‘Em vull vacunar!’, un conte perquè petits i no tant petits deixin de tenir por a les vacunes

La metgessa Cristina Cabeza és intensivista i treballa a la unitat de cures intensives de l’Hospital Universitari Mútua de Terrassa (HUMT). Cada any, aquesta corporació organitza un concurs literari entre els seus treballadors i el seu relat va ser el guanyador de la darrera edició. Cabeza va escriure Em vull vacunar!, un conte per ajudar els més menuts a perdre la por a les vacunes. I com es pot espantar la por? Amb informació. El conte explica la història de la Martina i la seva germana Bruna. La Martina és la gran, ja té sis anys i ha d’anar al pediatre per vacunar-se. Fa tot el dia que rondina, preocupada, però, després d’atendre les explicacions a l’escola i de la seva mare sobre com es van descobrir les vacunes i com han contribuït a millorar la vida i la salut de les persones d’arreu del món, comprèn com són de valuoses i s’encoratja cap a la consulta. A la història apareixen mascaretes i referències a la vacuna contra la COVID-19 i és que els nens no són aliens a la pandèmia. Cabeza es va inspirar en les seves pròpies filles per escriure aquesta història en un moment en què va haver de fer una petita pausa professional. A més de parlar amb ella sobre el seu conte, hem conversat sobre com va viure els primers moments de la crisi sanitària, la reacció dels nens i la necessitat de comunicar bé per no deixar espai a la por.

Podeu llegir el relat aquí: https://www.mutuaterrassa.com/uploads/20210615/mutua_terrassa2021_tot.pdf

Com va sortir aquesta història?

Cada any, Mútua de Terrassa fa un concurs entre els seus treballadors amb una temàtica diferent. Aquesta vegada era sobre la recerca sanitària i el tema em va decidir a participar-hi. De seguida vaig saber que parlaria de la vacunació. En aquell moment estava de baixa i, encara que tenia molta feina amb les meves filles, tenia temps per fer-ho. Durant la primera onada de la pandèmia em vaig fer mal al peu sortint de guàrdia. Vaig estar dos mesos treballant i al final vaig acabar amb el peu com un nyap i em van haver d’operar.

Què et va inspirar?

Les meves filles. Són dues nenes molt curioses que sempre demanen el perquè del que passa al nostre voltant. Sempre ho volen saber tot i són les protagonistes del conte. També em van motivar els projectes que duen a terme a l’escola i la manera que tenen d’estudiar. Parlo, per exemple, del projecte d’estudiar científics importants al llarg de la història i de portar un microscopi a classe. Elles fan coses similars a l’escola.

Així, ja estan preparades per quan els toqui la propera vacuna…

Estan preparadíssimes. Quan a mi i al meu marit, que també és metge, ens van vacunar contra el coronavirus, la gran ens va estar preguntant si ens havien fet mal, si a ella l’haurien de vacunar i quan li tocaria.

Com vau tractar a casa que, com a sanitaris, fóssiu dels primers col·lectius a ser vacunats?

Elles sabien que ens passàvem tot el dia a l’hospital i els vam explicar que, com que estem al costat dels malalts, ens hem de protegir per seguir sans per continuar atenent tota població. Em va sorprendre molt el grau de maduresa que van adquirir al llarg de la pandèmia i, sobretot, com de bé van portar el confinament. També em va sorprendre la seva manera d’acceptar la mort. Molts dies, quan arribava a casa, entre el cansament i la sensació d’impotència, em posava a plorar perquè s’havia mort algun pacient. La meva filla gran, amb quatre anys, li deia a la seva germana: “Bruna. Hem d’ajudar la mama, que està molt cansada i està trista perquè s’ha mort un senyor”. Aquells pacients tenien nom i cognoms…

Treballant al servei d’intensius, has vist una de les parts més crues de la pandèmia amb els pacients més greus. Com ho has portat?

Molt malament. Ha sigut l’etapa més dura de la meva vida a nivell professional i personal. Havies d’anar plorat a l’hospital i, així i tot, se’t queien les llàgrimes parlant amb familiars. He vist plorar metges que pensava que no veuria plorar mai a la vida. Va ser molt dur i sentíem molta impotència.

Com vau rebre la notícia de què ja hi havia una vacuna i que es començaria a aplicar?

Amb molta il·lusió. Estàvem molt contents. Llegíem tots els articles que sortien a les revistes d’alt impacte per veure realment quina eficàcia tenien aquestes vacunes i quins efectes adversos potencials. El primer estudi que vam llegir sobre Pfizer ens va donar molta seguretat. Tots teníem moltes ganes de vacunar-nos. Suposo que es va veure a les xarxes socials. Tots els sanitaris que ens vacunàvem ens fèiem fotos. També per motivar tota la població a què es vacunessin. Nosaltres insistíem, malgrat tot el que va passar amb AstraZeneca quan la vacunació amb aquest vaccí es va aturar durant un temps. [L’abril de 2020 el Ministeri de Sanitat va paralitzar la vacunació amb AstraZeneca als menors de 60 anys a causa del risc de casos molt poc freqüents de trombosi amb trombocitopènia]. Ho vam viure amb molta il·lusió i amb la tranquil·litat que, a mesura que la població s’anés vacunant, cada vegada estaríem tots millor i hi hauria menys gent que agafaria la COVID-19 de manera greu.

La història que vas escriure tracta d’una nena a qui han de posar una vacuna i que té por, però quan li expliquen com es fan les vacunes, d’on sorgeixen i com funcionen, acaba confiant-hi. Creus que s’ha comunicat bé la necessitat de vacunar-se a la població en general i, en especial, als més joves?

Crec que no gaire, perquè la manera com es va implantar la vacunació va ser erràtica i va crear confusió a la població. Això potser va fer que un tant per cent de la població no es vacunés quan li tocava. Si hi hagués hagut una introducció amb més seguretat, s’hauria transmet més confiança. No dic que sigui fàcil. Liderar una situació així no ha de ser senzill. Parlar és molt fàcil i quan ho has de fer, canvia molt. Però crec que quan has de transmetre a la població que s’ha de vacunar, ho has de fer amb seguretat i tenint clar què és el que fas. Si no és així, el que fa la gent és no vacunar-se perquè tenen por. Així i tot, tenim una taxa de vacunació molt elevada. N’estem molt satisfets.

Aquest conte és el primer que escrius. T’ha agradat l’experiència?

L’experiència ha estat molt bona, sobretot perquè l’he compartit amb el meu pare [l’il·lustrador Robert Cabeza], que és qui ha fet les il·lustracions. I els seus dibuixos donen èmfasi i claredat a cadascuna de les meves paraules. Per a mi, és un orgull enorme compartir el llibre amb ell. Però no crec que ho torni a repetir… A la meva vida vaig prou atrafegada per tornar a escriure un conte i espero no tornar a estar de baixa!

És un llibre on tot queda a casa: l’escriptora, l’il·lustrador, les protagonistes… Què hi diuen les teves filles?

Els ha agradat, sobretot, veure els dibuixos que ha fet el meu pare, on s’hi senten reflectides. Es reconeixen en activitats que han fet i estan contentes de tenir aquest llibre on surten elles. Sempre em pregunten a qui li dono i qui el té, perquè, clar, “hi sortim, nosaltres!”, em diuen. Gairebé em demanen drets d’autor!

L’objectiu del llibre és que els més petits i alguns no tan petits no vegin les vacunes amb por. Quin missatge els voldries enviar?

Sobretot que és necessari vacunar-se, no només per protegir-se un mateix, sinó per protegir la resta de la població, tots els que no es poden vacunar. Es tracta d’una protecció col·lectiva i no s’hi val ser egoistes. Quan parlem dels drets que tenim, no només són drets individuals, són col·lectius. Poden mirar què ha passat amb la gent que s’ha vacunat, com ha estat la seva evolució i veuran que no han patit la COVID-19 d’una forma tan severa. És important vacunar-se i han d’estar tranquils.

Imatges cedides per Cristina Cabeza

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s