Rosa Calvo, psiquiatra infantil i de l’adolescència:  “La pandèmia ha afavorit l’aparició de patologies mentals en infants que abans tenien més factors de protecció”

“Fins ara s’han dedicat recursos a la intervenció en salut mental infantil, però també cal invertir-ne en prevenció”

“Moltes vegades el trastorn mental infantil no es comprèn i es confon amb mala educació”

Rosa Calvo és psiquiatra al Servei de Psiquiatria Infantil i Juvenil de l’Institut Clínic de Neurociència de l’Hospital Clínic de Barcelona. Calvo està especialitzada en la psiquiatria i psicologia de la infància i l’adolescència i conversem amb ella sobre la salut mental dels més joves i també sobre el reconeixement de la Psiquiatria Infantil i de l’Adolescència com a nova especialitat mèdica, ja que, fins ara, havia estat només un itinerari formatiu dins de l’especialitat de Psiquiatria.

Tot i que la norma publicada al BOE l’agost de 2021 no preveu quan aquesta nova especialitat s’incorporarà a l’oferta MIR, els professionals que han realitzat l’itinerari formatiu ja poden sol·licitar el reconeixement de l’especialitat.

Pots escoltar l’entrevista al podcast Hipòcrates en pijama (episodi 9):  “De salut sense sostre i psiquiatria infantil

11. De futbol i humanització de les UCI Hipòcrates en pijama

El pneumòleg Ferran Morell reviu la història de Galens Catalonia, l’equip de futbol integrat per metges que va ser pioner i que es manté actiu a les competicions des de l’any 1972. Conversem amb la intensivista Judith Marín-Corral, que ens posa al dia del moviment d’humanització de les UCI i dels beneficis que implica per als pacients. Amb Xavier Sierra, coneixem qui i com es va identificar el primer coronavirus, a mitjans dels anys 60.
  1. 11. De futbol i humanització de les UCI
  2. 10. De metges músics i lluita antitabac
  3. 9. De salut sense sostre i psiquiatria infantil
  4. 8. “De conciliació i dolor"
  5. 7. De memòria històrica i deontologia mèdica

L’especialitat mèdica de psiquiatria infantil i juvenil ha estat una llarga reivindicació dels professionals que us dediqueu a aquest àmbit. Per què calia donar aquesta especificitat a la salut mental dels més petits? L’especialitat de psiquiatria no era suficient?

En l’àmbit europeu, érem l’únic país que no tenia aquesta especialitat, juntament amb Bulgària. Tal com passa amb la pediatria, cal tenir en compte que, quan un ésser humà està en creixement, no és el mateix que quan ja està format i és adult. Hi ha unes certes especificitats, tant pel que al fet d’emmalaltir, com als tractaments. Per tant, la formació en aquest àmbit ha de ser específica i concreta i ha d’estar adaptada a les etapes de creixement, tant en la infància com en l’adolescència. Fa molts anys que aquesta especialitat es va crear a molts altres països i nosaltres n’estàvem mancats.

Això vol dir que fins fa poc no s’havia donat prou importància a l’atenció a la salut mental dels menors?

Hi ha hagut una sensibilitat progressiva. Un tema és la formació dels professionals i un altre l’atenció i la detecció de les necessitats. Hem de reconèixer que al nostre país hi ha hagut un increment important de recursos, sobretot pel que fa a equips d’intervenció, però sovint ens maquen professionals amb la formació específica. Dit això, els recursos s’han dedicat molt a la intervenció, però també cal dedicar-los a l’àmbit de la prevenció, on haurien d’estar implicats també altres equipaments educatius, socials, etc. No només des del vessant de salut.

Ens equivocaríem molt si diem que el moment actual, amb totes les crisis que se n’han derivat o que han coincidit amb la pandèmia, planteja moltes més amenaces per a la salut mental dels nostres nens i joves?

Hi ha temes, com la victimització o el trauma, que hi són sempre. Però, en aquests moments s’hi afegeixen factors com la precarietat social o la violència familiar. Hem sentit molt a parlar sobre com, durant l’època de pandèmia i confinament, les situacions de violència familiar han costat molt més de detectar perquè els menors estaven dins de l’àmbit agressor. En circumstàncies normals, sovint són els entorns externs, escolars o socials, els que detecten una situació d’aquest tipus. Aquesta anomalia que hem patit tots ha suposat en molts altres casos la precarització de les feines i de l’atenció que es pot donar als menors, des d’un punt de vista no només econòmic, sinó també familiar. La situació derivada de la pandèmia ha afavorit l’aparició de moltes patologies en persones que abans, tot i ser vulnerables, potser tenien més factors de protecció.

On està el límit entre allò patològic en l’àmbit de la salut mental i els processos propis de les etapes vitals de desenvolupament de l’infant? Patologitzem massa?

Una manera de mesurar que es fa servir, tant en la pràctica clínica, com en la recerca, és valorar la capacitat de funcionament de les persones, és a dir, si la simptomatologia impedeix el funcionament esperable per l’edat i per la situació social d’una persona, tant un adult com un infant. Per exemple: un nen que no pot anar a l’escola, que roman tancat a casa o que és incapaç de relacionar-se amb els companys, podem pensar que li està passant quelcom i podem parlar de patologia, sobretot si li ocorre en tots els seus entorns. D’altra banda, també hi ha processos que són adaptatius, com el fet d’estar trist davant d’un esdeveniment que ens afecta. Això ho hem d’encabir dins de l’adaptació als diferents esdeveniments vitals que tots patim i no s’hauria de patologitzar.

Pot passar també a la inversa? És a dir, sovint hi ha problemes que no es consulten o que no arriben a ser valorats per un especialista en salut mental perquè pensem que són coses normals. Com podem detectar-ho?

Efectivament. Sovint les famílies, amb una actitud que intenta ser protectora, acaben acomodant-se a situacions molt patològiques. Parlem de situacions dins de l’àmbit alimentari, per exemple. Com, per exemple, acceptar que els nens o adolescents mengin només els tipus d’aliments que ells volen i que rebutgin la resta fins que allò arriba a un punt insostenible. O també nens que tenen un trastorn obsessiu i les seves famílies adapten tot l’entorn a les seves obsessions. Finalment, són nens que només poden estar en entorns hiperadaptats i que no són funcionals en la resta d’entorns. D’altra banda, sovint ens trobem amb la reticència envers els tractaments farmacològics. És veritat que a ningú li agrada prendre fàrmacs en general i, sobretot, si és un psicofàrmac, però sabem que hi ha certes patologies que tenen un tractament farmacològic amb molta evidència.

L’estigmatització que afecta molts pacients de salut mental és més greu en el cas de la població infantil i juvenil?

En nens i adolescents es reconeix menys que pot haver-hi un trastorn mental. Sovint els pares ens expliquen com, fins i tot dins de la família i en l’entorn de coneguts, titllen els seus fills de mal educats i acusen els pares de no fer-ho prou bé. “Fixeu-vos com us tiranitza”, els diuen, per exemple. Però darrere d’això, hi ha la patologia i uns pares que han fet tot el que han pogut fins que ens consulten desesperats. Moltes vegades el trastorn s’emmascara, perquè no es veu i es pot confondre amb una mala educació. El fet que, des de la resta de la família o l’entorn, no es comprengui això implica una manca de suport per als pares, els quals sovint troben més suport entre els pares d’altres nens que tenen la mateixa patologia que els seus fills que entre la seva pròpia família. Així que, d’alguna manera, sí que es podria dir que l’estigma és més gran en la infància i l’adolescència.

Quins són els temes de salut mental que més us preocupen ara mateix en el pacient infantil i adolescent?

Estem veient més trastorns de conducta alimentària i també del que anomenem “desregulació emocional”. Això no seria un diagnòstic en sí mateix, sinó una simptomatologia que apareix en molts nens i adolescents. Parlem de la dificultat per regular les emocions i de la sobrereacció davant de situacions estressants. Ho estem veient arran de la pandèmia, del confinament. Hi ha nens que ja s’havien adaptat a un funcionament des de casa i que els ha suposat una exigència i una gran dificultat tornar a l’escola i tornar a compartir les aules amb els companys. Tenen més problemes socials i menys habilitats i sovint és un motiu de consulta als equips de salut mental.

Imatges cedides per Rosa Calvo

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s