Resposta basada en el document “Recomanacions sobre l’ús d’informació mèdica i l’exercici de llibertat d’expressió a les xarxes socials” i amb la col·laboració de la secció col·legial d’e-salut i l’Assessoria Jurídica del CoMB

Quan un és metge, mai deixa de ser-ho. A les xarxes tampoc. Entre els professionals sanitaris és habitual rebre consultes informals d’amics i familiars sobre temes de salut. Sol ser una situació que té lloc cara a cara i en confiança i, per al professional, acostuma a ser relativament fàcil fer una petita aproximació a la qüestió i avaluar si cal acudir a un centre de salut. A les xarxes socials, aquest tipus de situacions també poden produir-se.

La gran majoria de pacients cerca a Internet temes de salut. Els preocupa la prevenció o entendre millor la seva patologia i tractament. A Internet sorgeixen dubtes i, alhora, és un espai que permet trobar fàcilment professionals sanitaris als quals demanar l’opinió sobre un tema o fer directament una consulta mèdica.

A través de la xarxa, hem d’evitar donar consells directes a “pacients virtuals” i, encara menys, fer-ho de manera pública. No hi podem fer el que s’entén per un acte mèdic: diagnòstic, pronòstic, prescripció… Hem de tenir en compte que els comentaris que hi vessem estan subjectes al Codi de Deontologia. Incomplir el Codi ens pot exposar a rebre una sanció.

En la comunicació metge-pacient ens hem d’assegurar que només el pacient interessat rep la informació. A les xarxes socials estaríem vulnerant un deure elemental com el del secret professional i, per tant, també el dret a la intimitat del pacient. D’altra banda, sense accés directe al pacient, no podem fer cap mena d’exploració personal i, per tant, no podem fer un diagnòstic fiable i del qual ens puguem fer responsables.

Per tant, el més recomanable i desitjable és donar informació general, clara i divulgativa del motiu de la consulta. Per això podem facilitar-li al pacient una font fiable (web o blog) on pugui resoldre els seus dubtes i suggerir-li que consulti amb el seu metge o professional de la salut de referència.

En el cas que la persona que ens fa la consulta sigui un pacient nostre o que ja coneixem, res no canvia. El millor és derivar la conversa cap a una informació de caire més general i no cap a la consulta específica i recomanar-li que ens visiti a la consulta.

Com tractar el pacient en una visita virtual

Evidentment, hi ha metges que utilitzen consultes virtuals per fer el seguiment de pacients forma no presencial. És una bona solució per millorar l’accessibilitat dels pacients i garantir la continuïtat dels tractaments, per fer seguiment de casos o per reduir temps d’espera, entre d’altres. Al web de TicSalut, per exemple, podem conèixer experiències arreu del territori.

Ara bé, en el cas de que posem a disposició dels usuaris algun servei de consulta virtual, val la pena conèixer i tenir en compte les recomanacions tractades en el document “Les noves tecnologies en la medicina. El Correu electrònic” que va elaborar la Comissió Deontològica del Col·legi l’any 2003 i es va publicar al número 18 del “Quadern de la professió”.

En aquest document, s’establien algunes recomanacions per al tractament dels pacients a través del correu electrònic i d’altres plataformes o serveis web de comunicació entre professionals i pacients.

Tot i que han passat 15 anys des de la seva publicació i la tecnologia ofereix moltes més oportunitats i amb més seguretat, aquestes recomanacions encara són vigents i es poden traslladar a altres canals de comunicació, ja siguin sistemes de missatgeria instantània o videoconferències:

• La utilització de la consulta virtual no ha d’interferir amb els principis bàsics de la relació metge-pacient, que són el respecte mutu, la independència del judici clínic, l’autonomia del pacient i el secret professional.
• Les tecnologies de la informació mai han de suplir els contactes personals, que són la base de la relació metge-pacient. Així, el correu electrònic i altres formes de comunicació electrònica només haurien d’utilitzar-se per facilitar, realçar i potenciar aquesta relació interpersonal.
• La consulta feta per correu electrònic al seu metge per un pacient conegut, amb història clínica oberta i activa, sobre alguna circumstància sobrevinguda en el curs del procés assistencial, és una consulta virtual plenament acceptable, fins i tot quan inclou modificació del tractament o noves prescripcions.
• Contràriament, les consultes realitzades sol·licitant diagnòstics, així com les prescripcions farmacològiques realitzades en el transcurs d’una “consulta virtual” sense visita física prèvia, no són acceptables èticament i, a més, el metge s’exposa a un risc de responsabilitat civil i penal.
• El metge ha de vetllar per la confidencialitat del contingut del correu electrònic rebut dels seus pacients de la mateixa manera que qualsevol altra forma de comunicació metge-pacient. Per tant, la correspondència electrònica haurà de rebre tractament confidencial.
• Igualment s’ha d’anar amb compte amb la identificació correcta del malalt abans de donar la seva resposta a qualsevol pregunta formulada per correu electrònic.
• Tota la correspondència electrònica entre el metge i el seu pacient ha d’estar
  documentada en la història clínica i, per tant, s’ha de guardar una còpia en paper quan la història clínica també ho sigui.
• La resposta a sol·licituds de segones opinions clíniques per correu electrònic s’entenen com legalment i èticament admissibles, malgrat l’absència de visita mèdica prèvia, sempre que s’informi al pacient que aquesta opinió no és un acte mèdic i que no substitueix un diagnòstic previ. Per emetre aquesta segona opinió el metge s’ha d’assegurar que disposa de dades suficients i té la certesa de la seva qualitat.”

Per a més informació, us recomanem el document “Recomanacions sobre l’ús d’informació mèdica i l’exercici de llibertat d’expressió a les xarxes socials”