“Parlo de sis escriptors que van patir la tuberculosi i de com això els va canviar. Els sis autors són molt diferents, però tenen en comú les ganes de viure i l’objectiu vital d’acabar l’obra que tenien entre mans”

“Els metges donem un diagnòstic i qui el rep passa a ser un malalt per al sistema. Però les persones no només són malalts. Tendim a posar-ho tot en caixetes, però la vida no és així”

“El pacient és un tot. És una persona que està malalta i el sistema no ens permet aprofundir-hi. No hi ha temps. Això fa les relacions més fredes i ens empobreix”

Ada Klein Fortuny és el pseudònim d’una metgessa experta en malalties infeccioses que també escriu i que prefereix mantenir l’anonimat. Té un gran sentit de l’humor, com es pot entreveure al seu compte de Twitter, i, sota aquest pseudònim, ha publicat el seu primer llibre, l’assaig La plaga blanca (L’Altra Editorial en català i Consonni en castellà), on recull com van conviure sis escriptors de finals del segle XIX i principis del XX amb la tuberculosi i com aquesta circumstància va afectar les seves vides i obres. Els protagonistes són Anton Txékhov, Frank Kafka, Katherine Mansfield, Joan Salvat-Papasseit, Paul Éluard i George Orwell. Tots connectats pel fil invisible de la malaltia. Per documentar-s’hi, Klein ha estat investigant els arxius personals dels autors, bàsicament diaris i correspondència. La manera com aquests autors universals van afrontar el llavors fatídic diagnòstic de tuberculosi ens ha portat a reflexionar amb Ada Klein sobre com els metges i metgesses miren i es relacionen amb els pacients avui en dia.

Qui és Ada Klein Fortuny?

Per la meva feina, tinc una vida bastant pública i, quan fa molts anys, em vaig obrir un compte a Twitter, tenia clar que volia separar-ho de la part professional. Molt del que jo soc és la meva feina, però també soc moltes altres coses a banda de metgessa i no volia barrejar-ho. Aquest perfil em serveix per a les coses que a m’interessen i per dir el que em passa pel cap, independentment de la seriositat que haig de mantenir per la feina. I havia de posar-me un nom. A mi m’agrada molt Vladímir Nabókov i té un llibre que es diu Ada o l’ardor. La resta del nom va sortir de manera espotània: Klein Fortuny. Va ser així de simple. Klein és un cognom jueu bastant estès a tot arreu. Simplement va sortir així. Amb la publicació del llibre, vam haver de decidir si ho feia amb pseudònim o no. A la meva família tothom va estar d’acord que l’havia de publicar com Ada Klein. No va haver-hi cap dubte!

Així doncs, què ens està permès saber de la metgessa que hi ha darrere Ada Klein?

Em dedico a les malalties infeccioses, bàsicament a la tuberculosi. Faig recerca, principalment, tot i que he tocat una mica de tot, sense haver fet res espectacular. Crec que en sé bastant, de la meva especialitat, però de la resta en recordo més aviat poc. M’he especialitzat molt en el meu nínxol.

A La plaga blanca, expliques, basant-te en la lectura de cartes i documents personals, com va afectar la tuberculosi a diversos escriptors. Què hi vas trobar en aquests papers?

Al llibre no parlo tant de la malaltia, sinó de com aquests sis escriptors la van patir i com el fet d’estar malalts els va canviar i influir en la seva vida, en la manera d’encarar les coses i en la seva obra. Els seus caràcters van marcar com van viure la malaltia. Els sis autors són molt diferents, però tenen en comú una cosa: tenien moltes ganes de viure, eren vitals i determinats. En molts casos, tenien l’objectiu vital d’acabar l’obra que tenien entre mans.

Ens pots explicar algun exemple dels que descrius al llibre?

George Orwell sabia que estava molt malalt. Feia molts anys que tenia tuberculosi i estava obsessionat a acabar la novel·la 1984. Va viure l’època en què van sortir els primers antibiòtics i va patir uns efectes secundaris severs. Va estar molt malament i va patir molts entrebancs. Però va resistir fins que va acabar el llibre…

També parles de Salvat-Papasseit, l’únic autor català del llibre. Com va rebre el poeta el diagnòstic?

A mi m’agrada molt Salvat-Papasseit i tenia molt clar que el volia incloure al llibre. Va morir molt jove, però era un home molt determinat i tenia un objectiu clar: escriure. Venia d’una família molt humil i els amics el van ajudar molt: li pagaven la medicació, li deixaven la casa… Per ell, escriure era tota la seva vida i les seves ànsies per escriure van ser molt grans fins al final.

A través de la lectura de les seves cartes, anaves deduint com la malaltia va interferir en ells. Com va ser el procés de documentació?

Vaig llegir dos cops tot el que hi havia de papers personals, que bé podien ser diaris o cartes. No em volia basar en res que fos ficció. He comprat llibres per documentar-me i per internet també es poden aconseguir moltes coses. Per exemple, hi ha una pàgina neozelandesa que té publicades totes les cartes de Katherine Mansfield en un format terrible! Les vaig anar descarregant i imprimint d’una en una. Van ser cinc anys de treball, dels quals, escriure només en va suposar mig any.

Al pròleg hi ha una frase que crida l’atenció: “la malaltia defineix la persona, però el caràcter de la persona defineix el curs de la malaltia”. Quines diferències has vist entre els autors que has estudiat?

Kafka ho va viure fatal. Era un home molt torturat. Per a ell, el fet que li donessin el diagnòstic de tuberculosi va ser com un alliberament, perquè per fi tenia a qui culpar de tot el que li passava. Katherine Mansfield era molt jove quan es va posar malalta i estava rebotada. Volia sobreviure costés el que costés i ho va provar tot: metges, sanatoris, curanderos… Ho va fer tot, però no es va salvar. Txékhov, per exemple. s’ho va prendre com una sentència. Ell era metge i coneixia perfectament el final que li esperava.

Com a metgessa, treballes amb les malalties infeccioses des del punt de vista clínic i de la recerca. Però aquí has fet un canvi i t’has posar en la pell del pacient. El llibre pot ajudar els metges que tracten amb pacients que reben un diagnòstic difícil?

Jo crec que el que els pacients troben més a faltar és que no se’ls tracti només com malalts. Els metges donem un diagnòstic i aquella persona passa a ser un malalt per al sistema. Però les persones no només són malalts i això ens ho ensenyen els personatges que surten al llibre. Tot i tenir una malaltia, la gent va a comprar, viatja, ajuda els fills amb els deures… El món s’ha simplificat molt perquè s’ha tecnificat. Tendim a posar etiquetes i a posar les coses en caixetes. Però la vida no són caixetes! Aquesta simplificació per fer-nos-ho més fàcil és massa reduccionista, també en medicina. Un oftalmòleg només et mirarà els ulls i un otorrino només l’oïda. Però el pacient és un tot. És una persona que està malalta i el sistema no ens permet aprofundir-hi. No hi ha temps. Això fa les relacions més fredes i ens empobreix.

Et preocupa aquesta pèrdua en la relació metge-pacient?

Hi ha corrents que diuen que hem de tornar a posar la persona al centre tenint en compte les seves voluntats. Això és molt importat perquè moltes vegades la medicina és molt paternalista. Hauríem de tractar les persones com el que són: uns individus amb unes voluntats. Hem de donar als pacients tota la informació perquè puguin prendre decisions, però no els podem negar el dret a decidir. Ens falta humanisme. Penso que el sistema és poc compassiu i encara que tothom hi posi molt de la seva part (metges, assistents socials, infermeres, psicòlegs…) la gent està molt sola i molt poc acompanyada. 

Aquesta és una de les conclusions que has tret de les cartes dels autors que has analitzat?

Ells no suportaven els metges. Aquesta és l’altra! Això és una cosa que no ha canviat al llarg del temps! [riu]. No els suporten, no els creuen i no els agrada com els tracten… Són les reivindicacions de sempre dels pacients. Però sí que em va fer pensar una cosa. En aquella època les opcions terapèutiques que tenien pràcticament eren nul·les, tenien molt poques eines tant diagnòstiques com terapèutiques i llavors la medicina compensava d’altres maneres: amb la humanitat, penso. Avui en dia hi ha molts protocols. Tu segueixes els protocols i ja està, però quan les coses se’n van de les guies has de fer de més i de menys. I aquest “de més i de menys” a vegades és difícil d’encomanar i d’ensenyar als estudiants de medicina. Depèn molt de com sigui el professional i del malalt que tingui al davant. De tot això, ens n’hem oblidat i hauríem de repensar-ho d’alguna manera.  

Què has après fent aquest llibre? Com t’ha canviat la perspectiva d’aquests autors després de fer tota aquesta anàlisi?

M’he divertit molt fent aquest llibre i he aprés moltes coses sobre aquesta gent. De la mateixa manera que mirem els malalts i només els veiem com a malalts i no com a persones també ho fem amb els escriptors. George Orwell feia llistes tot el dia i, si el gos estava rosegant un os sobre la cadira, a més de netejar les engrunes es queixava a la dona. Coses així et fan pensar que aquest senyor, que jo tenia en un pedestal, era un maniàtic. I serveix una mica per rebaixar això. Això m’ha agradat. Kafka em queia molt malament i ara em fa molta llàstima, pobre. Va tenir molt mal final. També és veritat que repenses la seva obra d’una altra manera. I Txékhov, que ja em queia bé, ara em cau molt millor. Penso que era molt bon home. Estava molt preocupat per l’educació de la gent que treballava per a ell a les seves terres. Estava obsessionat amb la idea de construir escoles per a ells i en va fer diverses. Conèixer més la dimensió humana dels autors m’ha fet companyia. I, de fet, molta gent m’ha dit que el llibre li ha fet companyia. Doncs ja ha servit per alguna cosa!

Creus que és un bon llibre per a pacients que acaben de rebre un diagnòstic?

Depèn. Penso que és un llibre més per a familiars de pacients que per a pacients, potser. Per a pacients és millor si va amb l’acompanyament d’un clínic, però sí que pot ajudar a persones que s’han d’enfrontar a malalties cròniques per acceptar-les. Un pacient de tuberculosi em va escriure i em va dir: “Sort que l’he llegit ara que ja estic bé, perquè, si no, m’hagués espantat molt!”. També em va escriure un home que estava en fase terminal de càncer que va dir que al principi s’havia angoixat molt amb el llibre, però què després l’havia servit com a consol. També pot ser útil a metges i personal sanitari per tenir un altre punt de vist i mirar-se els malalts d’una altra manera. El pacient és una persona que té una vida que es veu alterada per la malaltia, perquè ha d’adequar el seu entorn i les seves rutines a una nova circumstància. Cal tenir molt en compte les seves condicions personals que marcaran, per exemple, que hi hagi una bona adherència o no al tractament. No és el mateix que tinguin una mare que els digui que s’ha de prendre les pastilles que no tenir ningú. I com aquesta, hi ha milions de coses.