La malaltia per virus ebola (MVE) ha estat la darrera gran emergència de salut pública a la que ha fet front la comunitat internacional. Aquests dies els mitjans de comunicació es fan ressò de l’extensió explosiva del virus zika a gran part d’Amèrica Llatina i de la seva possible vinculació en l’augment de casos de síndrome de Guillain-Barré i de microcefalia en nounats.

Aquestes, però, no són les úniques amenaces biològiques que poden posar en risc la seguretat del sistema de salut global. L’OMS alerta d’una sèrie de malalties que han de mantenir-se sota vigilància epidemiològica ja que són susceptibles de convertir-se en epidèmies o, fins i tot, pandèmies. Grip, còlera, coronavirus, meningitis, leptospirosis, tularèmia, virus per febres hemorràgiques, febre groga, el propi zika,…podem evitar-les, o si més no, minimitzar els seus efectes?

Com viatgen els microorganismes i quines xarxes d’alerta existeixen?

En primer lloc, cal determinar en quin moment comencem a parlar d’epidèmia. El Dr. Antoni Trilla, Cap d’Epidemiologia de l’Hospital Clínic de Barcelona i un dels referents del país en aquesta matèria, ens explica que “els epidemiòlegs caracteritzen les epidèmies tenint en compte sempre tres factors: persona, lloc i temps. L’extensió geogràfica d’una epidèmia és la que pot definir una epidèmia com a global. L’OMS, per exemple, considera que una epidèmia és global o molt extensa quan afecta a països de més de dues de les seves regions sanitàries”.

I és que avui en dia, en un món completament globalitzat, els virus també traspassen fronteres i, com explica el Dr. Trilla, “viatgen amb nosaltres”. No obstant, s’ha de tenir en compte que els virus també es mouen a través dels animals. “L’ecologia animal dels reservoris dels microorganismes i dels seus vectors és important: si es desplacen els mosquits o els ratpenats, per exemple, els virus ho fan amb ells, com ha estat probablement l’origen de l’ebola a l’Àfrica Occidental o del virus zika ara a Amèrica”.

A l’hora de detectar aquestes amenaces de salut i d’alertar sobre elles, entra en joc el sistema de vigilància epidemiològica, que està integrat per tres branques:

• Sistema de detecció i control de la salut animal: gran part de les malalties emergents són zoonosi, és a dir, són malalties dels animals o amb reservori animal que passen esporàdicament als éssers humans.
• Sistema de detecció microbiològica o virològica: entren en joc els laboratoris que aïllen i identifiquen els microorganismes.
• Sistema de vigilància clínica: tracte d’identificar casos, sospitosos o confirmats, d’una malaltia o condició.

 A més, existeixen xarxes cooperatives de vigilància d’abast mundial, com ara les de la grip. El Dr. Trilla afegeix que “el sistemes de comunicació per mail o Internet han suposat un gran avenç” i que a més “estan formats per voluntaris que segueixen i alerten de notícies o informes de situacions diverses arreu del mon”, com ara Promed o Healthmap. “A partir d’aquí, organismes com l’OMS, el Centre de Control de Malalties de la UE (ECDC) o els Centers for Disease Control and Preventions dels EUA (CDC) fan anàlisi de risc i determinen si es pot parlar o no d’epidèmia”. En l’àmbit català, funciona aquest esquema “amb adaptacions” i es troba sota la gestió de la Direcció General de Salut Pública, que posa en avís de la situació a tot el sistema sanitari.

Pel que fa a l’activació dels protocols d’actuació davant una epidèmia, el Dr. Trilla matisa que “cada situació, malaltia o condició pot activar un protocol específic, ben conegut i provat, com per exemple en cas de legionel·losi o un brot de meningitis, i d’altres que, per la naturalesa de la situació, tenen inicialment un grau d’incertesa que no es va esvaint fins que es determinen la malaltia i la seva forma de transmissió. Són protocols dinàmics en els que la simplificació, el sentit comú i el principi de precaució són molt importants”.

Podem frenar l’avanç d’una epidèmia?

Davant la pregunta de si és possible aturar l’avanç d’un virus i evitar una epidèmia, el Dr. Trilla, apunta que “es pot, però a vegades pot ser difícil. Quan més aviat identifiquem l’amenaça i es pugui actuar més ràpidament en origen, més probabilitats de fer-ho possible”. No obstant, intervenen molts factors, “molta feina ben feta de molta gent i també una mica (o molta) sort. Les etapes inicials de les epidèmies són sempre incertes i s’ha d’actuar precisament en aquests moments, el que fa encara més difícil trobar un equilibri entre el que s’ha de fer per protegir a la població i el que no cal fer per no crear alarma innecessària”.

En aquest sentit, la millor fórmula per conscienciar a la ciutadania és “la combinació del coneixement de la malaltia, el sentit comú, la informació i una bona i sincera explicació del risc real”.