Victoria Pulido: “Hem de parlar més, perquè vivim en un món que s’acaba en un instant”

Hi ha famílies que tenen històries que mereixen ser explicades. La de Victoria Pulido n’és una. El seu pare era el reconegut otorinolaringòleg Rafael Pulido (Barcelona, 1911 – 2002), un dels pioners de la cirurgia funcional del càncer de laringe a Espanya i, tot i haver compartit deu anys de carrera treballant al seu costat (ambdós tenen la mateixa especialitat), no s’ho havien explicat tot. Uns anys després de la seva mort, un desconegut va preguntar per ell i per la seva feina com a metge durant la Guerra Civil. A casa, no en sabien res i la sorpresa va arribar quan, revisant els documents que el pare havia donat al germà gran, hi van trobar una gran història al darrere.

Rafael Pulido, que mai havia parlat d’aquella època, havia estat el cirurgià d’un dels pocs trens quiròfans que van funcionar durant el conflicte: el tren hospital número 20. Com a metge del bàndol republicà, Pulido va salvar milers de vides, sobretot a la zona de l’Ebre. Quan va acabar la Guerra, li van cremar l’uniforme per evitar represàlies, però va conservar els fulls operatoris d’aquell moment on explicava minuciosament tota l’activitat mèdica i quirúrgica feta per a cada pacient i soldat ferit. Avui dia, aquesta documentació ha estat cabdal per localitzar fosses comunes i per poder posar nom i cognoms a algunes de les persones enterrades allà.

La doctora Pulido va cedir tota la documentació del seu pare a l’Arxiu Històric de Ciències de la Salut, on el doctor i historiador Carles Hervás l’ha estudiat a consciència i l’ha donat a conèixer. Hem volgut parlar amb la doctora sobre el seu pare, sobre els silencis a les famílies durant el Franquisme i sobre la importància de dedicar temps a escoltar els qui tenim a prop i ens estimem.

El Dr. Rafael Pulido en una fotografia familiar

Com era el teu pare?

El definiria com una persona austera al màxim, estudiosa al màxim i treballadora al màxim. Per a ell, només existia la medicina i sempre estava estudiant o treballant. Era l’home més feliç del món treballant en la seva petita habitació. Com que tenia una posició destacada en la seva especialitat, anava a tots els congressos i viatjava molt. Quan arribava l’estiu, no podia estar-se sense fer res i s’embarcava com a metge en els vaixells francesos, portuguesos i italians que traslladaven els emigrants espanyols cap a Sud-amèrica. Recordo sobretot els vaixells italians. Ell era el medico spagnolo. Al meu pare li agradava molt perquè li servia per guanyar diners i, de pas, fer unes “vacances” i parlar idiomes. En el seu temps lliure, també es dedicava a traduir llibres de medina.

Com era la relació amb un pare tan destacat en la seva feina?

Adorava el meu pare. Vaig tenir la sort de tenir-lo com a pare i de poder treball amb ell durant deu anys. Era un savi. Estar amb ell, com a col·lega de professió, ha sigut el millor del món. Era un gran humanista, tècnic i empàtic amb els malalts i, encara avui en dia, em trobo pacients seus que el recorden. Visitava la gent del port, de la zona del Poble Sec. Gent sense recursos. Els feia venir a la consulta privada i no els cobrava res. El meu pare es va criar en un ambient molt dur. Era molt disciplinat i molt auster.

La seva manera meticulosa de treballar es veu en els fulls operatoris que va escriure durant la Guerra Civil. A la teva família, es parlava d’aquella època?

Mai no es parlaven de temes polítics. No existien. L’única vegada que el meu pare me’n va dir alguna cosa va ser: “Nena, tu no te metas en manifestacions, ni en política, porque eso no trae nada bueno”. Jo vaig començar la carrera el curs 1967-68 i hi havia molt de moviment. Semblava que li fes por.

La carpeta on Rafael Pulido va desar els fulls operatoris i una mostra dels mateixos

No sabíeu res del que havia estat fent el teu pare durant la Guerra Civil. Com ho vau descobrir?

El meu pare va morir el 2002. Poc abans, li va donar una sèrie de documents al meu germà Julián, ja desaparegut, però no els va mirar. L’any 2007, un home – de qui mai n’he sabut res – el va localitzar perquè estava fent uns estudis sobre la Guerra Civil i havia vist que el doctor Pulido hi havia fet alguna cosa. Llavors, el meu germà em va ensenyar aquells documents que li havia donat el pare anys enrere. Quan els vaig veure em vaig quedar impressionada i emprenyadíssima! Com és que el meu pare no me n’havia explicat res? I això que jo també soc metge!

Què hi havia? Com et vas sentir?

Estava al·lucinada. Vaig veure uns papers de l’any 1937-38 escrits a màquina, per tant, que es podien interpretar i entendre fàcilment. Allà estava escrit on hi havia enterrada gent que fins ara no se sabia on era. Era increïble! I, alhora, em preguntava com era possible que el meu pare se n’hagués anat i jo mai no hagués pogut parlar amb ell de res de tot això.

El consell de no posar-se en política devia cobrar un significat més fort després d’aquesta troballa…

És clar! Penso que el meu pare no volia que els seus fills tinguessin problemes, perquè ell sabia el que era estar perseguit. Et diré una cosa: quan va acabar la guerra, el meu pare va rebre l’ordre de portar el Tren Hospital número 20 cap a França. El va portar cap a Barcelona, el va lliurar a l’exèrcit d’ocupació i se’n va anar a casa seva. La meva mare em va explicar que llavors per la ràdio es demanava que tots aquells que havien estat militant a l’Exèrcit republicà que es presentessin a les comissaries, però el meu avi li va dir al meu pare que no ho fes. Evidentment, van empresonar tots el que hi van anar. El meu avi va cremar el seu uniforme de capità mèdic, però el meu pare va conservar el carnet militar republicà i tota la documentació.

Què li va passar després al teu pare?

El van purgar. Li van fer un judici i els testimonis van ser gent del barri. Està tot recollit als seus documents. Un testimoni va dir que “el doctor Pulido es buena persona y además escucha Radio Nacional”. Finalment, el van absoldre i va tornar a l’Hospital Clínic. Molts altres no van poder tornar a treballar com abans. Ell, personalment, no devia ser gaire polític, no s’hi ficava i només treballava. Lamentablement, no ens en va dir mai res.

El carnet militar republicà de Rafael Pulido

Per què creus que no va destruir tota aquesta documentació?

Era informació dels malalts i això, per a ell, era prioritari. No sé si era per poder localitzar gent o no, però sí sé que era allò seu: la seva feina, els malalts que havia tractat, que coneixia… M’imagino que no va voler que es perdés, perquè és molt important per saber tot el que va passar aquesta gent al front, com ho van passar els metges… Tota aquesta barbaritat.

On estaven els fulls operatoris?

Estaven entre els seus papers, en una carpeta d’oficinista dels anys 30. Teníem una casa molt gran i ell guardava i guardava. Després, he trobat algunes coses més, com una carta que li va enviar un amic que estava pres al Camp d’Argelers. Això no sabia ni què era! El meu pare no em va explicar res, ni la meva mare, ni la meva família… Així que li estic profundament agraïda al doctor Carles Hervás per haver dedicat tantes hores de la seva vida a estudiar tota la tasca del meu pare durant la Guerra Civil. Sense la seva feina no en sabríem res, de tot això. No li ho podré agrair prou mai.

Rafael Pulido, capità mèdic de la Marina Civil. Barcelona, agost 1975

Has dedicat temps a estudiar la figura del teu pare, fins i tot vas escriure la seva biografia a la Galeria de Metges Catalans del CoMB.

A la seva mort, també vaig escriure la seva necrològica per a diferents revistes. Llavors vaig descobrir moltes coses noves d’ell, totes aquestes coses que els fills no tenen mai temps d’escoltar dels pares i que després, com que ja no hi són, ja no es poden parlar.

Deus tenir moltes preguntes pendents per a ell.

I tant! Després va morir el meu germà Julián i, amb ell, també va morir una part de la meva memòria, perquè teníem poca diferència d’edat i compartíem moltes vivències. I ara, què has de preguntar… S’ha de preguntar més en vida! S’ha de parlar més i no ho fem prou. Després, ens en penedim i ja no té solució.

És important conversar i explicar les coses…

I tenir temps! Em passa també amb les meves filles. Quasi no tenim temps per parlar. En la societat en què vivim mai no hi ha temps per a res.

Tot el que has descobert sobre el pare i la història del Tren Quiròfan, t’ha fet canviar a tu com a persona?

S’ha de valorar més la família i fer el possible per conèixer-la. És el més important que tenim en aquest món i l’hem d’aprofitar. Recordes l’anunci d’Ikea de fa uns anys en què una família està sopant per Nadal i comencen a preguntar sobre quan la mare va conèixer el pare i resulta que ningú no sap res dels altres? No hauríem de deixar les coses per al “ja ho faré” o el “ja en parlarem”. Vivim en un món que s’acaba en un instant. Si arribes tard, ja no té remei. És una lluita personal que tots tenim. Si el meu pare m’arriba a explicar totes aquestes coses, jo no hauria estat apolítica durant tants anys. Ara no ho soc, òbviament. M’hauria bullit la sang… D’això és del que jo crec que el meu pare volia protegir-me i ho va aconseguir no parlant-ne.

Imatges cedides per Victoria Pulido i Carles Hervás

29 thoughts on “Victoria Pulido: “Hem de parlar més, perquè vivim en un món que s’acaba en un instant”

  1. Juan Antonio Belmonte Torras

    Hola, Victoria. Enhorabuena por tener un padre tan extraordinario profesionalmente y humanamente. Siempre escuché comentarios encomiables de tu padre, en el ambiente profesional médico en el que me he desenvuelto. Los documentos de tu padre son un auténtico tesoro y una gran enseñanza para todos. El ejemplo de tu padre nos pone el listón muy alto. Muy agradecido por tu donación y comentarios. Recuerdos a tu familia. Un abrazo.

  2. LÍdia Buisan

    Victoria,
    Tinc molt bon record dels anys que vaig treballar amb vosaltres a la Clínica de la Mútua del Transport. El teu pare era un gran metge i millor persona. Estic molt contenta que juntament amb en Carles Hervas ens heu fet coneixer part de la seva vida. El meu pare va estar al camp de concentració de Saint Cyprien i tampoc en parlava mai. També m’hagués agradat saber més coses d’ell. Tens tota la raó hem de parlar molt més amb els nostres fills. Una forta abraçada.
    Lídia Buisan

    • M V Pulido Clarasó

      Estimada Lidia
      Qué bé, saber de tu!!
      Moltes hores de quiròfan vem passar tot l’equip! I
      Amb una “superanestesista”
      Molt interessant el que aportes a l ‘entrevista
      Una abraçada
      Victòris

  3. Joan S. Fuster

    Victòria, el meu pare (Rafael Fuster Chiner) era amic del teu pare i també va “passar” la guerra en un tren-hospital, operant i traslladant ferits. Possiblement fos el mateix tren número 20, possiblement es van conèixer al tren. El cas és que comprenc molt bé el que devien viure i patir perquè, a casa, ell ens en parlava sovint.
    Igual que va fer el teu pare, el meu, en acabar la guerra ho va plantar tot, va baixar del tren en el darrer viatge, a Barcelona, es va treure l’uniforme, li va regalar la pistola a un caporal que feia d’infermer i se’n va anar a casa. Pocs dies després, va atendre la crida per presentar-se a comissaria i, naturalment, va passar una temporada a la Modelo.
    Gràcies, Victòria, per compartir aquestes vivències del teu pare, tan interessants com commovedores.

    • M V Pulido Clarasó

      Hola Dr. Joan S. Fuster
      Qué interessant el que expliques i complementa la nostra història
      Moltes gràcies
      Salutacions

  4. Yvonne Breysse

    Hola Victòria, m’ha fet il.lusió recordar l’època en que havíem compartit moments i treball. Una història del teu pare preciosa. Val la pena conservar la història familiar mentre podem. Felicitats i una abraçada ben forta.

    • M V Pulido Clarasó

      Hola Yvonne
      Moltes gràcies pels comentaris i recordar la nostra història
      Una forta abraçada

  5. Rosa Bori Tuneu

    Hola Victòria.
    Encara el recordo quan venia a quiròfan.
    Entranyable, bona persona i un gran METGE.
    Va tenir moltes victòries i TU ets una d’elles.
    Una forta abraçada
    Rosa Bori

  6. Alicia

    Hola Toya.
    Estoy encantada de que me hayas enviado y dejado participar de esta historia tan emotiva de tu padre!
    No tengo nada que ver con la medicina ni vengo de familia de medicos, pero es encomiable el trabajo, entrega y estudios que realizo tu padre!
    Tienes razon, a los hijos/as debemos contarles nuestra historia y la de nuestros antepasados! No les interesa, van muy deprisa, pero luego lo lamentaran, el no haber preguntado, investigado cosas de su familia. A todas nos ha pasado !
    De todo lo que has descubierto y que ignorabas de tu padre, debes hacer un libro y que su historia llegue a profesionales y profanos!
    Mi felicitacion y enhorabuena! Tienes que estar muy orgullosa !

    • Mercedes Mimo

      Querida Toya, muchas gracias por hacerme participe de esta historia tan apasionante de tu padre, Joaquin me habia hablado muchisimo de tu padre y coincide con todo lo que explicas de el, un estudioso entregado a la medicina. Entiendo que te sientas orgullosa y lo admires, ademas, has tu has heredado su talento. Abrazos. Mercedes Mimo

      • Ma Victoria Pulido

        Hola Mercedes,
        Nos sabes como agradezco tus comentarios,
        La familia !!
        Un fuerte abrazo

    • M a Victoria Pulido

      Hola Alicia ,
      Muchas gracias por tus comentarios . Es difícil aprender de las experiencias ajenas , sino imposible. Continuaremos lamentándonos de no haber compartido más momentos “ auténticos” con nuestros mayores.
      Un fuerte abrazo
      Toya

  7. inma bosch

    Hola Toya,
    Recuerdo perfectamente a tu padre.
    Persona muy respetada por su gran conocimiento sie.pre, siempre con un tomo entre sus manos y sabiendo escuchar a quien tenía a su lado.
    Una gran persona y que ha dejado un considerable mensaje.
    Gracias por compartir
    Inma

    • Ma Victoria Pulido

      Gracias Inma por tus comentarios
      Tenemos muchos recuerdos en común
      Una forta abraçada

  8. Eugènia Vidal

    Hola, Victòria
    El meu pare, psiquiatre, amic i company del teu, era també auster, estudiós i treballador. A 80 anys, encara feia alguna visita. Va ser oficial en cap del Servei de Salut Mental de l’Exèrcit del Sud i com a tal, condemnat a mort pel qual va estar 2 anys ocult i no va poder exercir mai un càrrec públic. Grans homes i grans metges!

    • M Victoria Pulido

      Hola Eugenia, que interesante
      Lo que explicas, nuestros padres tenían perfiles similares propios de la època y de la educacion que recibieron. Mèdicos reclutados para la contienda , sin ideologia politica, fueron juzgados y condenados …a muerte !!!!
      sin futuro en la medicina pública!
      😪

  9. Antonio Henriquez

    Impresionante historia. Tuvo que haber sido un gran hombre!. Tuvo que haber sufrido vivencias que no deseaba para sus queridos hijos y prudentemente les aconsejó se mantuvieran al margen de manifestaciones políticas. Es admirable la vida del Dr. Pulido
    y aplaudo la iniciativa de su hija de dar a conocer su historia. Lo del tren hospital y el el quirófano que en el mismo diseño es genial !.
    Estoy de acuerdo en que hemos de comunicarnos más a menudo . Esta historia tan interesante como valiosa podía haberse perdido lamentablemente si Victoria no hubiese abierto la famosa carpeta que guardaba du hermano. Es admirable !!.

    • M Victoria Pulido

      gracias Dr. Henriquez por tus comentarios que valoro mucho por tu gran experiencia en la vida.
      un fuerte abrazo

  10. Dr. Joan Carles Duró

    Benvolguda “Toya” sóc el teu company de curs el Dr. Joan Carles Duró.
    Increible la història fel teu pare. Has de estar súper orgullossa. Un mega crack.
    Molts records al Dr. Ferrandiz

    • Nuria Pichel

      Molt interessant Dra.Pulido, el meu pare vaig tenir la sort de que m’expliqués tot el que havía passat a la guerra amb el seu herma.Amagats a les muntanyes de Galicia.L’entenc, es como si li quedés la,sensació de buit no? Bueno ,peró el seu pare era un gran home i això es el que queda la,seva esència.Els récords.Hem.de parlar i explicar.Que sigui un legado para les nostres famílies.Enhorabona.

      • M Victoria Pulido

        gràcies Nuria pels teus comentaris i per compartir també els teus records
        una abraçada

    • M Victoria Pulido

      Dr. Duró, sé que ets del meu curs!!! (je, je) , m´en recordo !!!
      gràcies pel comentari. Li dono records al Dr. Ferrándiz de la teva part.
      una abraçada

  11. angela sierra xauet

    Extraordinari història. Un gran home el Dr. Pulido, i si, hem de parlar més , el temps passa i quan ens adonem ja és massa tard.M. Victòria tens que estar orgullosissima del teu pare , com a metge i com a persona.

  12. Ma Luisa Ferrándiz Foraster

    La história del dr Pulido ja la coneixia perque vaig tenir l’oportunitat d’anar en una conferència on ho van explicar amb diapositives. Ho vaig trobar molt interesant i al mateux temps d’una extraordinaria valentia.
    La dra Pulido te molta raò quan diu que ens hem de comunicar més. Sovint als fills no els interesan las històries dels seus pares i després els hi sap greu.

    • M Victoria Pulido

      hola Ita , gracias por tus comentarios,
      es cierto , cuando los hijos reaccionan pensando que les hubiera gustado estar más tiempo con sus mayores….. resulta que : ya está, no hay vuelta atrás. Imposible!
      Es muy importante conocer la historia, nuestra historia!
      un fuerte abrazo

  13. M Victoria Pulido

    Hola Araceli Gràcies per l’entrevista Ha quedat molt bé M’agrada molt Et felicito Una forta abraçada
    Dra. Pulido I-phone
    > El 7 sept 2021, a las 9:28, El blog del teu col·legi professional escribió: > >  >

Respon a Ma Victoria Pulido Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s