Judith Marín-Corral, responsable del programa d’humanització de les UCIs de Parc de Salut Mar: “Vam donar accés a l’UCI les 24 hores del dia, i no només als familiars adults, també als nens i, fins i tot, a les mascotes”

“La millora de l’estat anímic és fonamental i això ja ho estem quantificant: amb qüestionaris i amb marcadors biològics”

“Les UCIs són unitats amb molta tecnologia, però, un cop ja hem salvat la vida al pacient, ens queda molta feina a fer”

Les Unitats de Cures Intensives (UCIs) són uns espais que sovint ens mirem amb respecte i certa por. Són les unitats hospitalàries on ingressen els pacients més crítics, les visites estan restringides i l’espai resulta fred, ple de màquines i poc amable per als pacients, per als seus familiars i, fins i tot, per als equips sanitaris. Aquesta imatge, però, està canviant una mica. Des de fa uns anys, molts professionals s’esforcen a humanitzar les UCIs introduint-hi petits canvis que acaben suposant grans avenços i beneficis per als pacients. Són les petites grans revolucions que duen a terme equips com el que lidera al Parc de Salut Mar, la metgessa intensivista Judith Marín-Corral, qui ens explica com estan fent de les seves UCIs, tot i el trasbals de la COVID-19, un lloc una mica més acollidor, a la mida de les persones i de les seves necessitats psicoemocionals.  

Pots escoltar l’entrevista al podcast Hipòcrates en pijama (episodi 11):  “De futbol i humanització de les UCI”

11. De futbol i humanització de les UCI Hipòcrates en pijama

El pneumòleg Ferran Morell reviu la història de Galens Catalonia, l’equip de futbol integrat per metges que va ser pioner i que es manté actiu a les competicions des de l’any 1972. Conversem amb la intensivista Judith Marín-Corral, que ens posa al dia del moviment d’humanització de les UCI i dels beneficis que implica per als pacients. Amb Xavier Sierra, coneixem qui i com es va identificar el primer coronavirus, a mitjans dels anys 60.
  1. 11. De futbol i humanització de les UCI
  2. 10. De metges músics i lluita antitabac
  3. 9. De salut sense sostre i psiquiatria infantil
  4. 8. “De conciliació i dolor"
  5. 7. De memòria històrica i deontologia mèdica

Imaginem, per exemple, un pacient que fa setmanes que està ingressat a l’UCI, que ha estat inconscient i que, un dia, desperta i es veu intubat, sense recordar què li ha passat, sense poder moure’s ni parlar i sense trobar cap rostre conegut. Quin és el seu nivell d’angoixa i què feu per ajudar-lo?

El nivell d’angoixa és altíssim, evidentment. I no només ho és en el moment en què es desperta i es troba en un ambient hostil i envoltat de cares desconegudes. En els dies que queden, segurament l’angoixa encara anirà en augment. Quan el malalt desperta, ja porta un temps inconscient a l’UCI i encara li queda molt de recorregut. Sovint li queda més de la meitat del temps que s’hi passarà. El que fem per pal·liar aquesta angoixa i tots els efectes secundaris de l’estada a l’UCI és, sobretot, donar-los informació i trobar les maneres de comunicar-nos amb ells. Hi estem molt a sobre i intentem comprendre’ls i empatitzar-hi. És per tot això, que apareixen els programes d’humanització.

Tu lideres els projectes d’humanització de l’UCI del Parc Salut Mar, on hem vist accions molt impactants i innovadores, com treure pacients a la vora del mar, fins i tot durant la pandèmia de COVID-19. Com vau començar a imaginar això?

Això va sorgir d’un grup d’infermeres molt proactives. Infermeres amb moltes inquietuds, atentes i preocupades pel benestar dels pacients i per les dificultats que presenten quan es desperten. Un cop la patologia està resolta, els pacients entren en una fase d’estabilitat, però de molt lenta evolució. Les ganes de fer-ho bé i de millorar els pronòstics, tant físics com emocionals, van portar a implementar algunes mesures. Per començar: hem de tractar els pacients com ens agradaria ser tractats. Paral·lelament, també va aparèixer un moviment estatal amb algunes idees una mica més estructurades, liderat pel metge Gabriel Heras. A partir d’aquí, cada hospital va adaptar a les seves infraestructures i als seus models organitzatius algunes d’aquestes accions i intervencions, que, en el nostre cas, no es limiten a les sortides al Passeig Marítim.

“Hem introduït la realitat virtual al programa d’humanització: la pandèmia ens ha ajudat a reinventar-nos”

De fet, portar els pacients prop del mar és, potser, una de les vostres accions més vistoses, però n’heu fet moltes altres, amb música o mascotes, per exemple. En què consisteix el vostre programa d’humanització de les UCIs?

El programa inclou diferents línies estratègiques. La primera mesura que es va implantar a l’hospital va ser la de les portes obertes. Les UCIs normalment són espais on hi ha un accés molt restringit i no haurien de ser-ho, encara que el pacient estigui inconscient. El patiment no és només del pacient, sinó que és també de la seva família. El programa d’humanització vetlla pel malalt, per les seves famílies i també pels professionals sanitaris que treballem en aquests entorns. Nosaltres vam donar-hi accés les 24 hores del dia, i no només als familiars adults, també als nens. Fins i tot a les mascotes. En molts casos, les mascotes dels malalts són un gran suport familiar. Hem començat a treballar amb la Càtedra Fundació Affinity Animals i Salut [de la Universitat Autònoma de Barcelona] i els animals terapèutics. També hi ha un programa de mobilització precoç molt important: els fisioterapeutes han d’estar a les UCIs i formar part de l’equip, ja que el seu paper és fonamental. També hem inclòs la teràpia musical individualitzada amb el suport de diferents persones especialitzades en aquest camp.

Una pacient rep una salutació de la seva família en vídeo 360/realitat virtual de la mà de la doctora Judith Marin a la teràpia intermèdia de l’Hospital del Mar a Barcelona el 9 d’abril del 2021. L’experiència es va dur a terme gràcies al projecte d’humanització de l’Hospital del Mar i el grup Reality Telling. Imatge cedida per Parc Salut Mar

Quines altres accions feu?

Tenim el projecte d’acompanyament a pacients i familiars que fins ara hem fet amb els voluntaris de la Fundació Temps i Compromís, que tenen coneixements de psicologia. També hi ha una altra línia estratègica vinculada a les infraestructures, amb l’objectiu de dotar les UCIs de la privacitat i el confort que necessiten els nostres malalts i les famílies. També per orientar-los en el temps i en l’espai i, fins i tot, perquè comencin a fer activitats més habituals del dia a dia. Últimament, també hem introduït en el programa d’humanització la realitat virtual. La pandèmia ens ha ajudat a reinventar-nos.

“Ens queda molta feina a fer amb malalts que estan connectats a màquines, que estan desperts i que passen moltes hores sols”

Els moviments d’humanització de les UCIs són ja imparables? De fet, és una tendència que s’està imposant a hospitals de tot el món… però hi ha molt a canviar, quant a mentalitat i infraestructures?

És un canvi cultural. No estàvem acostumats a vetllar tant per la part emocional dels malalts. Els metges intensivistes hem de salvar la vida d’un pacient en un moment molt agut i, si ingressa a l’UCI, és perquè allò que li ha passat és reversible i hi podem fer coses. Les UCIs són unitats molt instrumentalitzades i amb molta tecnologia, però, un cop ja hem salvat la vida al pacient, què? Doncs ens queda molta feina a fer amb malalts que estan connectats a màquines, que estan desperts i que passen moltes hores sols. Crec que el moviment és imparable, però ens falta donar-li evidència científica: demostrar que això va bé, que millora el pronòstic i que, fins i tot, redueix els costos d’estades hospitalàries molt llargues que acaben amb pronòstic dolent. És important ara, doncs, convèncer que això s’ha de professionalitzar. Necessitem que les persones que col·laboren amb nosaltres a les UCis formin part de l’equip que atén el malalt (fisioterapeutes, psicòlegs, voluntaris…). Aquestes col·laboracions s’han de professionalitzar i s’han de poder instaurar com un altre tractament en la fase més crònica dels nostres malalts.

Has parlat moltes vegades de l’equip, mencionant infermeria, fisioterapeutes… Sense l’equip tot això no funciona?

Sens dubte. És un treball en equip, integrat i que s’ha d’anar articulant a la vegada. És fonamental tant la figura dels metges en la fase aguda; com la de les infermeres, auxiliars o zeladors en la fase crònica. Tots els que estan en contacte amb el malalt tenen una feina a fer, per petita que sigui. Fins i tot el personal de neteja pot tenir paraules agradables amb els malalts i això ja és un acte d’humanització de les cures intensives. Hi ha molta gent que ha d’intervenir en els nostres pacients i que, fins ara, estaven una mica apartats de l’hospital: rehabilitadors, fisioterapeutes, psiquiatres, infermeres de salut mental…

“Estar acompanyat dels teus i envoltat de cares i veus familiars a l’UCI disminueix el deliri”

Deies que és important recopilar les evidències que això es tradueix en uns beneficis per als pacients. Què s’ha recollit fins ara i quina és la vostra percepció?

Hi estem treballant i és important. Fins que no generem l’evidència, per desgràcia, no tindrem suficients eines per convèncer que això és important i que s’ha de fer. Subjectivament, els resultats són evidents. Jo faria èmfasi, sobretot, en dos aspectes: l’estat anímic i la disminució del deliri d’aquests pacients quan estan a l’UCI. Amb un estat anímic baix tenim poca col·laboració del malalt i més dificultats perquè aquest millori a un ritme adequat. Per tant, la millora de l’estat anímic és fonamental i això ja ho estem quantificant: no només amb qüestionaris sinó també amb marcadors biològics. Esperem poder demostrar alguna cosa en breu. Quant a la disminució del deliri, ja està demostrada. Estar acompanyat dels teus i envoltat de cares i veus familiars el disminueix. I això vol dir millorar el pronòstic, el temps d’estada, els dies de ventilació mecànica i poder disminuir les medicacions.

Un pacient experimenta la realitat virtual durant el seu ingrés a l’UCI amb la Dra. Marin. Imatge cedida per Parc Salut Mar

La pandèmia de la COVID-19, segurament, us ha obligat a aturar moltes de les accions que ja teníeu engegades i us heu hagut de reinventar. Com us ha afectat?

La pandèmia ha estat un desastre per als programes d’humanització i ens està costant molt refer-nos. Tot es va aturar. Amb tota l’empenta que hi havíem posat! Ens vam tancar i ens vam aïllar de les famílies. Potser això és el que més ens va costar a nosaltres. Tot va passar a ser per telèfon, sense poder tenir contacte físic, i es va aturar. D’altra banda, ens va obligar a reinventar-nos. Van sorgir les videotrucades, que no les havíem fet mai i que, de vegades, a la vida normal, poden ser útils i necessàries. I vam utilitzar per primer cop també al realitat virtual. No podíem fer sortides amb els malalts, ni treure’ls del box, però sí que els podíem portar en un entorn 360º i fer que fos una sortida de l’UCI “real” o “semi-real”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s