Clàudia Codina (Mataró, 1994), està al tercer any de residència de Medicina Interna a l’Hospital Vall d’Hebron. Des de fa uns anys, col·labora amb la publicació cultural digital Catorze.cat, on escriu quinzenalment una columna amb històries sobre el seu dia a dia i reflexions personals.

Quan va començar a escriure?

He escrit tota la vida, des de petita. Fins als 20 anys tenia un blog on anava escrivint pel meu compte, però durant la carrera va quedar bastant de banda. A sisè de carrera, vaig decidir apuntar-me a uns cursos d’escriptura que organitzava Catorze.cat. Quan vaig acabar el curs, el 2018, la directora de la publicació, Eva Piquer, em va proposar col·laborar de forma regular a la revista.

Quins temes sol tractar?

Com que tinc una vida bastant monotemàtica i dedico moltes hores a la residència, no tinc gaire temps per investigar altres camps. Al final acostumo a escriure sobre temes que em passen en el dia a dia, alguna història de l’hospital, algun pacient, alguna guàrdia en concret. De tant en tant, també escric coses que penso. A mi també em serveix per fugir una mica d’un món tan científic i quadriculat com la medicina, és una via d’escapament. Encara soc jove i, probablement, hi ha gent que ha tingut més experiències a la seva vida per fer servir com a base per explicar altres coses, però jo tinc el privilegi de tenir una feina on sorgeixen moltes històries i on hi ha molt contacte humà amb els pacients i la gent amb qui treballo. Es generen unes situacions intenses que es poden descriure molt bé.

Com ho compagina amb la seva activitat professional i amb la resta de la seva vida quotidiana?

Doncs amb bastant dificultat… Quan, el 2018, em van proposar escriure a Catorze, vaig dir que sí, i just quan vaig començar a publicar-hi, vaig començar a estudiar per al MIR. Llavors ho vaig intentar mantenir fent una publicació mensual, però, amb l’estrès de l’estudi, vaig haver de prioritzar i deixar-ho. Vaig tornar quan tenia les coses una mica més assentades. Ara porto escrivint seguit des del setembre de 2020. Ho compagino bé, però és difícil, perquè la residència és dura. A vegades també costa molt trobar el moment mental per posar-te a escriure sobre una cosa que no té res a veure amb el que estàs fent. És difícil posar-te en aquest punt creatiu o emocional quan portes 12 hores treballant o surts d’una guàrdia. Però tinc molta sort perquè, a l’hospital, a la gent que em llegeix, els agrada el que escric. També des de Catorze me’n donen moltes facilitats. Si algun dia tinc algun compromís de feina i no puc publicar, no hi ha cap problema i em respecten molt.

Quines perspectives té al respecte de la seva activitat literària? Vol escriure algun llibre?

M’ho estic començant a plantejar ara. Catorze és una revista que té molts seguidors i subscriptors, i cada dia que publico coses molta gent em comença a seguir o rebo missatges de gent que m’ha llegit, sobretot del col·lectiu mèdic. Fa un any vaig tenir la proposta d’una editorial prou coneguda que volia publicar-me un llibre i fa uns mesos en vaig tenir una altra, però crec que he de fer cada cosa al seu temps. Escriure un llibre requereix un temps i és un projecte personal molt important. Ara mateix, per la intensitat que em demana la meva feina i el moment de formació en el qual estic, no ho puc assumir. Però és una cosa que abans tenia flotant molt en òrbita al cap i cada vegada s’està fent més real la possibilitat que potser en algun moment, d’aquí tres o quatre anys, em plantegi fer una petita parada de la medicina o, si més no, una baixada de ritme, per poder intentar escriure alguna cosa. El procés natural serà que un dia em vinguin les ganes d’escriure un llibre i tiri endavant jo el projecte, sense que algú altre m’ho demani. Però, amb la intensitat que tinc ara a la meva vida, impossible.

Algun consell per a un metge o metgessa que tingui interès per la literatura?

És important animar la gent perquè no deixi de fer les activitats extrahospitalàries. Vivim en un sistema que fa triar molt entre lletres i ciències i sembla que una cosa n’exclou l’altra. Jo sempre havia viscut amb aquesta dissonància: m’agrada molt la medicina, però m’agrada molt també llegir i escriure. I malgrat haver-hi renunciat durant la carrera i el MIR, que són èpoques en les quals he escrit menys, al final, trobar moments i espais per fer altres coses és saludable. Això et permet sortir de l’espiral de feina i, si tens la sort, com jo, que algú t’ho valora, encara millor.

Sovint es diu que la residència és una etapa dura. Com la definiria, a nivell tant professional com personal?

La meva residència ha estat marcada per la COVID-19. La vaig començar el maig del 2019 i he viscut una residència probablement molt diferent a la que han viscut els meus predecessors. No ha estat necessàriament més dura, però sí que hi ha hagut molts canvis i ens hi hem anant adaptant. Jo definiria la residència com una època dura, en el sentit que has de dedicar-li moltes hores. És veritat que hi ha moltes especialitats i jo no vaig escollir-ne la més lleugera. Però també és una època molt rica, a tots els nivells. A nivell personal, coneixes gent que entra a la teva vida per fer-se amic teu per sempre. I a nivell d’aprenentatge és brutal. Ara que estic just a la meitat de la meva residència, és molt guai mirar enrere i veure la persona que eres fa dos anys i adonar-te que no hi tens res a veure. Creixes, et deixes ensenyar per gent que en sap moltíssim, agafes de cada metge que et trobes al teu camí allò que a tu t’agrada i ho incorpores. L’adquisició de responsabilitats és molt progressiva. Això està molt bé perquè et permet gaudir del camí.

Per què va començar a interessar-se per la medicina interna?

Cada cop que estudiava una disciplina nova a la carrera, com nefrologia o hematologia, m’apassionava. Em passava amb totes, no podia escollir-ne una. També m’agradava el fet d’agafar un pacient de zero, com si fos una capsa tancada, i diagnosticar aquella persona de la qual no en saps res. I m’interessaven les malalties que no es limiten a un òrgan: les malalties sistèmiques, autoimmunes, infeccioses, etc. A tercer de carrera vaig començar amb la idea romàntica que volia fer medicina interna. Gent del meu entorn em va avisar que era molt dur, però poc a poc vaig anar veient que aquella idea inicial es quedava allà. M’agradaven les especialitats generalistes, entendre que un pacient és un conjunt d’elements que s’han abordar tots. Al final, em vaig decidir per interna i per estar en un hospital gran i poder veure de tot. No em penedeixo gens de la meva decisió, n’estic molt contenta. Quan passen els anys, notes com si tot el que vas aprenent fos un puzle i tot agafa sentit, malgrat que encara em queda moltíssim per aprendre.

Què és el que li agrada més i menys de la seva especialitat?

A nivell mèdic, el que més m’agrada és el diagnòstic. El pacient és un full en blanc i tu has d’escriure-hi, i has de descobrir-ho tot. També m’agrada molt el tracte amb el pacient. És una disciplina que té molt en compte la història clínica: parlar amb el pacient, indagar sobre la seva vida i les seves condicions. T’hi has d’interessar molt. Hi ha informació bàsica per diagnosticar una malaltia que no surt si no li dones molta corda al pacient i l’interrogues fins que t’explica moltes coses: aquest abordatge integral m’agrada molt. El que m’agrada menys és que la medicina tendeix cada vegada més a la superespecialització. Em fa pena que a vegades es pugui pensar que, com no som superespecialistes, no podem abordar un tema, però és al revés: ha d’haver-hi algú que unifiqui els punts de vista i que treballi en equip, fins i tot de manera multidisciplinària. Potser no estaré a l’última en els darrers coneixements més avançats sobre una patologia en concret, però sabré com arribar a qui em pot ajudar i sabré com orientar un pacient quan vingui de zero. És necessari que tinguem metges generalistes: ara estem amb la moda de la superespecialització, però hi haurà un moment en què tornarem a necessitar gent que tingui una visió global del pacient, no només de la seva salut, sinó també de les seves circumstàncies socials i econòmiques.