“Hem de donar als professionals eines correctes, formació, capacitació i espais en les pròpies agendes per a la telemedicina”

“La telemedicina és un acte mèdic i, per tant, ha de complir totes les normes ètiques, deontològiques i legals”

Mireia Sans és metgessa de família i directora assistencial del CAP Comte Borrell – CAPSBE de Barcelona. També és la presidenta de la Secció Col·legial de Metges e-Salut del Col·legi de Metges de Barcelona. Amb ella, parlem de què és la telemedicina, de com fer-ne un ús adequat i segur i de com ha arribat al sistema sanitari per quedar-s’hi.

Pots escoltar l’entrevista al podcast Hipòcrates en pijama (episodi 12):  “De tires còmiques i telemedicina”

Què s’entén per telemedicina? Una trucada per comentar a un pacient que la seva analítica ha sortit bé ja ho seria?

Sí, ho seria, perquè s’està establint una relació a distància entre el metge i el pacient per mitjà del telèfon. La telemedicina es pot definir com la relació entre el professional de la salut i el pacient en la distància i utilitzant les tecnologies com el telèfon, una plataforma digital o un xat amb seguretat.

Totes les visites o consultes es poden fer telemàticament o hi ha uns requisits mínims i, per tant, uns límits?

No totes les visites són susceptibles de fer-se amb telemedicina. Una situació que és molt òbvia, en aquest sentit, seria quan es requereix una exploració física: quan hem d’explorar el pacient, no es pot fer per cap mitjà tecnològic i l’hem de citar a una visita presencial. També pot passar que tinguem dubtes sobre si una consulta es pot resoldre pel canal telemàtic: en aquest cas, sempre haurem de derivar el pacient a una visita presencial per acabar de confirmar. Un altre cas seria quan el pacient té una alta complexitat o fragilitat.

El perfil de pacient condiciona la telemedicina? Serveix per a tothom?

Hi ha visites que haurien de ser clarament presencials, com són totes aquelles on hem de donar informació sensible o males notícies. Aquí hem de ser molt més curosos, fins i tot, més que en una visita presencial normal. És un moment d’alta fragilitat per al pacient i, en la visita presencial, hem de disposar d’un espai de temps sense interrupcions, amb una situació de confort, practicar una escolta activa, deixar temps perquè el pacient pugui manifestar els seus sentiments i per copsar elements de comunicació no verbal que es perdrien amb les noves tecnologies.

Per tant, millor no fer servir el telèfon per a mals pronòstics o diagnòstics complexos…

Exacte. Es podrien iniciar si és el pacient qui ens contacta, però ràpidament ho hem de derivar a una visita presencial per acabar-li-ho d’explicar i per anar confrontant amb ell què sap i què vol saber. També hi ha altres situacions on hem de fer servir les visites presencials, com quan no podem complir les normes de confidencialitat i d’intimitat o quan la seguretat de les dades no es pot garantir. És a dir, no és només quan hi ha males notícies, sinó també quan hi ha una sèrie de condicionants que no es poden executar per via telemàtica.

És important avaluar també les competències digitals del pacient?

Les noves tecnologies són un instrument i sempre hi ha la possibilitat d’una visita presencial. Una cosa és que el pacient vulgui fer ús d’aquest mitjà i una altra és que nosaltres considerem que sigui adequat. Ja sigui perquè, de vegades, l’ús del mitjà no és correcte i no podem sentir bé el que ens està dient el pacient, o bé perquè hi ha un problema d’expressió o de comunicació per part del pacient que dificulta l’acte mèdic i la resolució del motiu de consulta… En casos com aquests, sempre els haurem de derivar a una visita presencial.

Com respon la gent gran a l’ús de les noves tecnologies?

La veritat és que s’estan pujant al carro. Durant l’època de la pandèmia vàrem veure un creixement exponencial per una necessitat òbvia: havíem d’evitar al màxim la presencialitat excepte en aquells casos imprescindibles. La resta d’interaccions s’havien de fer per mitjans no presencials. Molts dels fills i nets hem ensenyat els nostres pares i avis a fer servir les eines. El telèfon, de fet, és un mitjà que tots tenim i que no suposa gaire barrera. Una altra cosa és una videotrucada o una consultoria en línia, però el telèfon potser l’havíem deixat de costat i ara l’hem de recuperar per resoldre aquelles consultes que podem atendre mitjançant aquesta eina.

Quins avantatges de la implantació de la telemedicina destacaria per als més escèptics?

L’avantatge més evident és que ens evita desplaçaments innecessaris. Un altre és que ens evita el temps d’espera a la sala amb altres pacients i el risc de contagi per entrar a la consulta. També ens facilita poder accedir a serveis sanitaris des de qualsevol indret i a través de qualsevol canal: telèfon, mòbil, etc. I permet abordar problemes de baixa complexitat, fer interaccions entre professionals o, fins i tot, fer monitorització remota de pacients. És una molt bona eina, però n’hem de fer un ús adequat. A part d’això, en un estudi a la Catalunya Central, que va començar el 2014 liderat pel doctor Josep Vidal Alaball, s’ha demostrat que evitar els desplaçaments en vehicle redueix les emissions de contaminació mediambiental, a més de reduir els costos per duplicitat de visites i augmentar la satisfacció del pacient i del professional.

Durant la pandèmia, es va arribar a abusar de la telemedicina?

La telemedicina va arribar en un moment de necessitat. Ja feia anys que unes línies de professionals advocaven per les noves tecnologies, però va haver-hi un creixement tan exponencial que la capacitat de resposta, de coneixement i de capacitat dels professionals i dels propis pacients no es va treballar. Entre tots ens en vam anar sortint com vam poder. D’una banda, el Departament de Salut va fer unes fitxes per a les organitzacions i per als professionals per ajudar a utilitzar aquestes eines i fer-ne un bon ús. D’altra banda, des del Col·legi de Metges de Barcelona vam redactar el Quadern de la Bona Praxi sobre telemedicina, disponible en català, castellà i anglès, que és una lectura imprescindible per a qualsevol sanitari, perquè serà útil en les consultes. Això ha de ser no només quelcom que ha passat, sinó que s’ha d’implantar per a aquelles visites que es poden resoldre per aquest canal. Per això hem de donar eines correctes als professionals, donar-los formació i capacitació i espais en les pròpies agendes perquè puguin treballar de manera adequada, tant en la pública com en la privada, i tenir-ho en compte com un model de retribució d’un acte mèdic.

Ara mateix, la telemedicina no s’està retribuint a la medicina privada?

No puc parlar de manera general, però quan es va iniciar es va considerar que era una cosa més i prou. Però és quelcom que s’ha de considerar a part. És un acte mèdic i, per tant, ha de complir totes les normes ètiques, deontològiques i legals. Hi ha una implicació i una responsabilitat del professional. S’ha de tenir en compte com una visita més. Animo, si no és així, a què les institucions que no ho facin ho tinguin en compte.

Quin és el grau d’implantació de la telemedicina a Catalunya actualment?

Diversos estudis de La Unió i del Col·legi de Metges de Barcelona en van veure un ús molt creixent el primer any de la pandèmia. Després, tot i que es continua utilitzant, ha disminuït, especialment la videotrucada, però l’ús de la consultoria en línia i les trucades telefòniques es segueix mantenint. El que cal ara és consolidar aquest bon ús. Però hi ha diversos esculls. A nivell tecnològic, la bretxa digital. A nivell humà, les reticències per part de pacients i de professionals. Sempre requereix un esforç sortir de les nostres zones de confort i de coneixement i s’ha d’ajudar a aquest canvi donant formació i capacitació als professionals i educació als pacients per tal que sàpiguen quan han de fer-ne ús. I a nivell econòmic, cal tenir una dotació correcta, els instruments adients per fer consulta telemàtica i un espai propi on poder-la fer. La telemedicina no és el futur, és el present.