“Quan vam arribar a la zona, vam quedar molt parats amb la qualitat de la sanitat turca. Potser l’havia infravalorat”
“A l’hospital de campanya no hi ha tantes categories. Ens és igual posar una piqueta i aixecar una tenda que ajudar un ginecòleg a portar un nen al món”
“L’idioma ens ha limitat molt la comunicació amb la gent, però, alhora, també ens ha fet de protecció emocional”
El 6 febrer de 2023, diverses regions de sud-est de Turquia, nord de Síria i el Kurdistan va patir un fort terratrèmol de magnitud 7,8 i una rèplica, hores després, de 7,5. Les conseqüències van commocionar tot el món. Aquests dos sismes i les posteriors rèpliques van causar més de 100.000 morts, nombrosos ferits i greus danys materials i estructurals. La traumatòloga del Consorci Sanitari de l’Alt Penedès-Garraf (CSAPG), Alícia Gargantilla, va ser una de les metgesses que s’hi van desplaçar amb el dispositiu START (Equip Tècnic Espanyol d’Ajuda i Resposta en Emergències) de l’Agència Espanyola de Cooperació per donar assistència a les víctimes del terratrèmol. Gargantilla va treballar durant dues setmanes a l’hospital de campanya que es va muntar a la població d’Iskenderun, en una zona costanera de Turquia molt propera a la frontera amb Síria. Ens ha explicat la seva experiència.
Aquesta no ha estat la teva primera experiència fent cooperació, però sí que ha estat la teva primera vegada en una emergència causada per una catàstrofe d’enorme magnitud. Què t’esperaves quan vas decidir anar cap a allà i que t’hi vas trobar?
Hi ha una gran diferència entre fer cooperació en un projecte tancat, en què saps on i quan vas, i actuar en una emergència. Aquí et truquen d’un dia per l’altre, la disponibilitat ha de ser immediata i no saps mai què hi vas a fer concretament. Les nostres expectatives eren molt altes perquè el terratrèmol era d’una magnitud molt gran i sabíem que hi havia hagut molts esfondraments, molts morts i molts ferits. Anàvem equipats de dalt a baix, imaginant què hi trobaríem i, quan vam arribar-hi, ens vam trobar amb una altra situació. Primer, vam quedar molt parats de la qualitat de la sanitat turca. Potser la vaig infravalorar una mica. Nosaltres vam arribar-hi quan ja feia set o vuit dies del terratrèmol i la sanitat turca havia donat sortida a quasi tot allò que era més emergent, almenys a la població on nosaltres vam anar. Pensàvem que trobaríem encara moltes coses per fer, però la sortida que van donar als casos greus i urgents va ser brutal. El gran problema que tenien és que molts hospitals s’havien esfondrat i molts sanitaris van quedar atrapats als edificis. Ens vam trobar que hi havia molts malalts que ja estaven operats. Nosaltres vam fer recirurgies, vam curar infectats, vam posar guixos que s’havien de col·locar millor…
Com a traumatòloga, en què ha consistit la teva feina allà?
Vam reconstruir algunes coses que ja estaven fetes i també vam diagnosticar molta gent que, en el seu moment, no van poder anar a l’hospital, perquè, o bé el seu hospital més proper ja no existia o bé no havien tingut ocasió de poder anar-hi perquè la disponibilitat era nul·la. Tenien fractures que en aquell moment van pensar que podien. En aquell moment, hi havia altres prioritats. També vam haver de reoperar malalts que s’havien infectat o bé que portaven guixos que es van posar molt de pressa i que calia recol·locar.
L’hospital de campanya START es va muntar i organitzar en tal sols 72 hores en un lloc on prèviament no hi havia absolutament res. Com són aquests hospitals i quina capacitat tenen quant a activitat?
Un hospital de campanya és com un hospital comarcal petit, amb una mica de tot. El nostre hospital és el model EMT2: porta un quiròfan, sales d’hospitalització per a 20 persones -nosaltres vam aconseguir posar-ne 25 i deixar-hi una sala de pediatria-, una sala de parts i una sala de recuperació. Després disposem de múltiples tendes on es posen guixos, s’hi fan cures i on s’hi visiten pacients. També hi ha una sala psicosocial amb un psiquiatre, una farmàcia i una sala de rajos amb maquinària. És un hospital petit i compacte. Els logistes, que normalment són bombers, i els caps d’equips decideixen, amb gent del territori, on ens podem establir. Busquen una esplanada gran, que sigui com un camp de futbol, que és l’espai que ocupa l’hospital. Això és molt difícil d’aconseguir. L’hospital és gran, ve tot empaquetat en palets i en 48 o 72 intentem que estigui tot a punt.
Ens els 15 dies que vas ser-hi allà, quants parts vau haver d’assistir?
Durant aquells dies va haver-hi només dos parts. Estàvem a prop de la frontera amb Síria i això va fer que tinguéssim diferents tipus de malalts. La primera dona que va parir era siriana i la segona turca.
Durant la vostra estada, vau viure una rèplica en primera persona de gran magnitud (6,4). Com ho vau viure?
Va ser un punt d’inflexió. Ja portàvem uns dies allà i ho teníem tot bastant apamat. Ja havíem vist què havíem de fer i quines necessitats hi havia. Estàvem una mica més tranquils de feina i, de cop i volta, va haver-hi aquest terratrèmol al voltant de les vuit del vespre. Nosaltres teníem clar que no ens havia de passar res, perquè estàvem en un lloc segur escollit pels logistes. Però va ser una mica caòtic. Totes aquelles expectatives que teníem al principi i que no s’havien complert, les vam trobar en aquell moment. Va ser un sisme de 6,4 que va durant 25 segons i, en 5 minuts, l’hospital estava una altra vegada ple de gent. Vam tenir 80 malalts en una hora. No ens ho esperàvem. Ningú no pensa que el terra pot tremolar d’aquella manera.
Si haguessis de comparar la feina que vas fer durant aquells 15 dies al dispositiu STAR amb la feina que habitualment fas a l’hospital de Vilafranca, què diries?
No té res a veure! A l’hospital, faig la meva feina, que és el que m’agrada. Després, torno a casa meva. Allà hi estàs 24 hores, 7 dies durant dues setmanes. Vius allà, hi dorms… A més, és una feina on no hi ha tantes categories. Tots treballem junts i ens és igual posar una piqueta, que aixecar una tenda o ajudar un ginecòleg a portar un nen al món. Érem unes 85 persones, però, al final, érem un tot. Si s’havia d’aixecar una pedra, doncs s’aixecava una pedra. La patologia i les cirurgies són semblats, però és una feina totalment diferent.
Es pot dir que és la màxima expressió del treball en equip?
No hi ha categories i, al cap de pocs dies, som una família. El que vius i comparteixes t’uneixen. Hi ha moments durs, perquè veus moltes desgràcies. Necessites algú per plorar i també per riure. Necessites algú que et faci companyia, necessites un equip. Això és el som nosaltres.
Com es gestiona emocionalment tot el que es viu?
Una mica com es pot: plorant amb el del costat, rient amb el de davant… Intentes treure profit de cada moment, buscant poder riure una mica. No pots riure amb el que estàs veient, evidentment, però sí que és important intentar que hi hagi moments que puguis compartir i estar tranquil·la i relaxada. Tenir temps per seure, observar i minimitzar tot allò que veus. A Turquia, l’idioma ens ha limitat molt la comunicació amb la gent. I això, que, per una banda, és una pena, perquè no tens la mateixa relació amb els pacients com quan parlem el mateix idioma, també ens ha fet de protecció emocional. L’Agència de Cooperació també et dona mitjans. Tens l’opció de buscar un acompanyament i, de fet, a l’equip de l’START hi ha un psiquiatre i un psicòleg, que, normalment, pertanyen a Metges del Món, que fan feina sobre el terreny, però que també els tens allà si els necessites.
Us organitzeu en torns de 15 dies. Més temps resultaria excessiu a causa de la pressió?
És excessiu no només per la pressió de feina, ja que estàs tot el dia treballant, sinó també per les condicions en què vius. Si l’hospital és de campanya, les habitacions també són de campanya, les dutxes… Tot és de campanya i, al final, arriba un moment en què també necessites desconnectar i sortir. Per seguretat, no sortim mai de l’àrea de l’hospital. Quan nosaltres vam marxar, va arribar-hi un altre equip de rotació. El mateix avió que els portava a ells, ens retornava a nosaltres a casa. Ens ofereixen tornar-hi, però és complicat.
Vols tornar-hi? Tens possibilitats de fer-ho?
Voldria, però la nostra feina aquí tampoc no s’atura. Treballo al Consorci de l’Alt Penedès-Garraf i a l’Hospital de Santa Tecla de Tarragona i he de donar les gràcies per les facilitats que m’han donat. Però hi ha altra gent que no té aquesta disponibilitat immediata. Tampoc és fàcil marxar. Tu marxes i al teu centre hi deixes un forat. I aquí tampoc anem tan sobrats de personal.
El blog del teu col·legi professional 