“Amb els premis Oriana volem promocionar, difondre i fer-nos ressò de les produccions del cinema català. S’hi presenten curtmetratges, llargmetratges i documentals de molts gèneres”

“La veritable vocació de ser metge no té a veure tan sols amb ajudar, sinó amb comprendre l’ésser humà en el seu entorn. L’esfera emocional i social del pacient és molt important”

“Els nens i les nenes em donen lliçons de vida. Pots arribar a aprendre’n molt, sobretot, de com veuen el món”

“La medicina em dona l’orgull d’haver estudiat el que volia i de sentir-me professional. El cinema em fa somiar i em genera una felicitat indescriptible”

Felipe del Val (Caracas, 1963) és metge de família i pediatre. Va arribar a Catalunya l’any 2006 i, des de llavors, treballa al CAP Sant Andreu de la Barca. Apassionat del cinema des de ben petit, és el director i impulsor del Festival de Cinema de Sant Andreu de la Barca, que el 2026 arriba a la 14a edició. A més, també escriu guions de curtmetratges i contes infantils. Del Val ens parla del seu amor pel cinema i de les peculiaritats del festival que dirigeix, en el qual es lliuren els premis Oriana, dedicats al cinema produït a Catalunya.

Com vas arribar a ser pediatre i què és el que et va motivar a dedicar-te a la medicina?

Des de ben petit, amb deu o onze anys, ja tenia clar que volia ser com el meu pediatre de Veneçuela, el doctor Carlos Rivero. Admirava la seva manera de tractar les mares, els pares i els nens i nenes. Era molt empàtic. També és cert que, a la meva família, tenia cosines infermeres, cosins i oncles metges… i la meva mare era infermera pediàtrica. Òbviament, tot això també em va condicionar a l’hora d’escollir medicina. Vaig començar la universitat amb una motivació enorme per ajudar, per ser una mena de superheroi, investigar i curar el càncer. Després, amb la realitat, un va descobrint altres necessitats. Afortunadament, vaig néixer en una família amb uns valors i una estabilitat social i econòmica. Quan vaig sortir de casa a la realitat, a la facultat, vaig trobar-me companys que no tenien diners per sopar o per comprar-se un atles de medicina. Amb tot això, vas descobrint la veritable vocació de ser metge, que té a veure amb el fet de comprendre l’ésser humà en el seu entorn. L’esfera emocional i social és molt important en un pacient.

Què és el que més t’apassiona de la teva professió?

Primer de tot, descobrir la història de cada nen i nena que arriba a la consulta. Em trobo situacions que m’omplen molt i que em donen molta energia. Tinc la teoria que, els professionals que ens dediquem a la pediatria tenim una vitalitat que no tenen en altres àmbits de la medicina. Ens trobem anècdotes molt curioses, però també situacions complexes, com ara malalties cròniques que afecten criatures. Els nens i les nenes em donen lliçons de vida. Pots arribar a aprendre molt d’ells, sobretot, de com veuen el món.

Vas arribar a Catalunya l’any 2006 i t’hi has quedat. Quins van ser els motius per marxar de Veneçuela?

El primer motiu va ser la inestabilitat social i econòmica a Veneçuela, amb escassedat d’aliments, materials i combustibles. Per exemple, a l’ambulatori on jo treballava, ens van començar a faltar els medicaments. Hi havia robatoris dins del centre i ens faltaven medicaments molt bàsics, com ara analgèsics. En aquell moment, tenia dues opcions: anar a Espanya -tinc la doble nacionalitat, perquè el meu pare és basc- o anar als Estats Units. I vaig escollir-ne la primera. Jo soc molt de noms: vaig buscar una ciutat a prop de Barcelona i el nom de Sant Andreu de la Barca em va sonar molt bé.

I no només t’hi vas instal·lar i vas començar a treballar-hi, sinó que vas impulsar un festival de cinema…

Sempre m’ha agradat molt el cinema. De fet, a Veneçuela, presentava la cartellera de cine en una televisió, amb les estrenes de la setmana. També vaig participar en un programa de cinema, on comentàvem pel·lícules. Els meus pares em van inculcar l’amor pel cinema des de ben petit. Recordo enregistrar històries, amb el meu pare i una càmera Súper 8. També mirava moltes pel·lícules espanyoles, franceses, veneçolanes, argentines, etc. Les pel·lícules espanyoles dels anys seixanta i setanta eren meravelloses. Fa setze anys em van convidar a uns Premis Gaudí i, tot i que em va encantar, vaig trobar que era una gala molt llarga. Aquí vaig decidir fer uns premis amb nom de dona i amb una cerimònia molt a l’estil Hollywood: amb show i catifa vermella.

Per què vas escollir el nom d’Oriana per als premis?

Vam buscar un nom de dona per diferenciar-nos d’altres premis. La primera pel·lícula veneçolana que va guanyar un festival internacional, a Cannes, fa més de quaranta anys, es diu Oriana, de la directora Fina Torres. A més a més, en hebreu, oriana significa “fet amb or” o “que tot el que toca es converteix en or”. Per altra banda, he llegit molt tot el que va escriure la periodista italiana Oriana Fallaci, m’agrada molt. El destí volia que el nom fos aquest.

Amb quin objectiu vas crear el festival?

L’objectiu és promocionar, difondre i fer-nos ressò de les produccions del cinema català. Són uns premis dedicats al cinema català, on també tenim una categoria per a pel·lícules estrangeres. S’hi presenten curtmetratges, llargmetratges i documentals de molts gèneres. Ja en portem catorze edicions i cada vegada creixem més, gràcies al suport de molta gent.

Teniu una categoria per a creadors amb discapacitat visual greu.

Des de fa cinc o sis anys, treballem amb l’ONCE. És una manera de demostrar al món que no hi ha límits per fer cinema. Hem tingut curtmetratges fets per persones amb visibilitat reduïda que estan concursant en la categoria d’animació i en la categoria que patrocina l’ONCE.

Què creus que diferencia aquest festival de la resta?

És una nit de fantasia, a l’estil de Hollywood, on hi ha una catifa vermella, un photocall, molta interacció amb el públic i molts periodistes de diferents mitjans. Els Premis Oriana són com un sopar d’una família que estima el cinema profundament.

Què significa el cinema per a tu?

El cinema permet descobrir les històries de veritat. Jo també escric guions i m’adono que cada persona té una història. Per exemple, Carla Simon, amb la pel·lícula Estiu 1993, parla de la seva vida. La pel·lícula va guanyar molts premis internacionals i va ser una gran candidata als Premis Oscar. El cinema és una finestra màgica per seguir creient en les emocions i en l’ésser humà.

Hi ha alguna pel·lícula que relacionis de manera especial amb la medicina?

Patch Adams, de 1998 i dirigida per Tom Shadyac. Al film, el protagonista, interpretat per Robin Williams, trenca convencionalismes i tòpics fent riure a pacients terminals i a nens i nenes que tenen por. Ha estat un metge qüestionat perquè les seves tècniques no són convencionals. També m’agrada molt la pel·lícula Old, del director indi-nord-americà M. Night Shyamalan, que és més de ciència-ficció i on els segons passen com si fossin minuts i les persones envelleixen molt ràpidament. Es basa en un experiment científic per poder crear grans medicaments per a la humanitat.

L’octubre de 2026, el Festival arriba a la 14a edició. Què significa això?

És una gran fita, una recompensa i un reconeixement enorme a tota la gent que ens segueix. No ens hem volgut posar gaire en la part comercial i no estem casats amb cap distribuïdora. Podem dir que són uns premis independents.

Com compagines la dedicació que et suposa ser metge amb la faceta d’escriure guions i portar el Festival?

Ara ens arriben entre 1.300 i 1.400 curtmetratges a l’any. Tenim un equip de visionat que se’ls miren tots, però a mi me’n passen una selecció al final. Al desembre començo i, sobretot, ho faig els dissabtes a la nit, en lloc de mirar una sèrie de Netflix. També alguna nit de guàrdia aprofito per mirar algun curtmetratge. M’ajuda molt ser organitzat amb el meu temps, sempre em planifico estrictament.

Cinema i medicina es barregen en el teu dia a dia?

No gaire. Concebo la medicina com quelcom molt seriós, on has de ser molt resolutiu i comprendre el pacient. El cinema em dona una passió indescriptible, perquè vius moltes històries i molts mons. Però sí que cert que, a la consulta, m’he trobat casos en què he pensat que, si els portessin al cine, serien grans èxits. He vist coses que mai he vist en cap pel·lícula.

Ets més feliç fent de metge o escrivint i mirant pel·lícules?

La medicina em dona l’orgull d’haver estudiat el que volia i de sentir-me professional. Però la felicitat que em dona el cinema és indescriptible. El cinema em fa somiar, ballar amb La la land, plorar amb Titanic i viure fantasies com les de les pel·lícules de Disney.