“El primer part que vaig veure va ser el d’una ovella quan jo era molt petit. Tinc aquest record gravat”

“Vaig escollir fer medicina influït, en part, pel metge del poble. Era un metge rural i m’agradava com ho vivia. Sovint te’l trobaves passejant per la natura”

Josep Maria Benet és un metge de família de caràcter afable i posat, en aparença, tranquil. Treballa a l’ABS Sant Pere de Ribes (EAP Garraf Rural). Forma part del patronat de la Fundació Galatea, que té cura de la salut emocional dels professionals de salut. Ha tingut diferents càrrecs a la Junta de Govern del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) entre 2010 i 2021 i va presidir la Junta Comarcal del Garraf del CoMB de 2006 a 2018. Benet té una forta vinculació amb la terra. La seva infantesa i joventut ha transcorregut entre oliveres, ametllers, avellaners i vinyes. I, tot i dedicar-se a la medicina, mai ha deixat del tot la pagesia. De les seves terres familiars a Picamoixons, a l’Alt Camp, en surt un bon oli d’Arbequina DOP Siurana (Denominació d’Origen Protegida) premsat a la cooperativa del poble. Benet és un home de camp que gaudeix de les estones lliures treballant o encisant-se amb la terra que ara cuida, sobretot, el seu nebot, pagès de professió. És, a més, tot un expert en oli.

La teva família sempre ha treballat al camp?

El meu pare feia de pagès i ho combinava amb la feina de gerent en una fàbrica de pinsos a Valls. No va deixar mai d’estar connectat a la terra. Jo, quan podia, també l’ajudava. Ara, el gruix de la terra el porta un nebot meu, que és pagès professional. Jo mantinc el vincle i quan vaig al poble, l’ajudo en el que puc. De tant en tant, però, també m’agrada passejar-m’hi.

És una manera de desconnectar de la feina?

De desconnectar, però també de connectar amb quan era petit. Desconnectes de l’ara, però connectes amb aquell temps. Quan era petit, quasi cada cap de setmana anava a les oliveres i vivia tot el cicle de l’any: l’hivern, la primavera, l’estiu i la tardor. De petit, vivia en aquest poble [Picamoixons] de 400 habitants. Jo, molt de ciutat, no ho soc.

A quina mena de records et transporten les oliveres?

Això ha canviat molt. Recordo que abans tot es feia a mà. Primer es collien les olives de l’arbre i després es feia una segona recollida amb les que havien caigut a terra per fer un oli d’una altra qualitat. Ara posen el tractor a la soca i un vibrador sacseja l’arbre. Abans, la collita començava al desembre o gener i, en acabat, al febrer o març, es plegaven les olives de terra. Ara les de terra no es pleguen i la collita es fa al novembre. Aquesta oliva és més verda i té un gust més afruitat, que la gent prefereix. Jo també. L’altre té més gust d’oli.

Què li dona el gust a l’oli?

Depèn de la varietat. A Andalusia, la majoria del camp és de la varietat Picual. És un tipus d’oliva amb molts antioxidants, però també més amargant i més forta. És una oliva que, per cuinar, va molt bé perquè resisteix les altes temperatures, però a l’hora d’amanir no té un gust tan aromàtic com l’Arbequina. Tanmateix, aquesta s’oxida abans i no aguanta tant les altes temperatures quan cuinem. El món de l’oli és com el del vi. Crec que hauríem de tenir una carta d’olis com hi ha de vins.

Ens ho expliques?

L’Arbequina va molt bé per a les amanides i per al peix. S’adapta a tot. Ara, si has de fer un guisat intens de carn, on hi hagi un sofregit de ceba, millor la Picual. Al Baix Aragó i a la part alta del País Valencià, a la zona de Morella, hi ha també la varietat Empeltre. Aquest tipus d’oliva és molt dolça i fa un tipus d’oli ideal per fer rebosteria. Si poses aquest tipus d’oli, no et caldrà posar tant de sucre, perquè ja és més dolç. Hi ha més de 100 varietats d’oli. I ja no et parlo de les que venen de fora de l’Estat, com la Koroneiki de Grècia, que també estan plantades aquí.

Tot el que saps d’oli ho saps per herència familiar?

Per tradició familiar. El meu pare era el president i secretari de la cooperativa del poble i hi portava els comptes i altres temes. La nostra cooperativa era només un molí d’oli i no es feien altres coses. A ell l’interessava molt la cultura de l’oli, els tipus de varietat… I m’ho explicava.

Quantes varietats d’oli tens a casa?

A casa només en tenim un tipus d’oli, el nostre, que és Arbequina de la DOP Siurana. La DOP admet un 1% d’una altra varietat, perquè, de vegades, en una plantació d’arbequina es posen altres varietats, com Empeltre o Picual. Que hi hagi diferents espècies va bé per a la pol·linització. Això també passa amb els ametllers, que, a casa, també en teníem. Ara, bàsicament, només queden oliveres, però també teníem avellanes i vinya. Abans també hi fèiem vi.

Et vas plantejar alguna vegada fer de pagès o tenies clar que volies ser metge?

El meu oncle feia de metge a Valls i m’agradava la professió. També em va influir el metge del poble. Era un metge rural i m’agradava com ho vivia. El trobaves sovint passejant per la natura, que li agradava molt, i també anava a caçar. A mi la vida que feia m’agradava: veure pacients, estar al camp… Vaig estudiar a l’escola del poble. M’agradaven els estudis i el mestre va parlar amb els meus pares perquè els continués.

Et va costar trencar amb la tradició familiar i el fet de marxar a Barcelona a estudiar?

No gens. La meva germana gran ja va anar-hi a estudiar per ser mestra. Suposo que, com que el meu pare compaginava la feina de pagès amb la de gerent, va veure normal que pogués fer de pagès els caps de setmana, però que em busqués una professió més “consistent”, per dir-ho d’alguna manera. El meu pare [riu] sempre em deia que estudiés dret i que em fes notari. Però a mi m’agradava més la biologia o la bioquímica.

Has pensat a tornar al teu poble?

Sí. El dia que em jubili de la medicina tinc molta feina al camp, a les oliveres. M’hi dedicaré amb més intensitat. M’agrada molt collir bolets també. Soc boletaire.

Ens diràs on vas a collir-los?

No! [riu] Vaig prop de casa, als boscos que conec.

Què és el que més t’agrada de la feina de pagès?

El contacte amb la natura i viure el cicle de les estacions. Però una cosa és sortir a passejar pel camp i l’altra és fer de pagès. Els preus que reben pels productes no són normals i necessiten molta producció i mètodes intensius de cultiu. També estan estressats. No era com quan jo era petit. Ho veig en el meu nebot. Van amb ordinadors per optimitzar el temps i a dalt del tractor porten tablet. És dur. Canvia molt si és una activitat complementària a si és el teu mitjà de vida.

Ens pots explicar un record d’infantesa que t’hagi marcat?

Em sembla que ara no hi ha cap pastor, però abans hi havia com tres ramats que pasturaven per les terres de casa. Hi deixaves pasturar el ramat i, a canvi, per Pasqua et donaven un cabrit i per Nadal o Festa Major, un xai. El primer part que vaig veure va ser el d’una ovella. Jo era molt petit. Estaven pasturant i vaig veure que l’ovella es posava a parir, el pastor que estirava de les potes i l’ovelleta, que de seguida es va posar a caminar. Ostres! És el cicle de la vida. Ho tinc gravat a la ment!

La teva experiència com a pagès i el fet d’haver tingut el metge del poble com a referent han influenciat la manera com has exercit la medicina i com tractes els pacients?

Crec que sí. Jo treballo en una àrea bàsica, que ara ja no és tan rural. La zona s’ha anat urbanitzant, però, al començament, encara hi havia algun pagès a qui visitava. Hi empatitzava molt perquè m’explicava coses que entenia de seguida: “no puc venir perquè he d’esporgar ara i, si no plou…”. Malauradament, ara on treballo, sembla que, de pagesos, ja no n’hi ha.

Imatges cedides per Josep Maria Benet