El Dr. Àlex Cuba va arribar fa poc d’Atenes, on va estar col·laborant com a metge i odontòleg amb dues ONG’s en l’atenció als refugiats. Durant dues setmanes va poder veure i viure el dia a dia dels milers de persones que són a Grècia a l’espera de poder reprendre la seva vida en un altre país, lluny de la guerra i la foscor.

El Dr. Cuba va rebre l’oferta de marxar cap a Atenes amb un grup d’ONG’s que cercaven voluntaris per endegar un projecte solidari de promoció de la salut bucodental als camps de refugiats de Grècia. Durant els matins, la seva tasca com a odontòleg era atendre pacients amb algun tipus de problema bucodental, tot i que explica que la majoria presentaven bona salut. “Molts d’ells eren molt conscients del que significa perdre una peça i em demanaven que fes el que calgués per conservar-les totes”. Allà l’ajudava l’Amir, un noi iranià de 19 anys que en portava dos a Grècia vivint al campament de Malakasa, a uns 40 km de la capital grega. Gràcies a l’Amir va poder entrar al campament, reservat només als ocupants i al personal de les organitzacions que hi treballen, i veure les instal·lacions. “Fins feia tres mesos, tots vivien en tendes de campanya de lona, on havien de suportar el fred, la neu, la pluja i també la calor de l’estiu. Ara ja vivien en contenidors adaptats d’uns 30 m2, amb una petita cuina, un lavabo i aire condicionat”.

A Malakasa es va reunir amb dos germans amics de l’Amir que havia atès a la consulta el dia anterior: “Com a mostra d’agraïment em van convidar a dinar i em van explicar que estaven esperant poder reunir-se de nou amb els seus pares. A través de la màfia, els pares havien pogut comprar dos passaports, ja que no tenien suficients diners per a tots quatre, i havien arribat a Suècia. Un cop allà els pares havien fet la reclamació per aconseguir el reagrupament familiar, però el tràmit triga dos anys a resoldre’s”. El Dr. Cuba ens explica com les màfies s’aprofiten de la situació dels refugiats i s’enriqueixen falsificant passaports, que arriben a costar més de 3.000€, amb els quals poden sortir del país. Això si aconsegueixen traspassar la frontera: “Si són enxampats, van directes a la presó, tant nens com adults. Poden ser-hi des d’uns pocs dies fins a sis mesos”. Malgrat les tristes històries del campament de Malakasa, el Dr. Cuba remarca que aquella tarda de dissabte va ser especial: “Després d’explicar-me la seva història personal vam gaudir d’una xerrada informal sobre la vida, el futur, les seves expectatives i fins i tot, sobre futbol i música. És molt bonic poder compartir aquests moments d’esbarjo amb gent que està patint tant”.

A més de la vida al campament, el Dr. Cuba també va poder conèixer de primera mà la vida als squads, els edificis ocupats il·legalment pels refugiats. La Fundació Provocant la Pau li va donar l’oportunitat de col·laborar com a metge i totes les tardes hi anava fins a l’squad del carrer Acharnon, en el qual vivien 40 famílies sirianes, afganeses i kurdes. “La meva tasca era estar amb ells i fer el que calgués. Consultes mèdiques, emergències, el que anés sorgint. No hi havia res preparat”. La principal necessitat de les persones que va tractar a l’squad: parlar i compartir la seva vivència. “Des de l’ONG em van dir que la primera ajuda que necessitaven era psicològica. A l’squad hi havia gent amb depressions profundes, gent que necessitava parlar i intentar encaixar aquesta situació a les seves vides”. I és que el camí d’arribada no és gens fàcil. Per als sirians, l’única manera de sortir del país és a través de les màfies. Passen una setmana caminant entre muntanyes i patint la manca d’aigua i aliments, que ja comencen a escassejar a partir del segon dia. Una vegada a Turquia han de tornar a pagar a la màfia per poder creuar el mar fins a Grècia. “Viatgen en llanxes només a la nit perquè si la policia els troba els punxen les barques i es queden al mig del mar”, explica el Dr. Cuba.

La tasca de l’ONG al squad també és vital per afavorir l’entesa entre persones que es veuen obligades a conviure i no comparteixen ni els costums ni l’idioma.  “Feien una foguera a l’entrada i s’estaven allà tot el dia, nens, homes i dones perquè sense papers no poden treballar. En aquesta situació és molt fàcil que de seguida sorgeixin tensions i malentesos”. Els voluntaris vetllen perquè tot funcioni de manera coordinada i sense baralles. També s’encarreguen d’organitzar la preparació dels esmorzars i els dinars, la neteja i les hores d’entrada i sortida a la nit. “A més, també han de fer gestions fora del squad, com escolaritzar els nens, portar malalts als hospitals o les embarassades als controls. Els funcionaris grecs no accepten parlar amb gent que no parli el grec, així que els tràmits encara es fan més complicats. Només es poden resoldre a força d’anar dia rere dia i insistir”.

El Dr. Cuba explica que no va anar a Atenes per viure cap “experiència”, hi anava per “donar i ajudar”. No obstant això, ha tornat a Barcelona amb un sentiment ben diferent: “La veritat és que he rebut molta ajuda per part seva. He compartit aquests dies amb gent molt diferent de mi en molts sentits, però ens hem entès per la necessitat que tenim els éssers humans de viure en pau i amb pau. Amb ells,  m’he adonat que també sóc un necessitat. Hem compartit històries tristes, però també moments de felicitat. Hem fet una conjunció mútua i hem pogut celebrar la vida”.

Aquesta experiència també l’ha fet posar en la pell d’alguns dels seus referents, com la Mare Teresa de Calcuta, Jean Vanier o Jesús de Natzaret: “Llegir els seus escrits sobre la pobresa és una cosa, però experimentar la pobresa compartida com ho van fer ells, és una altra. És tota una solidaritat transformadora”. Diu que vol continuar la seva tasca com a cooperant. De fet, aquest estiu marxarà a Burkina-Faso, i també es planteja col·laborar amb ONG’s locals. “Aquí hi ha molta gent en situació de risc i molta feina per fer. Si un pot i vol donar, els diners estan bé, però estar amb ells és la millor experiència de voluntariat”.