“De sempre, he tingut sensibilitat per la llengua. Vaig començar amb l’edició de manuals, he fet traduccions de textos mèdics i redacto continguts”

“Jo soc metge, però necessito temps per explicar a què em dedico realment”

La metgessa Iolanda Miró i Vinaixa ha d’agafar aire per explicar a què es dedica professionalment. Si no fa de tot, gairebé. Miró fa assistència al Servei de Reumatologia de l’Hospital CIMA, és redactora i editora de textos mèdics, fa peritatges mèdics, revisa temes de farmacovigilància, col·labora amb el TERMCAT i podríem continuar. Miró va sortir de la clàssica carrera mèdica i va endegar el seu propi camí professional a través de la cura de les paraules. De fet, ara forma part de la junta directiva de Asociación Española de Redactores de Textos Médicos (AERTeM). També ha elaborat materials formatius mèdics i ha fet docència. Amb una sensibilitat innata per la llengua i la medicina, Miró treballa moltes hores en un despatx envoltada de llibres mèdics i de diccionaris que resumeixen les seves dues passions: la medicina i les ganes d’aprendre. Conversem amb ella sobre la capacitat de resiliència, de crear noves oportunitats i de no perdre mai l’entusiasme.

Tens un currículum molt extens. Redactes materials formatius, fas assistència, ets pèrit mèdic… Quan la gent et pregunta a què et dediques, com et presentes?

Jo soc metge, però necessito temps per explicar a què em dedico realment. Faig moltes coses alhora i totes estan relacionades. Toco la medicina des de molts vessants diferents.

Ets especialista en redacció i edició mèdica. Com vas arribar-hi?

Quan estava acabant la carrera i m’havia de posar a preparar el MIR, em va sortir la possibilitat de treballar amb el grup Enciclopèdia Catalana que, en aquell moment, editava manuals per a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Jo pensava que ja era hora de guanyar alguns diners. I aquí va començar el meu cuquet per l’edició i la redacció. L’experiència em va agradar i vaig començar a enviar currículums a editorials mèdiques. Era una bona manera de lligar els meus coneixements i de començar a guanyar-me la vida mentre m’acabava de formar com a metge. Vaig editar aquests manuals, vaig fer traduccions de textos mèdics i, després, vaig començar a redactar continguts, sobretot enfocats a la formació de professionals, tot i que també n’he fet de divulgatius.

Com et transformes en redactora?

Quan he d’escriure sobre un tema, sobretot intento aprendre’n. Sempre he tingut sensibilitat per la llengua, però, com a metge, en principi, no estàs format en aquest camp. Per això vaig començar a buscar i vaig trobar l’Asociación Española de Redactores de Textos Médicos (AERTeM). Vaig entrar a formar-ne part i a oferir els meus serveis com a redactora de continguts. Com que m’enredo en tot, ara també soc membre de la junta directiva i, juntament amb unes companyes, m’ocupo de la vocalia de formació, des d’on oferim activitats formatives de redacció mèdica als nostres associats. Dins de la redacció mèdica et pots especialitzar en allò que vulguis: assumptes de regulació, articles científics o de divulgació per als pacients… Cal saber expressar de manera senzilla els temes de salut, que sovint són complexos.

Textos divulgatius, però sense perdre mai el rigor. Quina és la clau?

En això rau la cosa. Perquè, a més, hi ha molta legislació al darrere i tot es revisa molt. Encara que redactis continguts patrocinats per un laboratori, no pots mai vendre cap producte i s’ha de fer tot amb molt de rigor. Aquest és el paper del redactor mèdic: polir aquests aspectes, vigilar que no es traspassi mai la legislació i fer-ho de manera planera i amb tota l’exactitud. Es tracta d’escriure com ens agradaria que ens parlessin. Jo intento que els meus textos siguin així. I, òbviament, sempre han d’estar basats en evidència científica.

A Internet circula molta informació i fàcilment es poden trobar articles esbiaixats, que simulen l’evidència científica i que contenen informació enganyosa. Vosaltres oferiu una garantia al respecte?

Els laboratoris i les empreses serioses busquen el perfil del redactor mèdic. Acudeixen a associacions com la nostra per trobar professionals i tenir la seguretat que allò que estan publicant està basat en la ciència i que no es picaran els dits. Si cerques qualsevol tema a Internet, t’apareixeran un munt de webs que copien continguts. La gent no té cap mirament i publica el que li sembla sense demanar permís i sense citar-ne les fonts. És la trampa d’Internet i, en salut, tot és més delicat. D’aquí també la importància que els continguts vagin de la mà d’organismes o associacions que facin un control i assegurin els segells de qualitat, com el del CoMB [Web Mèdica Acreditada], i de fer que els teus col·laboradors apliquin els seus criteris.

També fas assessorament lingüístic al Centre de Terminologia TERMCAT i col·labores amb els diccionaris en línia que es preparen per a La Marató de TV3. Com és el procés d’elaboració d’aquest diccionari?

No és com crear un diccionari des de l’origen, ja que treballes amb un material del qual el TERMCAT ja disposa. És una col·laboració que faig gairebé a cada Marató. En funció del tema de cada edició, es prepara un recull de termes que puguin ser necessaris per fer-lo entenedor. Normalment, es tracta de conceptes que ja sabem, però, fa dos anys, amb la COVID-19, va ser diferent, perquè hi havia terminologia nova per a tothom. Cada dia ens arribaven termes nous! Vèiem que a la premsa diària i especialitzada es parlava d’un concepte nou i decidíem recollir-lo per al diccionari. Llavors l’havíem de definir i, per fer-ho, sovint havíem de consultar especialistes de prestigi. Va ser molt interessant.

Quan i com et vas incorporar a l’assistència mèdica?

Vaig començar-hi el 2006. Era el meu gran cuquet pendent. Com que m’havia posat de ple en el tema de la formació, edició i redacció mèdiques, no trobava mai el moment de tornar-me a centrar en l’àmbit assistencial. A través del CoMB em va arribar una oferta de l’Institut Ferran de Reumatologia. Buscaven algú per formar-se en patologies com la fibromiàlgia, la síndrome de la fatiga crònica i la sensibilitat química múltiple i que s’ocupés d’aquest tipus de pacients. Ara porto la part mèdica de la Unitat de Sensibilització Central del Servei de Reumatologia de l’Hospital CIMA de Barcelona.

Amb tantes feines diferents, com t’organitzes físicament i mental?

Són feines molt diferents i, alhora, estan molt lligades entre si. Excepte en algun moment concret, sempre he treballat com a autònoma. Em dona sensació de llibertat, perquè puc anar on sigui. Em permet organitzar-me molt bé. Tinc els meus dies fixos de consulta. Aquests els tinc ocupats i ja està. Quan he d’anar a judici pels peritatges, he de desplaçar-me físicament als jutjats, no hi ha més. Soc de dormir poc perquè, si no, els dies no donen de si, i treballo moltes hores, no ens hem d’enganyar. Hi ha unes tasques diàries que faig a primera hora del matí, com respondre els missatges de correu electrònic o els whatsapps. Després, em concentro més en les tasques de creació i en les més complexes. Si aquell dia em toca fer revisió de temes de farmacovigilància, per exemple, em dedico a mirar si hi ha hagut reaccions medicamentoses amb determinats fàrmacs i a crear les alarmes oportunes perquè en quedi constància. A la tarda, vaig una estona al gimnàs, perquè si no el cap em peta [riu] i després, al vespre, torno a fer una repassada important de les coses.

Durant tota la teva trajectòria t’has escapat del que seria la carrera d’un metge ad hoc. Com has viscut aquest trencament?

Jo tenia la idea de fer el MIR i, des que tinc ús de consciència, sempre he volgut ser metge. Segurament, m’hauria dedicat a algun tema de medicina interna, perquè m’agrada la medicina com un tot. Però quan tocava tancar-se a estudiar el MIR va venir un problema familiar de salut important que em va trastocar moltíssim els esquemes. Estudiar per al MIR vol dir estar molt concentrat i dedicar-hi hores i jo, en aquell moment, m’havia d’ocupar de moltes altres coses. Va ser aquí que vaig fer el primer contacte amb el món editorial i hi vaig aprofundir. Em vaig escapar un any d’estudiar el MIR mentre intentava solucionar els problemes, i pensava tornar-hi més endavant, però aquest més endavant no va arribar mai més. D’un grup editorial em van trucar d’un altre… I cada cop feia coses que m’interessaven i m’agradaven més i que m’ocupaven més hores.

Ho va entendre el teu entorn?

Havia de donar explicacions constantment, i encara ho faig: Per què una persona que ha fet medicina no s’hi dedica plenament? Doncs no ho sé. La vida m’hi va portar i jo vaig seguir aquest camí. Tot em va anar conduint on soc ara, però, evidentment, la pregunta del milió sempre ha estat la mateixa: com és que no estàs fent el que estan fent tots els metges? La veritat és que no va ser gens frustrant per a mi. La gent del meu entorn ara em felicita, però en el seu moment la majoria ho veia com un fracàs. Jo estava molt satisfeta amb el que estava fent. I, quan pocs anys després em va sortir la possibilitat de fer assistència, jo em trobava en la màxima plenitud professional. Treballava en un camp que m’estava agradant molt i ara, a sobre, també podia estar amb pacients. El cercle s’havia tancat.

Has pensat sobre què hauria passat si no hagués sortit aquesta oportunitat?

Si no hagués fet assistència, m’imagino que sempre hauria tingut una petita recança, però, en tot cas, no soc de planificar gaire les coses. Si no et marques massa fites, tampoc no et deceps mai. Vas fent dia a dia i vas avançant. Si et poses objectius molt alts o molt definits, quina frustració si no hi arribes! Estic més que contenta d’haver triat aquesta manera d’enfocar la meva professió i d’estirar tant un camp com la medicina, en què hi ha molts vessants. Si hi poses ganes, tot pot ser molt estimulant i enriquidor.

Imatge cedida per Iolanda Miró i Vinaixa