Arqueòleg, paleopatòleg, científic, historiador, escriptor… i, per sobre de tot, metge. Lluís Guerrero és un home polièdric que viu en el punt on convergeixen la ciència i la cultura. És especialista en cirurgia cardiovascular i, tot i que ja s’ha jubilat del sistema públic de salut, encara continua en actiu. Ben conegut a Manresa, la seva ciutat d’acollida, compagina l’atenció als malalts amb la recerca històrica i l’escriptura, tant acadèmica com literària. És un expert en la prehistòria del Solsonès, època que ha estudiat des de l’antropologia i la paleopatologia, i ha participat en nombroses excavacions arqueològiques a la zona. També s’ha dedicat a la història de la medicina i a la recuperació de les biblioteques mèdiques a través de l’Arxiu Històric de Ciències de la Salut Simeó i Selga, institució col·legial que dirigeix. Entre altres activitats, està al capdavant de la revista Gimbernat d’història de la medicina catalana i és acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. Hem conversat amb ell sobre el solsonià (una subcultura del neolític mitjà català), sobre la seva passió i compromís per la cultura i el patrimoni i sobre com les arts poden salvar els metges.

D’on ve el teu interès per les ciències naturals, la biologia humana i l’antropologia?

La meva afició per les ciències naturals ve de sempre. Jo diria que, gairebé, ha sigut innata. Als 14 anys ja em dedicava a fer classificacions taxonòmiques d’espècies animals i feia molta recerca pel territori, caminant per muntanyes i camps, i observant. Això em va portar a l’arqueologia, sobretot a l’antropologia prehistòrica, i a la paleopatologia.

Quina formació i experiència tens en arqueologia?

L’arqueologia ha sigut un vehicle per arribar al que més m’interessa, les restes humanes. Des de ben jovenet, he participat en excavacions. Quan tenia 15 anys, vaig crear el meu grup d’arqueologia i, des d’aleshores, continuem. Gairebé des de l’inici de la meva carrera, el meu centre d’activitat arqueològica ha estat al Solsonès. Tinc un historial personal arqueològic i antropològic una mica llarg que sovint ha estat publicat, però moltíssims cops, no. La Generalitat no ha tingut mai fons suficients per editar totes les memòries d’excavacions al seu territori, però quasi totes les té penjades al web calaix.gencat.cat. La cultura sempre és la germana petita. Actualment, formo part del Grup de Prehistòria del Solsonès, una associació de la qual en soc president. Fa poc més d’un mes, hem fet excavacions a la part nord del Solsonès.

Què hi trobeu allà?

A principis del segle XX, Mossèn Joan Serra i Vilaró va excavar una enorme quantitat de tombes neolítiques i també de dòlmens. Són jaciments funeraris i això vol dir que hi ha restes humanes, que és el que a mi m’interessa: l’home, qui era i què feia, quina edat tenia quan va morir, quines eren les seves característiques físiques… Tot això és apassionant i, personalment, ho he anat centrant en aquesta zona que capitalitza una subcultura del neolític que anomenem solsonià.

Ens en pots explicar alguna característica d’aquesta subcultura?

El neolític solsonià s’havia caracteritzat per tombes fetes amb lloses, una part sota terra més o menys rectangular revestida de lloses i una de més gran com a coberta. Es creia que s’enterrava només un individu o dos com a màxim, però, després de les meves recerques, hem pogut veure que hi havia enterraments successius de diverses persones. Al cap d’un temps d’haver enterrat algú, es netejava la tomba per enterrar-ne d’altres. Sempre queden restes dels anteriors. Són uns estudis molt estimulants.

Vas néixer a Lleida, però tens un fort arrelament a Manresa i al seu territori. Fins i tot, vas ser reconegut l’any 2009 amb el Premi Bagenc.

Quan un acaba la carrera, s’ha de buscar la vida com bonament pot i jo vaig anar a parar a Manresa. Des de l’any 1981, treballo aquí com a metge i segueixo en actiu. Sempre he pensat que un s’ha d’incorporar amb plenitud al lloc on viu. Al final, acabes sent d’on vius. La meva relació amb Lleida forma part d’un passat molt entranyable. És el lloc familiar i la casa dels pares, però on jo m’he format professionalment i humanament és a Manresa i he fet el que he pogut per la ciutat. Però si parlem de reconeixements, m’agradaria mencionar d’una forma especial el premi Bages de Cultura que em van atorgar. Al cap i a la fi, la cultura és el gran motor de la meva vida.

A Manresa, has estat fundador i ets el director de l’Arxiu Històric de Ciències de la Salut Simeó i Selga. Quina és la seva finalitat?

El meu interès per la prehistòria ha acabat comportant un interès per la història general i la història de la medicina en particular. L’any 1990, vam organitzar a Manresa un Congrés d’Història i, a partir d’aquí, es va crear l’Arxiu Històric de Ciències de la Salut, amb la intenció de guardar-hi les biblioteques mèdiques dels professionals. Quan els metges es traslladaven, es jubilaven o es morien, moltes vegades les seves biblioteques anaven a parar a la brossa. Aleshores, vam començar a salvar biblioteques mèdiques. Els nostres inicis van ser en un local del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB), que sempre ha estat molt implicat en aquest projecte, i actualment tenim una biblioteca mèdica que sobrepassa de llarg els 35.000 exemplars en la qual hem intentat que no hi hagi cap llibre repetit.

Salvar aquestes biblioteques mèdiques és com fer arqueologia a les cases o consultes dels metges…

Cert. Simplement estem intentant que quedi un testimoni clar de tot el que és la història de la professió. Amb aquests llibres es poden fer treballs i revisions sobre com s’han vist les malalties i els processos morbosos des de molt antic fins ara. També sobre quins han sigut els personatges que més han publicat, quins temes han abordat -els temes de recerca local són molt interessants -, els rastres que deixen les epidèmies del passat…

Històricament els metges havien creat grans biblioteques mèdiques. Et consideres un bibliòfil?

Diria que la meva biblioteca personal no està malament. Està entre els 6.000 i 7.000 volums. Hi tinc de tot: llibres mèdics, de ciències naturals, biologia, antropologia física, arqueologia, història… i de tot el que és el món de les lletres. Algunes edicions potser sí són de bibliòfil. Hi ha exemplars que no es troben enlloc. Quan sigui el moment, ja farem les donacions que toquin als sectors que toquin.

Un altre dels teus interessos també és la literatura. De fet, coordines l’espai  de Metges i Literatura del CoMB, on es recullen libres no mèdics escrits per metges. Has llegit moltes obres escrites per metges. Hi has trobat alguna cosa en comú en la manera d’escriure?

Els metges escriuen per necessitat. En general, són uns grans coneixedors de l’essència humana, de tot allò que envolta les persones. El metge que no ha deixat que la tecnificació el sobrepassi – que encara n’hi ha uns quants – és un metge que escolta i qui escolta no sap només de símptomes. Sap també de sentiments, d’històries personals, de conflictes, de relacions humanes… Arriba un moment en què és necessari descarregar tot aquest cabal de coneixement acumulat i s’acaba escrivint. És una manera de descarregar l’esperit de tot allò que no està vehiculat pel coneixement mèdic científic i assistencial. Tot aquest coneixement sobre les persones i la societat que s’acumula, no té altra sortida que l’expressió literària o sociològica.

El col·lectiu mèdic i, en general, el sanitari està vivint un moment difícil, no només per la COVID-19. Creus que les arts poden ajudar els metges i metgesses que se senten sobrepassats?

Sens cap mena de dubte. Totes les humanitats no deixen de ser una sortida del propi esperit. I és el propi esperit de l’autor el que va modelant la forma d’expressió i de plasmació, sigui en les lletres o en una altra de les arts, com la música o la pintura. Els sentiments, les lluites o conflictes interns troben un bon camí d’expressió a través de les arts i les humanitats.

---

L’Arxiu Històric de Ciències de la Salut Simeó i Selga, més enllà de les biblioteques

L’Arxiu Històric és un ens del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) i la seva funció va més enllà de la conservació de biblioteques mèdiques. El seu director, Lluís Guerrero, ens explica la feina del seu grup de treball. “Hem organitzat un munt de coses: actes acadèmics i de reconeixement de metges, hem aconseguit que es posi nom de metges a diversos centres sanitaris o que els hi dediquin carrers i places. Intentem prestigiar la professió des del nostre petit racó”, afirma. L’Arxiu també es dedica a editar treballs relacionats amb la història de la medicina amb l’ajut i patrocini del CoMB, el Patronat de la Muntanya de Montserrat i Mútua Manresa. Cada any, el CoMB, mitjançant l’Arxiu i amb les col·laboracions científiques de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, de la Societat Catalana d’Història de la Medicina, de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i la Salut de Catalunya i de Balears, de l’Institut Joan Lluís Vives i de l’Institut Ramon Llull, convoca el Premi d’Història de la Medicina Catalana Oleguer Miró i Borràs. “Els treballs guanyadors han constituït una línia d’edició de llibres. I ara en sortirà el 26è”. L’Arxiu també edita la sèrie Humanitas, constituïda per llibres d’història mèdica i llengua, i els Quaderns de Montserrat, una sèrie de monografies sobre sanitat, cultura i pensament que es presenten en els actes acadèmics que l’Arxiu organitza anualment a l’Abadia de Montserrat.

Imatges cedides per Lluís Guerrero