“Durant la pandèmia, dibuixar ha estat una vàlvula d’escapament, un moment per dedicar-me a fer coses diferents i per expressar-me”

“Fins i tot en situacions complicades, sempre hi ha un espai per a l’humor entre els companys. És terapèutic”

Omar El Boutrouki és metge internista a la Fundació Althaia de Manresa. El seu alter ego a la xarxa és El Doctor Humà (Twitter i Instagram), una caricatura en blanc i negre que viu les aventures i desventures de la seva professió amb humor i esperit crític. Durant els mesos més durs de la pandèmia, aquest metge va explicar el dia a dia i els seus sentiments a través dels seus dibuixos a mode de tira còmica (tot i que de vegades sense massa espai ni motius per al riure). Revisar les seves publicacions és tornar a aquells moments de certa ingenuïtat inicial, de desconeixement i d’adaptació forçosa a una realitat nova cada cop més difícil i complexa. Conversem sobre l’humor i sobre els seus orígens marroquins, els quals són al darrere del seu nom artístic.

Com i per què vas començar a dibuixar?

Sempre m’ha agradat. Depenent de l’època de la meva vida m’he expressat d’una manera o una altra, però sempre estic dibuixant: en els moments morts, a l’hora de dinar, en una reunió informal… Els companys, els amics i la meva parella em van animar a recollir els meus dibuixos, però no ho estic fent de manera endreçada ni seriosament. Publicar els meus dibuixos a Twitter i a Instagram va ser una vàlvula d’escapament en el moment de la pandèmia.

Havies fet algun recopilatori o quelcom similar abans?

La veritat és que el dibuix mai ha estat una activitat professional ni tan sols semi professional, tot i que de vegades he fet encàrrecs per a amics. En l’època d’estudiant sí que m’ho vaig arribar a plantejar. Era molt aficionat a llegir còmics i històries gràfiques. Ara s’ha convertit en un hobby per a les estones que no em dedico a l’activitat laboral.

Vas publicar dibuixos a les xarxes, sobretot, durant els moments més complicats de la pandèmia. Com era aquest procés?

Ho feia a l’hora de dinar, quan arribava a casa. Ara, quan acabes la feina i arribes a casa, tens coses a fer. Però, en les primeres fases de la pandèmia, arribaves a casa i hi havia moltes menys coses a fer, tant pel que respecta a la teva quotidianitat com a l’activitat professional fora de l’hospital. Dibuixar era una vàlvula d’escapament, un moment per dedicar-me a fer una cosa diferent, malgrat que relacionada, amb la intenció d’expressar alguna cosa. Ara soc menys molt menys actiu i productiu. Segur que hi haurà algun moment en què tornaré a dedicar-hi més temps, perquè quan a algú li agrada una cosa l’hauria de fer. Però ara tinc molta feina i he de fer moltes coses. L’afició, però, hi és sempre.

L’humor també és medicina?

Totalment. Però com tot medicament, cal aplicar-lo en el moment adequat i en les dosis adequades. Pot ser medicina tant amb intenció curativa per als pacients i, sobretot, per a un mateix. Soc dels que pensa que es pot fer humor de tot, sempre tenint en compte a qui va adreçat. L’humor gratuït i de qualsevol manera pot ser dolent. A banda de subjectivitats, hi ha diferents tipus d’humor. No és una cosa fixa.

El primer dibuix que vas publicar on apareix la COVID-19 va ser en un tovalló i mencionaves el fet que s’estaven anul·lant els congressos mèdics i les convencions. El recordes? Com el veus ara?

No recordava que fos el primer! És curiós. Anava a dir que és divertit, en el sentit que et transporta a aquell moment i al raonament i pensaments de llavors. Tot el que encara havia de venir i que no ens imaginàvem! Si poses les coses en el seu moment i en el seu context i te les mires quan ja ha passat tot, li dones un nou sentit. Realment, no sabíem el que ens venia a sobre. Ara veiem la ingenuïtat d’aquell moment.

Durant aquelles primeres setmanes, els dibuixos van anar canviant. Es van enfosquir i cada cop eren menys humorístics i més reivindicatius, més durs. Reflectia l’evolució de tot plegat?

Segur que sí. És curiós, perquè estic sent-ne conscient a mesura que anem parlant. No he revisat els dibuixos des de llavors i ara els vaig recordant. Segur que tenia a veure amb l’estat anímic d’aquell moment, de com estàvem i ens sentíem tot l’equip: els moments d’angoixa, de cansament, d’enuig…  Hi ha dibuixos que no transmeten humor, sinó un missatge i un estat d’ànim. El dibuix en què el personatge se sent arrossegat cap a una porta que hi posa COVID-19 i que va vestit de l’època de la pesta, era de quan ens mancava material i hi havia aquesta sensació. El que surt un professional metge caient arrossegat per altres no transmet humor, sinó el que jo sentia llavors.

L’humor va tenir espai en aquells moments?

Realment hi ha estat sempre, fins i tot en aquells moments, tot i que potser no és el que vaig dibuixar. Som un equip i, a més, som companys. En les nostres interaccions sorgeix l’humor. Segur que en les situacions més complicades hi ha un moment per a l’humor, perquè també té una part terapèutica. Amb el temps ens va tornar quant a intensitat, però del tot no va desaparèixer en cap moment.

A les xarxes et presentes com El Doctor Humà (@eldoctorhuma). A què respon el teu nom?

Ve d’una broma entre companys de la residència. Jo sempre m’he presentat com el “doctor Omar”, que és el meu nom, perquè el meu cognom [el Boutrouki] és més complicat i, aleshores, les persones no el recorden [riu]. Els companys, en broma, sempre em deien el “doctor umà” [en català oriental Omar es pronuncia [umá] i quan vaig crear-ne el perfil i el personatge a Twitter va quedar transformat en el Doctor Humà.

Quins són els teus orígens?

Els meus pares són del Marroc, d’Al-Hoceima, al nord-est del país. Jo vaig néixer a Pamplona l’any 1979, on treballava el meu pare. En aquell moment, la immigració del Nord d’Àfrica era menor i potser entre els pares estava més present la idea de tornar al Marroc. De fet, quan tenia quatre anys, hi vam tornar i vaig estar allà fins als set o vuit anys. Al meu pare el van traslladar i vam anar cap a Igualada. Des d’aleshores, he viscut aquí. Els meus pares i els meus germans també hi viuen. El meu pare ja està jubilant i sempre va bé tenir-los a prop.

Et vas adaptar bé als canvis de lloc?

Vaig tenir la sort que era molt petit i em vaig adaptar molt fàcilment. Una anècdota que m’expliquen els meus pares, i de la que jo tinc una mica de record, és que quan vivíem a Pamplona jo d’àrab no en sabia perquè em relacionava amb tothom en castellà. Llavors, al Marroc, vaig oblidar completament el castellà i només parlava àrab. Així que quan vaig anar a Igualada vaig haver de tornar a aprendre castellà i, és clar, també català. L’àrab no l’he perdut. Realment la plasticitat dels nens és així!

Vas trobar gent migrada a la universitat?

A la facultat no gaire. Érem pocs. Del Marroc, que jo recordi, jo n’era l’únic. Ara, evidentment, hi ha molt més de moviment, tant de persones que han fet aquí la formació o que l’han feta fora. Ha canviat molt tot. A l’hospital em coneixen tots. Com que no hi ha més professionals amb el meu nom, doncs soc l’Omar i ja està. Si en ve algú més, doncs ja serem l’Omar 1 i l’Omar 2 [riu]. Ara hi ha més companys que són migrats. Ja porto disset anys a Althaia i ens coneixem tots. És una gran família.

Imatges cedides per Omar El Boutrouki