Opinió de la Dra. Ampar Cuxart, cap de Servei de Rehabilitació de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron

Com a metge especialista en rehabilitació i medicina física amb més de 35 anys de professió a l’hospital Universitari Vall d’Hebron, on vaig formar-me com a metge resident, no puc deixar d’opinar des de la visió hospitalària que és el que conec en profunditat. Amb aquesta mirada, en aquests anys he viscut el moviment de pèndul, tan freqüent a la vida, i també, al sistema sanitari públic.

A finals dels anys 70, l’ICS, dins el sistema públic, era una de les organitzacions més professionalitzades però encara arrossegava el concepte quasi de beneficència amb el que havien estat creats els hospitals als anys 50 i 60 s.

Els hospitals de l’ICS van passar d’hospitals pràcticament de beneficència, on no es donava quasi res als professionals però tampoc se’ls demanava gairebé res, a hospitals professionalitzats. Es van produir clares millores pels professionals (condicions per treballar, retributives, carrera professional…) que van determinar un important creixement d’activitat, qualitat assistencial, docència i recerca, que va i ha contribuït, de manera importantíssima, al gran nivell assolit en els últims anys per la sanitat publica catalana. Els professionals de l’ICS s’han caracteritzat sempre per la il·lusió per la feina, pel seu compromís amb la institució i el sentit de pertinença.

Tanmateix, la situació actual és molt diferent. Des de 2009, amb l’aparició de la crisi econòmica i la consegüent retallada pressupostaria a la sanitat, el sistema sanitari públic només ha fet que patir greus i progressius problemes estructurals que no han tingut mes transcendència als mitjans pel gran esforç que cada dia han fet i fan tots els professionals que hi treballen. Aquest esforç, tanmateix, no ha estat gratuït, s’ha pagat un peatge gran en forma de professionals cansats, desil·lusionats, cremats i que no visualitzen la fi d’aquesta situació ni un horitzó clar.

L’ICS, com l’empresa més gran en l’àmbit sanitari públic, amb la seva triple vessant: assistencial, docent-formació i recerca juga un paper crucial en el sistema, actua com a contrapès imprescindible per mantenir el correcte equilibri en la qualitat assistencial privat-públic. Per això, i naturalment d’altres raons, és necessari mantenir un sistema sanitari públic potent i de qualitat.

En aquest marc, es planteja la necessitat de redefinir l’ICS com a element dinamitzador de la modernització estructural de l’hospital públic. Per fer realitat aquesta opció és absolutament imprescindible facilitar la implicació i el compromís de tots els professionals que hi treballen. Per tant, se’ls hi ha de recuperar la il·lusió i d’aquí la participació i el compromís. En aquest sentit, el document de propostes del COMB de març 2015 és un dels vehicles per aconseguir l’objectiu. La qüestió clau i indispensable, de totes maneres, és fer explícit el compromís per mantenir una aposta clara per la sanitat pública. Un compromís que, evidentment, ha de tenir el seu reflex en uns pressupostos adequats i conseqüents amb la qualitat assistencial exigida pels ciutadans i, al mateix temps, requerint tota la responsabilitat i l’eficiència necessària en la gestió.