La malaltia per virus ebola: Quines lliçons hem après?

ebola

En dos anys la malaltia per virus ebola (MVE) ha acabat amb la vida de més d’onze mil persones (entre elles uns 300 sanitaris) i ha deixat 28.000 infectats a l’Àfrica Occidental. El virus ha estat especialment devastador en tres països: Sierra Leone, Guinea Konakry i Libèria, que s’han vist desbordats per una epidèmia que ha estat considerada emergència de salut pública internacional. Dos anys després Libèria, el darrer país on encara quedaven casos de malalts d’ebola, ha estat declarada lliure del virus i l’OMS ha anunciat que la transmissió humana de l’ebola ha acabat.

La guàrdia, però, no s’ha de baixar perquè l’ebola pot tornar a aparèixer, així com d’altres malalties importades altament infeccioses, com el MERS, la febre de Lassa, la febre hemorràgica del Congo-Crimea o el SARS. La gran pregunta és si la crisis de l’ebola ha servit de lliçó a la xarxa sanitària local i internacional per afrontar una nova epidèmia d’aquestes característiques: Estem preparats?

Autocrítica i reflexió de l’OMS: van arribar massa tard?

Sens dubte, el paper i lideratge de l’OMS en la gestió de la crisi de l’ebola ha estat el més qüestionat, especialment per la comunitat mèdica que ha estat treballant sobre el terreny. L’OMS no va declarar l’estat d’emergència de salut pública fins l’agost de 2014, sis mesos després que els experts en ebola advertiren a l’OMS de l’agreujament de la situació. Quan va arribar l’ajuda internacional, el virus ja s’havia estès de forma alarmant i avançava imparable. No obstant, en el si de l’OMS són conscients de la seva actuació i han obert un període de reflexió per estudiar la gestió de la crisi i estar preparats per un futur.

Protocols adaptats a la idiosincràsia de cada poble

En qualsevol emergència sanitària, s’han d’adequar els protocols d’actuació a les característiques i necessitats de la població autòctona. Això s’hauria d’haver fet en la crisi de l’ebola, tal com expliquen responsables de Metges Sense Fronteres (MSF). Sierra Leone, Libèria i Guinea Konakry, tot i ser països fronterers, tenen sistemes sanitaris molt diferents, a més d’una gran diversitat cultural i religiosa que s’hauria d’haver tingut en compte a l’hora de tractar i actuar sobre cada població.

Comunicació consensuada i un únic interlocutor

Tant a Catalunya com a l’Estat espanyol, el MVE no es va fer una realitat fins que no va traspassar les fronteres. Els casos del missioner Miguel Pajares i l’infermera Teresa Romero van esdevenir gairebé un espectacle mediàtic que va posar en qüestió la qualitat i seguretat del sistema sanitari. Els professionals de la comunicació coincideixen a dir que els missatges emesos per les fonts oficials eren en moltes ocasions contradictoris, fet que va provocar l’estat d’alarma col·lectiva. La lliçó: la informació ha de provenir d’un únic interlocutor que sigui proactiu i estigui especialitzat en comunicació sanitària de risc.

Treball conjunt i col·laboratiu d’una xarxa epidemiològica europea

A Catalunya, la crisi de l’ebola va fer que la xarxa assistencial i l’epidemiològica uniren esforços i treballaren conjuntament a l’hora d’activar els protocols d’actuació davant possibles casos d’ebola. No obstant, els experts en epidemiologia demanen que la Unió Europea sigui un veritable braç operatiu en aquests casos per tal d’aconseguir una bona coordinació entre tots els centres de malalties infeccioses que integren la xarxa europea.

Formació per als professionals dels centres assistencials

A l’Àfrica Occidental han estat les ONG’s en el terreny, essencialment MSF, les que han ensenyat als metges i infermers locals a tractar amb la malaltia i amb els malalts. Ells han patit la MVE en primera persona i també han perdut personal dels seus propis equips. La seva feina ha estat vital per poder fer front a l’epidèmia. En el cas de Catalunya, els metges i metgesses de molts centres assistencials, es van veure en ocasions desbordats per la manca d’informació sobre la malaltia i per la falta de formació, especialment a l’inici. Tots coincideixen a dir que cal una formació més exhaustiva en malalties infeccioses i que en tot moment i per poder fer front a situacions així calen unitats específiques entrenades i permanentment formades en els protocols d’actuació específica com la que existeix a l’Hospital Clínic – Hospital de Sant Joan de Déu, la referència aquí a Catalunya.

En un món globalitzat, les malalties també traspassen fàcil i ràpidament fronteres, per això el gran repte de la comunitat sanitària és estar sempre ben preparats en temps de calma per quan arribi la crisi poder actuar amb la màxima seguretat, rapidesa i eficàcia.

També pots llegir:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s