Francesc Cortadellas és capellà jesuïta i porta més de 50 anys al Txad, un dels quatre països més pobres del planeta. Fa gairebé tres dècades que lidera un projecte de salut a la localitat de Goundi, que consta d’un hospital i 9 centres de salut, on s’atenen més de 90.000 persones a l’any.

Durant aquest mig segle al Txad, quins canvis ha viscut a l’hora de prestar atenció sanitària a la població?

Quan vaig arribar al Txad, l’any 1968, vaig conèixer un país que sortia de la colonització, amb un sistema de salut muntat pels francesos. En un lloc al sud del Txad, Beboro, on no hi havia res, vam fer un centre de salut que, poc a poc, va anar creixent, sempre amb l’ajuda de la gent. L’any 1978-79, amb la guerra, tota l’administració del Txad es va ensorrar. Al cap d’uns anys, es va començar a reorganitzar la salut a partir de zero, seguint un model que consistia a fer funcionar centres de salut sense metge, però amb uns protocols molt ben fets. Aquest sistema és el que tenim encara. L’any 1991, vaig anar a 100 quilòmetres de distància, a l’hospital de Goundi, que era capdavanter d’aquest model. Actualment, a la zona de Goundi, tenim un hospital i 9 centres de salut que depenen de nosaltres.

 Quin és el dia a dia als centres i a l’hospital de Goundi?

Abans d’arribar a l’hospital, hi ha tot el treball als centres de salut. Hi ha un cens de tots els pobles i de totes les famílies i aquestes saben a quin centre dirigir-se quan tenen un problema. Als centres no hi ha metge, però s’hi atenen els malalts, se’ls dona educació sanitària, es vacunen els nens, es fa la consulta prenatal… Tot allò que no poden tractar es dirigeix cap a l’hospital. El 2017 van passar més de 90.000 persones pels centres de salut i un 10 % van ser adreçats cap a l’hospital.

 Com es finança aquest hospital?

L’Hospital de Goundi és un hospital privat que treballa en una zona assignada per l’Estat. Al Txad hi ha vagues molt freqüents, perquè sovint el personal no cobra el salari. I, mentre els altres hospitals no funcionen, el nostre tira endavant. Això és possible perquè estem demanant a la gent que atenem una participació, que, encara que sigui petita, al final de l’any és bastant substancial i cada mes ens permet pagar la nòmina dels cent treballadors que tenim.

Des del projecte de Missió i Desenvolupament, sempre han apostat per la formació de personal sanitari local. Van donar suport a la facultat de medicina i a l’escola d’infermeria de la capital, N’Djamena. Ha estat possible formar aquestes generacions de professionals?

L’any 1974, a tot el país, només hi havia una escola d’Infermeria i no hi havia facultat de Medicina. A Goundi es va posar en marxa una altra escola d’Infermeria, però no estava reconeguda per l’estat. El 1996 l’OMS ens va donar el premi Sasakawa pel nostre projecte de medicina integrada i el Ministeri va autoritzar la nostra escola a donar títols. Després, es va crear la facultat de Medicina a N’Djamena, perquè hi havia necessitat de formar metges. Durant uns quants anys, l’Associació Missió i Desenvolupament per a Goundi va apadrinar amb beques els estudiants que hi començaven. Però aquest projecte, liderat pel doctor Mario Ubach, es va acabar i ara, des de Missió i Desenvolupament, estem intentant atreure les ajudes per a aquest projecte.

 Els professionals formats s’hi queden?

Actualment, a Goundi podem fer la feina perquè comptem amb quatre metges que ja han acabat els estudis. Un està treballant al Txad i un altre el vam enviar a Anvers per fer el curs de Medicina Tropical i Salut Pública, ha tornat i ara està en una altra zona tirant endavant un hospital i dos centres de salut. Els de tercer curs, en aquest moment, estan fent un rotatori. És important que coneguin el que és exercir la medicina amb mitjans molt petits. L’Estat els ha contractat a tots, és a dir, que els quatre metges que tenim a Goundi estan pagats pel govern.

El seu pare, el cirurgià Salvador Cortadellas, va fundar Medicus Mundi a Espanya i vostè ha dedicat la seva vida a les comunitats del Txad. Quin balanç personal en fa?

Per a mi ha estat una vida plena, no canviaria res del que he viscut durant aquests anys. Sento un gran compromís amb aquesta gent. Mentre tingui força i recolzament, continuaré.