“Poder dir que el darrer any ha estat una merda és terapèutic”

Mariví Ortega i Víctor Espiga treballen a l’Hospital de Mollet. Ella és psiquiatre i ell anestesiòleg al servei d’addiccions del centre. Durant la primera onada de la COVID-19, el març de 2020, tal com van fer moltíssims professionals, es van posar a disposició de les necessitats del moment. Durant un temps, tots dos van passar a donar suport als companys i companyes que atenien els pacients COVID-19 fent de pont entre els pacients ingressats en la planta Unitat 3 i semicrítics i els familiars dels malalts. La unitat on es van “recol·locar” va viure tota aquesta experiència amb molta intensitat i es va crear un lligam molt fort entre els companys.

Quan la primera onada va donar un respir, alguns membres d’aquesta unitat amb altres col·legues van decidir muntar la Mollet Covid Band i fer servir la música com a eina de recomposició emocional. D’aquesta agrupació va néixer la cançó La trucada, un homenatge a tots els professionals sanitaris i a tots aquells que van patir les conseqüències de la COVID-19 i els seus familiars. Hem parlat amb els doctors Ortega i Espiga sobre l’esclat de la pandèmia, els sentiments que van sorgir llavors i com, gràcies a la música, van aconseguir riure en un moment tan complicat.

Podeu trobar i gaudir de La trucada a diferents plataformes com Spotify i a Youtube.

D’on va sortir la Mollet Covid Band?

Mariví: Un dia, de sobte, l’hospital va canviar. Va arribar la pandèmia i tot va col·lapsar. Sembla mentida com ens vam aconseguir organitzar amb la situació tan caòtica que estàvem vivint. Vam crear grups de treball i vam fer desaparèixer totes les especialitats. Érem metges ajudant altres metges i professionals. Jo no vaig estar a primera línia de foc, sinó a la rereguarda, fent les trucades als familiars de COVID-19. Estava a la Unitat 3 i d’allà van sortir la majoria de components de la Mollet Covid Band. Hi vaig estar durant mes i mig. Va ser una experiència molt intensa i els professionals vam crear un vincle molt fort entre nosaltres. Sentíem una càrrega de patiment enorme, vèiem l’angoixa en la cara dels companys, els seus contagis, la por a contagiar la família, la incertesa, l’esgotament extrem… Però també vam viure emocions positives. Quan va passar la primera onada i vam tenir una mica de treva, molts vam tornar a les nostres especialitats i ens vam trobar molt a faltar.

En quin moment es va crear la Mollet Covid Band?

M: Quan va acabar la primera onada, no podíem imaginar com evolucionaria la pandèmia, però, en aquell moment, alguns membres de la Unitat 3 vam pensar que havíem de fer alguna cosa per transformar tota l’energia negativa i positiva viscuda en música. Vam decidir fer una cançó junts.

Víctor: Fa 10 anys que treballo a l’hospital i, gràcies a la COVID-19, he conegut molts companys que no sabia qui eren. Arran d’una desgràcia, ara ens coneixem més i millor.

Així doncs, la Mollet Covid Band es nodreix del grup de treball on vau treballar durant la primera onada de la COVID-19.

M: La major part, sí. També s’hi han afegit altres companys que volien fer quelcom més per rescabalar-se de la COVID-19. Hi ha molts músics amagats sota la bata. I també molta necessitat d’utilitzar l’art per fer-nos la vida més fàcil i maca. No hi pot haver triomf sobre la mort, però sí música. Volíem fer una cançó que parlés de les nostres vivències i que fos un homenatge als companys, als pacients i també als seus familiars. L’objectiu era només cantar-la a finals de 2020. No esperàvem enregistrar-la amb qualitat professional, ni fer-ne un videoclip.

Vau fer la cançó amb l’Aula de Música de l’Orquestra de Granollers. Per què?

M: Jo toco el piano i, just abans de començar la pandèmia, havia començat a estudiar amb ells perquè tenia ganes de tocar en grup. Casualment, la directora de l’Aula, Montse, havia sigut treballadora de l’hospital fa 20 anys. Ens vam posar en contacte amb ells i ens van cedir una aula per assajar. Ho teníem tot! A en Víctor, que és un poeta, per escriure la lletra; als músics i les ganes de crear!

• 

• 

• 

• 

• 

La cançó es diu La trucada… Víctor, com a autor de la lletra, ens podries explicar el seu significat?

V: Quan escrius busques alguna cosa que connecti amb tu i jo ho vaig fer amb una senyora a qui trucava per informar-la sobre l’evolució del seu marit durant el temps que també vaig estar ajudant en el servei de semicrítics, gràcies als meus coneixements d’anestèsia. Les situacions familiars eren tremendes. Aquella dona estava a casa aïllada, també malalta de COVID-19, i passava les 24 hores pendent del telèfon esperant la trucada del metge de l’UCI per saber com estava el seu marit. Aquella trucada era el més important del dia per a aquella dona. Havies d’anar molt en compte amb què li deies i com ho feies.

A la cançó, parleu de com us sentíeu i de la por de contagiar els vostres familiars. Molts professionals s’hi podran sentir identificats perquè, en aquell moment, era d’una de les seves majors preocupacions Com ho vau viure?

V: Soc molt sincer a l’hora d’escriure. La majora dels professionals no sentíem tanta por d’anar a l’hospital. Al cap i a la fi és la nostra feina. La por apareixia quan tornàvem a casa. La nostra gran preocupació era portar el virus a casa. Sobretot al principi de tot, quan no sabíem del cert com es contagiava la COVID-19. La meva dona també és metge i tenim dos fills petits. La logística era complicada i era molt angoixant.

També parleu de ràbia, de sentir-vos engabiats i confinats dins de la bata. És una imatge molt potent.

V: Havies de posar-te capes i capes i aprendre el ritual dels guants, del gorro… Com ho fas per anar al lavabo? Què pots tocar i què no? Com treure’t l’EPI, si calia reciclar-los [durant les primeres setmanes de la crisi sanitària per la COVID-19 hi va haver desproveïment de material de protecció i els centres sanitaris es van veure obligats a reciclar EPIs o a utilitzar-ne de casolans]. A l’UCI, et senties engabiat, tant físicament com emocionalment.

M: Era una situació que no havíem viscut mai. Hi havia contenció en l’ambient. El silenci absolut al carrer mentre arribava la primavera amb les flors i els ocells. Una estranya irrealitat. A l’hospital, em van ajudar molt els dibuixos dels nens amb els seus “força”, “tot anirà bé” i “junts podem”. Els metges estem molt mal acostumats a contenir-nos i a no expressar els nostres sentiments. El nostre paper ha de ser el d’ajudar els altres, i llavors callem. Amb aquesta actitud terapèutica cap els altres ens oblidem de nosaltres.

Entre el personal sanitari encara queda molta angoixa. Aquesta cançó us ha ajudat a viure i a pair millor aquesta situació?

V: Escriure és molt terapèutic per a mi. No fa gaire llegia que hem d’aprendre a dir que aquest any i mig ha sigut una merda. Una merda. No ha sigut fer mandales i fer pa. No. I dir-ho és terapèutic. Ha sigut molt dur i explicar que ho has passat malament, ajuda. Estic segur que poder compartir aquesta emoció negativa amb els companys i amb la música ens fa sentir alleugerits.

M: Per a mi ha sigut absolutament terapèutic, em sentia esgotada. Vam començar a assajar en la treva entre la primera i la segona onada. Vam recuperar el riure i la il·lusió! Ens divertíem! També he de dir que aquesta experiència tan dura m’ha servit per recuperar l’orgull de ser metge. Sentia una gran admiració cap als meus companys que, com en Víctor, estaven en la primera línia de foc, exposats al virus. Per a mi va ser un honor treballar braç a braç amb el servei de medicina interna. La valentia era enorme. Van emmalaltir quasi tots els companys i allà seguien, al peu del canó.

Vau enregistrar la cançó i, fins i tot , té el seu videoclip!

M: El projecte va anar creixent. L’objectiu inicial només era tocar-la junts, però l’octubre de 2020 vam participar en el Dia Mundial de la Salut Mental i la vam enregistrar. L’Aula de Música ens va oferir la possibilitat de fer-ho amb alta qualitat. Durant tres mesos vam estar assajant, però a la tardor vam haver de parar perquè els casos de COVID-19 estaven creixent. En aquell moment, estàvem confinats municipalment i vam aconseguir un permís per anar a l’estudi a enregistrar la cançó. Ho vam haver de fer per pistes. Primer el piano, després la guitarra, les veus… Ens va costar un mes i mig!

V: Un conegut meu ens va ajudar penjant-la a Spotify i a Apple Music i ens en va fer la caràtula. És molt maco veure com es van sumant les forces.

M: El productor musical ens va oferir la possibilitat de fer-ne un vídeo, però no teníem quasi imatges. Llavors es va incorporar al grup Isi Medina, que treballa com a administrativa a urgències i que és fotògrafa aficionada. Des del començament de l’onada, havia estat fent un reportatge fotogràfic fantàstic que reflectia mot bé la situació i el nostre estat emocional. Després de la tercera onada vam treballar el vídeo intentant que sortissin tots els serveis de l’hospital de la manera més representativa possible. Tot ho hem hagut de fer en funció de l’evolució de les onades.

Imatges cedides per la Mollet Covid Band