Ivon Cuscó, biòloga del Programa d’Identificació Genètica de desapareguts de la Guerra Civil i el franquisme: “Quan els familiars veuen que hi ha algú al darrere que està buscant activament el seu desaparegut ja comencen a tancar el dol”

Ivon Cuscó (Barcelona, 1973) és biòloga i treballa com a facultativa al laboratori de l’Àrea de Genètica Clínica i Molecular de l’Hospital de la Vall d’Hebron. L’entrevistem amb motiu de la seva tasca al Programa d’Identificació Genètica (PIG), que té com a objectiu identificar les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, un projecte que defineix com a “apassionant”, “molt emocionant i impactant”.

Què és i com funciona el Programa d’Identificació Genètica?

La cerca de persones desaparegudes durant el període de la Guerra Civil i el franquisme va començar a nivell particular i, arrel de les peticions dels familiars, el setembre de 2016, la Generalitat va crear el PIG i es va iniciar l’estratègia de buscar-los amb dades genètiques. Així, qualsevol persona que tingui un familiar desaparegut ha d’inscriure’s al cens de persones desaparegudes, que porta el Departament de Justícia. El programa és multidisciplinari i té tres vessants. El primer és el documental, que lidera la Direcció General de Memòria Democràtica, on es recull el cens i tota la documentació històrica (on i quan va desaparèixer, quina edat tenia, etc.). El segon és el genètic, en el qual al PIG contactem amb aquests familiars, els entrevistem i els fem un frotis bucal per extreure’n l’ADN i llegir-ne unes posicions molt concretes. El tercer vessant és el Pla de fosses, que va començar el 2017 i que obre fosses per fer estudis antropològics i també genètics de les restes que s’hi han trobat per llegir a l’ADN les mateixes posicions que hem llegit en el cas dels familiars.

Com s’organitza el treball, tractant-se d’un equip multidisciplinari?

El PIG és multidisciplinari, però no només del món científic. A la part documental hi intervenen historiadors; a la part de les fosses hi ha antropòlegs forenses i els qui fan els estudis genètics d’aquelles mostres i a l’equip del laboratori de l’Hospital Vall d’Hebron som un metge, una farmacèutica, jo mateixa que soc biòloga i una tècnica de laboratori. Per estudiar els perfils genètics, fem servir tècniques de biologia molecular, amb un estudi de marcadors STR [Short Tandem Repeat]. Paral·lelament, es fa un estudi de seqüenciació de l’ADN mitocondrial, que s’hereta només per via materna. A l’estudi que fem a l’Hospital Vall d’Hebron ens centrem en el material genètic dels familiars que són vius. L’estudi de les mostres que provenen de les fosses és molt més complex. A vegades no s’aconsegueix trobar un material suficientment bo, és una limitació important.

Ivon Cuscó, al centre, en una visita del conseller Argimon al laboratori del Programa d’Identificació Genètica. Govern.cat.

Quantes famílies han acudit al programa i quants desapareguts han estat identificats fins ara?

Al cens, actualment hi ha 6.198 familiars que estan buscant activament un desaparegut. D’aquests, tenim mostra genètica de 2.648 familiars. Al PIG hem identificat 16 persones desaparegudes i tres més que estem gairebé a punt de fer-ho. Aquesta xifra pot semblar baixa, però quan va néixer el programa sempre dèiem que només que hi hagués un cas  d’èxit, tot l’esforç ja valia la pena. Sabem que és difícil, perquè de restes no en tenim tantes: aproximadament unes 300, dels centenars de milers que se’n calculen. Per tant, potser no és un número molt cridaner, però sí és prou rellevant com perquè permeti tirar endavant el programa.

Es tracta d’un programa pioner?

L’estratègia que emprem es fa servir àmpliament. A Bòsnia i Hercegovina es va fer servir la mateixa metodologia. Ara bé, a Espanya no hi ha una estratègia estatal. A la nova Llei de memòria històrica sí que es contempla, però abans d’això, per atendre les necessitats que els familiars reclamaven, les comunitats autònomes van començar a posar-hi eines. En aquest sentit, Catalunya sí ha estat una de les pioneres a fer-ho dins d’un programa del Govern i de manera endreçada. D’altra banda, entenem el PIG com un programa assistencial, de tornar a la societat alguna cosa que ha estat amagada durant molt temps. Així, el programa es va pensar fer a través de les entitats governamentals, és a dir, que com a hospital públic podem donar un servei públic.

Com és el fet de portar a terme una tasca més social o històrica que no estrictament clínica?

El laboratori on estem és un laboratori assistencial clàssic i duem a terme estudis genètics de malalties hereditàries, però, paral·lelament, fem aquest treball molt més social. Per a mi, entrar en el projecte va ser un regal: poder ajudar a les famílies a treure un pes que està allà durant molt temps, poder fer l’acompanyament i contribuir a nivell social i humà… és francament gratificant. El retorn és molt immediat. Veus les famílies i parles amb ells i entens la seva desesperació i el poc reconeixement durant tants anys. Poder oferir que puguin tancar aquest cercle és molt bonic. Estàs contribuint a treure un pes molt important en moltes de les famílies que estan cercant els seus desapareguts. Han estat uns anys molt interessants i molt intensos. Poder contribuir-hi és un regal.

Com ha viscut el programa a nivell humà?

És molt emocionant i impactant. Al principi, era un tema que tenia present, però no n’era del tot conscient. Després, veus que hi ha moltíssima gent que té una història inacabada, ferides obertes des de fa 80 anys. Quan et ve el fill d’un desaparegut i t’ho explica en primera persona i et posa en context, és molt emocionant. També sorprèn molt el silenci, gent que li costa molt expressar, que no ho havia parlat, que a casa mai ho va poder preguntar. Quan fem les entrevistes, donar l’espai perquè puguin parlar ja es una resolució. És molt bonic i molt gratificant. També hi ha dies que surts de la feina i hi ha històries que t’emportes, és una part molt dura de la història de les famílies.

Destacaries alguna experiència personal concreta?

Cada família que entra porta la seva història al darrere i molta gent, quan ho parla, fa el dol. Una cosa que a mi m’emociona molt és que, quan veuen que hi ha algú al darrere que està buscant activament el seu desaparegut i amb mitjans per poder-ho fer, fan el tancament del cercle. Només dient-los que el seu material genètic és important, els apoderes i els fas saber que estàs amb ells i fan el tancament del dol. Pots percebre el seu alleujament. Senten que no s’han quedat a casa, sinó que han fet totes les passes i potser això resol el tema. Només això ja els permet tancar el cercle.

Com resumiria el seu treball a algú que no el conegués?

És una feina molt xula. Té una part molt humana, de contacte amb persones. També té una part molt social, de contribuir a la memòria històrica del nostre país. A nivell tècnic i metodològic, és una feina interessant. En resum, està sent apassionant fer-la.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s