Joan Valls, R1 de pediatria i violinista: “El violí forma part de mi: no m’imagino un món sense música ni sense tocar”

“Em vaig plantejar seriosament fer la carrera de música però, a l’últim moment, em vaig decantar per Medicina”

“Amb els nens tens una relació molt transparent, expressen tot el que senten”

“Una mare em va demanar si podia tocar a l’habitació del seu fill, que tenia càncer i estava en situació de final de vida”

Joan Valls Ramon-Cortés (Barcelona, 1996) és resident de primer any de pediatria a l’Hospital Sant Joan de Déu d’Esplugues del Llobregat i toca el violí des dels 6 anys. Recentment, un vídeo d’Instagram on se’l veu tocant en directe al quiròfan en una operació pediàtrica es va fer viral. Parlem amb ell de la seva afició musical i de les característiques de l’especialitat de pediatria.

Quina història hi ha al darrere d’aquest vídeo? Com vas arribar fins a aquest moment en què toques al quiròfan?

Fa molt temps que toco el violí i, des que vaig entrar al món de la medicina, sempre m’ha agradat molt fer coses diferents amb ell. La musicoteràpia, fer música per a la gent que està passant per un procés mèdic, és molt efectiva. Un dia, a l’entrada de Sant Joan de Déu, es va fer una gala benèfica i, com que sabien que jo tocava el violí, em demanar de col·laborar-hi. A partir d’aquí, vaig conèixer el projecte Child Life de l’hospital, on hi participen voluntaris que toquen música, mags,“pallapupas”, gossos… Molts elements diferents per aconseguir fer més agradables les estades de les famílies i, sobretot, dels nens, perquè passen moltes hores a l’hospital. Em vaig posar en contacte amb ells i els vaig proposar actuar en algun espai de l’hospital de manera regular. Abans d’entrar a Sant Joan de Déu, ja havia anat amb una companya a tocar a una UCI. Va ser molt especial i em vaig dir que ho tornaria a fer.

Com va ser aquell moment? Què va passar?

Va ser molt emotiu. Jo vaig fer la carrera a l’Hospital de la Vall d’Hebron i a sisè curs, l’any 2019, estava tocant amb una companya cançons de Nadal al vestíbul de l’hospital. Aleshores ni tan sols tenia clar si volia fer pediatria o una altra especialitat. En un moment donat, es va apropar una mare dient que tenia el seu fill ingressat amb un càncer terminal i que estava en situació de final de vida. Tota la família estava amb ell a l’habitació. Ens va demanar si podíem pujar a l’habitació amb els instruments i tocar un parell de cançons per posar una mica de llum en un moment tan complicat. Aquell moment va ser súper impactant. Veure un nen de sis o set anys acompanyat de la família en situació de final de vida… va ser molt impactant.

Quins efectes té la música en un quiròfan pediàtric?

He tocat en el quiròfan, en el moment de la sedació i també a la sala d’espera, tant dels nens que arribaven de quiròfan com els que estaven esperant per entrar-hi. Per a ells, la música és tranquil·litzadora, els aporta distracció i altres estímuls en un moment en el qual estan molt concentrats per a l’operació. Per tant, amb la música, estan més tranquils, més calmats i, fins i tot, se senten una mica millor i amb més empenta, ja que es rebaixa la gravetat de la situació. Per a les famílies, l’espera de l’operació es fa molt més ràpida.

Per què vas escollir el violí, precisament?

A casa em posaven sempre molta música. La meva mare toca el piano. Una vegada, amb 6 anys, em van portar a un concert de violí i vaig dir: “Jo també vull”. I fins ara. Forma part de mi, no m’imagino un món sense música ni sense tocar. A l’escola de música vaig veure que tenia molt connexió amb aquest instrument i fins avui.

A part de fer-ho a l’hospital, toques enlloc més?

Vaig formar un grup amb uns amics, es diu Ad Libitum. Tots tenim altres professions i les compaginem amb la música. Vàrem començar amb un casament i a tothom li va agradar i vam estar molt còmodes tocant. Vam estar 6 o 7 anys junts. Sempre havia tocat en orquestres o quartets de corda i amb ells he fet casaments, esdeveniments d’empresa, inauguracions, actes de fundacions, etc. Va ser una experiència magnífica. Ara segueixo fent col·laboracions amb ells i altres coses.

Com vas compaginar la música amb l’estudi de la carrera i la preparació de l’examen MIR?

No ha estat una tasca fàcil. Abans d’entrar a Medicina em vaig plantejar molt seriosament fer la carrera de Música i vaig fer proves per entrar al Conservatori Superior de Música. A l’últim moment, tenint les dues opcions a la mà, em vaig decantar per començar Medicina i veure si m’agradava o no. No m’esperava poder mantenir la pràctica musical al nivell que ho vaig fer durant tota la carrera, tot i que he rebut molta ajuda del meu entorn. Soc molt perseverant i molt inquiet. És qüestió d’organitzar-se, aixecar-se d’hora i aprofitar bé el dia, i malgrat que ha estat dur, estic molt content de com ho he gestionat.

Abans has mencionat que al final de la carrera no sabies quina especialitat fer. Què et va fer decidir per pediatria?

Vaig tenir molts dubtes perquè soc molt curiós i m’agraden moltes coses. Però els nens sempre han estat una de les meves debilitats. M’agrada molt el contacte amb ells. Hi pots tenir una relació molt transparent, expressen tot el que senten: quan estan enfadats, quan estan contents… És molt fàcil deduir com es troben i sempre he estat molt còmode amb ells. Tampoc em veia fent una especialitat quirúrgica, perquè m’agrada molt parlar amb la gent i tractar amb les famílies. Dubtava entre pediatria, medicina interna, medicina de família o neurologia. Al final, em vaig llençar cap a pediatria i n’estic encantadíssim.

Què és el que t’agrada més?

M’agraden moltes coses, la veritat, sempre diré que és la millor especialitat del món. Però el que més m’agrada és tenir pacients molt diferents: al meu centre portem des de nens que acaben d’arribar al món fins a adolescents de 17 anys. La varietat de les patologies i de les personalitats dels nens en funció de l’edat que tenen, per exemple, fa que aquesta especialitat sigui molt interessant. El tracte amb les famílies també està molt bé. I una de les coses que més m’agrada és el fet que, com que el pediatre de referència està al CAP o en algun altre centre, pots fer el seguiment del nen a mesura que va creixent. Li pots donar el relleu al metge de família quan el nen ja s’ha fet gran i l’has acompanyat durant tot el procés en què has cuidat la seva salut. Això és molt bonic.

Com et veus de més gran? Com a metge, com a músic, o totes dues coses?

No sé què serà del meu futur. M’agradaria ser un bon metge i ser un bon músic. Com a músic, el que m’agradaria és utilitzar aquest recurs i el nivell que n’he pogut assolir per poder ajudar i per fer coses amb les quals em senti realitzat. Com a metge, voldria tenir els coneixements i el caràcter necessaris per esdevenir la referència de moltes famílies. M’agradaria que tinguessin la confiança per comptar amb mi. És important que les famílies se sentin ben tractades i escoltades i que hi hagi un feedback. Si aconsegueixo la meitat d’això, ja estaré molt content.

Imatges cedides per Joan Valls

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s