El Dr. Francisco Collazos és un dels 14 metges que ha aconseguit una Beca “Dr. José Luis Bada” en cooperació internacional. Gràcies a aquest ajut farà una estada formativa a l’Hospital Nossa Senhora de Paz a Cubal (Angola), on tant ell com els seus residents de psiquiatria podran conèixer la realitat sanitària de Cubal i formaran els metges angolesos en aquesta especialitat.

Aquesta, però, no serà la primera experiència pel Dr. Collazos, que ja ha treballat com a metge cooperador a Guatemala, Sri Lanka i Moçambic. Alguna d’aquestes oportunitats li ha arribat a través del Programa de Psiquiatria Transcultural, que coordina des de 2001 a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Diu que mentre pugui continuarà fent cooperació perquè és la millor manera per aprendre a treballar “amb altres coordenades culturals”.

Quin tipus de projecte desenvoluparàs a l’Hospital Nossa Senhora da Paz a Cubal (Angola)?

És un projecte formatiu en la seva doble vessant. La idea és que els residents de psiquiatria de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron puguin gaudir de l’oportunitat de formar-se en una perspectiva diferent a la que ofereix un hospital com aquest i al mateix temps, els professionals que estan treballant a l’Hospital de Cubal podran formar-se en psiquiatria i d’aquesta manera tractar d’alleujar les necessitats en salut mental que té una comunitat como la que s’atén a Cubal.

 

Com vas entrar en contacte amb la cooperació?

Vaig entrar en el món de la cooperació quan encara era estudiant de Medicina. En el tercer any, que se celebrava el pas de l’Equador, vaig tenir l’oportunitat de marxar, precisament, a Equador i allí vaig entrar en contacte amb les comunitats indígenes dels Andes. Va ser una experiència que em va marcar. El fet d’estar en primera línia i veure como viuen altres persones, et planteja moltes coses com a metge. Després de fer el MIR vaig marxar a Guatemala i durant dos mesos vaig fer de metge i vaig gaudir de les possibilitats que ofereix treballar amb altres coordenades culturals, a tots els nivells.

També has fet cooperació a Sri Lanka i a Moçambic…

Vaig tenir la sort de coordinar i posar en marxa el Programa de Psiquiatria Transcultural a l’Hospital Vall d’Hebron i això em va portar a participar amb altres metges de tot el món en un projecte que es va desenvolupar a Sri Lanka després del tsunami. Aquella oportunitat va marcar un abans i un després. L’experiència de Moçambic va arribar de la mà del Departament de Sanitat i l’Agència Catalana de Cooperació amb un projecte docent. Cadascuna d’aquestes oportunitats ha vingut d’una forma, però he tractat de no desaprofitar-les perquè crec que és una cosa que t’ajuda molt com a metge i com a persona.

Per què cooperes?

Coopero perquè m’agrada. Coopero perquè crec de debò que un dels valors de la Medicina ha de ser la justícia i de la mà de la justícia, la solidaritat. No hem d’oblidar que en el planeta hi ha unes necessitats importantíssimes i que el nostre compromís és tractar d’alleujar-les. Si es té l’oportunitat, com jo he tingut, d’anar a un d’aquests llocs i deixar una petita empremta, sens dubte és una cosa que aconsellaria a tots els col·legues. El benefici que s’emporta el cooperant moltes vegades supera de molt la feina que es va a fer sobre el terreny.

Tens alguna anècdota que t’hagi marcat?

Les que més marquen són les que t’enfronten amb una realitat absolutament contrària a l’argument amb el que tu funciones. Per exemple, en salut mental ens formem en un model biopsicosocial. Quan tu t’entrevistes amb un bruixot de Moçambic i comparteixes un cas clínic que tu veus des d’una perspectiva i ell et parla de la influència dels esperits, de com mantenen una relació amb els que estan aquí i que es representen en forma de veus, aquesta explicació xoca totalment amb el teu model. Et posa a prova perquè el que tu has de fer és una espècie de sincretisme i integrar aquesta narrativa amb la teva per aconseguir que l’altra persona s’adhereixi. Una anècdota al respecte: vaig preguntar als alumnes de cinquè de Medicina als que donava classe a Moçambic si creien en els bruixots i la meva sorpresa va ser que tots van alçar la mà. Llavors t’adones de les diferents perspectives que es tenen d’un mateix fenomen i les diferents interpretacions que en fem, segons les nostres coordenades culturals.

Quina experiència has adquirit coordinant el Programa de Psiquiatria Transcultural de l’Hospital Vall d’Hebron?

Els 15 anys llargs que porto coordinant el Programa de Psiquiatria Transcultural, que és bàsicament assistencial, m’han permès tractar amb gent procedent de totes les cultures. Podria explicar-te anècdotes de tot tipus per il·lustrar les diferències que apareixen en la manera d’expressar els símptomes, des de les emocions fins al desafiament que suposa esbrinar si una idea pot ser o no delirant. Tot això et posa a prova perquè si tu et mantens rígid en el teu punt de vista és molt probable que la bretxa amb el pacient sigui molt gran i al final el perdis. Ens enfrontem als nostres propis temors, especialment, al de perdre el control. El metge en Occident està acostumat a dir que ell és el que sap i el que més sap de la seva malaltia és el pacient. La teva tasca com a metge ha de ser sintonitzar adequadament amb les necessitats d’aquella persona.

Quines són les patologies que més tractes?

Per volum són quadres afectius amb un component ansiós, el que anomenem trastorns adaptatius. Pensa que tots els emigrants per la pròpia condició d’haver emigrat s’enfronten a una sèrie de factors d’estrès, com ara la necessitat de reinventar-se en una nova societat on moltes vegades no tot és conegut. Això posa a prova la capacitat d’adaptació de cadascú i qui sigui més vulnerable acabarà representant un tipus de símptoma o un altre. Al final els quadres que més recordes són aquells que són molt diferents. Fins i tot la psicosis, tal com esperaríem trobar-la a Occident, té una presentació clínica distinta, per exemple, els pacients no es queixen tant de sentir veus, sinó de sentir sons d’animals.

Com els ajudeu a afrontar aquestes situacions?

Intentes que la persona que entra en la teva consulta surti una mica més alleujada. Sense dubte atens els símptomes, però com a metge sempre has de tractar de veure quin és l’origen. Aquí és on moltes vegades et trobes amb un component social que també posa a prova els recursos dels que disposes. Si penses en pacients psicòtics, el tractament mai ha de ser exclusivament farmacològic, ha d’anar acompanyat d’un procés terapèutic de rehabilitació cognitiva, però moltes vegades no és possible perquè no poden aprofitar els recursos comunitaris per les seves pròpies limitacions, com ara l’idioma. Llavors com a metge has de reduir les expectatives, però has de tractar d’oferir-li al pacient un espai de seguretat, de qualitat assistencial que permeti un alleujament dels símptomes i en darrera instància una millor funcionalitat, que és el que busques amb qualsevol pacient.

Quin tipus de relació ha d’establir el metge amb aquests pacients?

Un pacient s’adhereix a un procés assistencial mitjançant “l’aliança terapèutica”. Aquest és un fenomen subtil al que moltes vegades no donem importància, però que és fonamental. El pacient ha de sentir que el metge ha entès el que li passa i tu has de ser capaç de transmetre-ho. Tot això requereix una comunicació de qualitat que moltes vegades és molt difícil en pacients que no parlen bé l’idioma. Llavors es fa necessària la presència d’un mediador cultural que faciliti la comunicació. La simple presència d’aquest mediador moltes vegades alleuja la tensió que pugui haver en l’entrevista amb el metge i facilita que el pacient senti que l’altre té un interès genuí en ell i que realment empatitza i entén exactament el que li està passant. Si aconsegueixes això és molt probable que el pacient vingui a les visites, segueixi el tractament i que, per tant, el pronòstic sigui millor. És absolutament necessari millorar les habilitats de comunicació amb pacients culturalment diferents.