fumadó necessitaven un cadàver amb la imatge típica del nom penjant del dit. Així que vaig fer d’un tros de cadàver. Estava sobre la taula d’autòpsies i van gravar els meus peus com si fos el cadàver d’una dona. Només vaig haver de descalçar-me i poc més. Aquest ha estat tot el meu recorregut en l’àmbit de la interpretació!

Et va resultar estrany pujar a la taula?

Va ser molt estrany, però no estàs plenament en la situació d’una autòpsia i tampoc estava estirada, però el moment de pujar a la taula d’autòpsies va ser impactant…

Altres dels teus vessants professionals són la docència i la investigació. Algunes de les teves publicacions tenen una clara perspectiva de gènere, tractant temes com el sexting o l’abús sexual…

La perspectiva de gènere és un dels meus interessos, clarament. Quan s’estudien fenòmens de victimització en conductes abusives, la predominança sempre és de víctimes de sexe femení. Els biaixos de gènere influeixen en tots els nivells i no es poden obviar. Així doncs, hem introduït la perspectiva de gènere en els estudis que utilitzem en l’àmbit forense.

Quan s’estudien fenòmens de victimització en conductes abusives, la predominança sempre és de víctimes de sexe femení. Hem introduït la perspectiva de gènere en els estudis que utilitzem en l’àmbit forense.

Hi ha la sensació que ara es denuncien més casos d’abusos, o si més no, se’n parla més. Ho heu estudiat?

Necessitem més recorregut com a societat per poder saber si hi ha un increment de casos o si hi ha una major consciència sobre aquests delictes i major taxa de denúncies i de difusió en els mitjans. La meva sensació és que, quan a alguna cosa se li dona més visibilitat, es denuncia més i també rep un altre tracte per part la societat. Això contribueix a fer que es continuï incrementant la taxa de denúncia i així aconseguim que surtin a la llum tots aquests fenòmens de violència que estan generant molt de dany, no només a les víctimes –que, per descomptat-, sinó també a la societat.

Un exemple podria ser el moviment #Metoo que va sorgir als EUA el 2017 per denunciar abusos sexuals en la indústria cinematogràfica. Com ho valores?

Els moviments de culpa i les dificultats per manegar-se amb les emocions que apareixen després de qualsevol experiència de violència o de victimització es veuen parcialment alleujats o, com a mínim més acompanyats, si tenim més visibilitat social. Poder tenir referents, poder saber d’altres persones que han compartit l’experiència contribueix, i molt, a què no se silenciïn aquests tipus de situacions.

En aquest sentit, i segons la teva experiència tractant amb víctimes d’abusos, què podem fer cadascú de nosaltres? I els professionals de la salut?

Hi ha una part de biaix de gènere de la qual som més conscients i sobre la qual podem tenir més control. Tanmateix, hi ha altres situacions que no ho són tant i que no podem tenir-les sota el nostre control conscient i, per això, també són més freqüents, com són les microagressions o les microinequitats. El fet de contribuir a identificar-les, tenir-les present i posicionar-nos en contra ja és una gran contribució per minorar l’impacte que tenen sobre les dones i sobre tots nosaltres com a societat. Els metges i, en general, tots els sanitaris, som claus en el suport i acompanyament que reben les víctimes. En general, tots els sanitaris tenim una responsabilitat i crec que l’estem exercint des de fa anys en un sentit molt positiu envers els nostres pacients.

Arran de la pandèmia, s’ha començat a parlar més obertament de la salut mental. S’està perdent l’estigma que ha envoltat els problemes emocionals o psiquiàtrics?

Segueix havent-hi estigma. No podem desistir de la lluita contra l’estigma perquè hi hagi ara més visibilitat. M’agradaria advertir, també, que no ho podem psiquiatritzar tot i que el malestar forma part de l’experiència de la vida. Però que la salut mental tingui més visibilitat és molt positiu per tenir més present les necessitats d’atenció i la possibilitat de sol·licitar ajuda davant de problemes de salut emocional.

També formes part de l’equip de psiquiatres de la Clínica Galatea, que gestiona la Fundació Galatea i que des de la primera onada està donant servei de suport emocional als professionals de la salut… Com has viscut aquest impacte en els companys?

Els sanitaris, en general, han viscut la pandèmia d’una manera totalment diferent de la resta de la població. No han tingut els condicionants que potser han tingut altres, com la manca de feina o l’aïllament, perquè han pogut anar a treballar. Però el que trobaven a la feina era terriblement dur. Els nostres professionals estaven totalment al límit i, tot i així, més enllà dels seus límits, van continuar assistint els pacients afrontant situacions duríssimes, amb gran incertesa i en condicions que no eren les més adequades. Tot això ha deixat un fort impacte en el seu benestar psicològic. Alguns han tingut patologies psiquiàtriques de novo i quadres greusi d’altres n’han desenvolupat perquè, efectivament, tenien fragilitats prèvies, com el propi sistema. El sistema sanitari estava sobrecarregat abans de l’arribada de la pandèmia. Els professionals, també sobrecarregats, que s’han sobreposat durant tot aquest temps ho han fet gràcies al seu esforç personal i a un enorme deure de cura, vocació i a una enorme identificació amb la professió. Aquí també em refereixo a tots els no sanitaris que han estat tenint cura de nosaltres en els moments més foscos.

Els professionals han viscut una enorme tensió a nivell emocional i, si no aconseguim donar-los el suport que necessiten, o si ells no aconsegueixen cuidar-se, probablement tindrem més repercussió de la que estem vivint fins ara.

Els problemes emocionals dels professionals sanitaris no desapareixeran de cop quan la pandèmia acabi…

No. Als que es van trencar durant la primera onada, els deia: “no et preocupis, et recuperaràs i seràs tu el que pugui sostenir el sistema quan altres companys defalleixin”. I així va ser. Molts professionals continuen resistint avui dia, però hi ha molts que han anat tenint episodis en què han hagut de deixar l’assistència totalment i d’altres que han tornat al seu lloc de treball de forma molt precipitada i després han sostingut les altres onades que han vingut sobre el sistema sanitari.

Aquest patiment emocional, si no es tracta, es pot arribar a cronificar?

Molts van haver de dissociar-se o desconnectar-se del que estaven vivint per poder seguir endavant i, ara, tot el van viure ho veuen amb la llunyania pròpia d’aquest procés defensiu. L’impacte arribarà d’aquí a un temps. Han viscut una enorme tensió a nivell emocional i, si no aconseguim donar-los el suport que necessiten, o si ells no aconsegueixen cuidar-se, probablement tindrem més repercussió de la que estem vivint fins ara.

I tu, com vas viure els primers moments de la pandèmia?

Va ser complicat. Contenir el malestar dels altres professionals va ser molt dur, però alhora molt satisfactori. Dona un sentit a allò que fas. Eren moltes hores, com no podia ser d’una altra manera. Com no havíem de reaccionar així els que teníem l’obligació de cuidar-los? Després em va passar com a la majoria de sanitaris. Intentar conciliar la teva vida personal, amb les escoles tancades i una activitat assistencial multiplicada per mil era molt difícil. Tots estàvem en una situació estressant. De fet, van haver-hi iniciatives molt lloables, que també s’han donat internacionalment, com la dels estudiants de medicina que van fer de cangurs d’aquelles famílies en què tots els adults eren sanitaris. Novament, els metges i metgesses, des del pregrau, van demostrar la seva vocació de servei i aquella responsabilitat tan característica de la professió mèdica.