En menys d’un any, la Dra. Núria Serre Delcor s’haurà instal·lat a Ontario (Canadà) amb la seva família per viure una experiència que serà “un nou punt d’inflexió” a la seva vida, tal com diu ella.  Gràcies a una de les beques “Dr. José Luis Bada” 2016 podrà fer una estada formativa a la Western University de London. Aquesta experiència li permetrà obtenir més recursos per continuar la seva tasca com a formadora de futurs metges cooperadors.

Què farà a la Western University de London?

Des de la direcció del Màster en Salut Internacional i Cooperació de la UAB, del qual sóc professora, em van donar l’oportunitat de fer un intercanvi amb la Western University dins del seu Màster de Salut Pública, on utilitzen eines pedagògiques participatives. L’activitat em permetrà fer un intercanvi: oferir les activitats pedagògiques que nosaltres fem en el màster i aprendre com són les activitats que fan ells.

Què espera d’aquesta experiència?

Crec que aquest serà un punt d’inflexió a la meva vida que m’oferirà l’oportunitat de conèixer altres maneres d’enfocar la salut internacional i altres eines pedagògiques que després podré aplicar aquí. A escala personal, també serà molt enriquidor perquè coneixeré una altra cultura.

Com va entrar en contacte amb el món de la cooperació?

Des de l’època universitària, ja tenia moltes ganes de conèixer i entendre altres cultures. A la Unitat de Medicina Tropical i Salut Internacional Drassanes-Vall d’Hebron, on treballo actualment, em van donar l’oportunitat d’anar a fer un voluntariat amb l’Agrupació Escolta de Catalunya al Senegal i a Benín. Després d’això vaig començar el procés formatiu en salut internacional. Vaig anar a Bèlgica a fer un postgrau i a Brasil a fer un màster en medicina i, posteriorment, vaig començar la meva carrera com a cooperant professional.

Quines experiències has viscut com a tal?

Tinc experiència al Txad a un camp de refugiats, a L’Índia en un projecte de VIH i a Moçambic en temes de formació. Aquesta darrera experiència és potser de la que tinc un record més dolç i és on em vaig adonar que era molt important fer servir eines pedagògiques participatives. Els estudiants se’ns adormien a les classes magistrals i vam decidir que aquesta situació havia de canviar. Això ha anat marcant el que he fet posteriorment.

Com a professora del Màster en Salut Internacional i Cooperació de la UAB, quina és la seva opinió sobre la formació que existeix actualment en aquest àmbit?

Crec que la formació que hi ha a Catalunya és suficient i, internacionalment, hi ha molts màsters i postgraus. El que potser sí que cal és començar a fer un canvi en les estratègies pedagògiques que fem servir en els graus i en els postgraus. De fet, a les escoles ja ho fan.

En què consisteix aquest canvi?

Senzillament és transformar la idea. Aprendre no ha de ser un rotllo, no ens hem d’adormir a les classes. Està més que demostrat que, en la piràmide del coneixement, qui més aprèn en una classe és el professor i qui menys, l’alumne. Hem d’invertir aquesta piràmide perquè allò que ens interessa és que l’alumne aprengui i que sigui el protagonista del seu aprenentatge: fer-lo aixecar de la cadira, que participi, que faci recerca, que tingui esperit crític.

Quin és el perfil dels alumnes que volen dedicar-se a la salut internacional?

Actualment, els alumnes del màster són gent molt jove que té moltes ganes d’anar a conèixer món. Volen aportar el seu granet de sorra i tenen molta empenta, a més molts d’ells ja tenen experiència en activitats pedagògiques participatives. L’aspecte que s’ha de treballar és, precisament, la seva joventut. Tenen poca experiència laboral tant aquí com a fora i la cooperació no sempre és fàcil perquè pots emportar-te records per a tota la vida, a vegades positius i a vegades negatius. Preparar-los per a això també és un punt que s’ha de treballar en el màster.

Què cal per anar a fer cooperació?

Per anar a treballar a qualsevol lloc, però especialment quan es fa cooperació, un ha d’observar, entendre, empatitzar, ser molt humil i, sobretot, pensar molt i molt el que faràs abans de fer-ho per tal de no empitjorar més la situació que hi ha en aquell país.

Creu que la cooperació és una experiència que tots els metges haurien de viure?

No crec que necessàriament tots els metges hagin de fer cooperació. La cooperació pot ser una activitat difícil a escala personal. Tal com he dit abans, hi haurà records i vivències que poden ser positives i d’altres negatives, com ara veure morir un nen d’una malaltia que no entén i, fins i tot, veure que algú desitja la mort per això i el persegueixen. Això pot ser un record que t’acompanyi tota la vida i possiblement necessitaràs el suport psicològic i familiar. Per tant, un s’ho ha de pensar més d’una vegada abans de fer cooperació.