Andreu Gabarrós, neurocirurgià i responsable de ‘La Simfonia dels Herois’: “Compartir aquesta aventura musical amb els meus pacients ha estat la cosa més gran i més entusiasmant que he fet a la meva vida”

“Sovint diem que ens posem en la pell dels pacients, però fins que no ho vius de veritat, no ho sents”

“Per a qualsevol persona que tingui una professió, la música és un refugi per desconnectar del dia a dia. Els metges veiem moltes coses que costen de digerir”

“En un moment de la meva vida, vaig haver de deixar la música durant sis mesos i creia que em tornava boig. La necessitava”

Andreu Gabarrós Canals (Caldes de Montbui, 1967) és cap del Servei de Neurocirurgia de l’Hospital Universitari de Bellvitge i un dels professionals més reconeguts en aquest sector. El doctor Gabarrós també és compositor, lletrista, teclista i vocalista de la banda de rock Dorigen, amb la qual ha liderat La Simfonia dels Herois, un projecte musical en el qual participen pacients que han patit un tumor cerebral. Aquesta iniciativa s’ha materialitzat en un disc, un documental i un concert de presentació que se celebrarà l’11 de maig al Teatre Joventut de L’Hospitalet de Llobregat i on hi participaran diversos artistes de renom. Les entrades es poden adquirir en aquest enllaç, i també s’ha habilitat una fila zero per poder col·laborar-hi, accessible al següent enllaç. Tota la recaptació del concert es destinarà a la investigació en tumors cerebrals.

Com va començar el projecte La Simfonia dels Herois?

A l’hospital operem molts pacients i jo en tinc molts que han estat operats de tumors cerebrals i que ha coincidit que són músics. Alguns eren professionals i d’altres eren aficionats, però en tots ells la música ocupava una part important de la seva vida, el mateix que em passa a mi. Teníem aquesta afinitat que, de mica en mica, va anar transcendint la relació metge-pacient normal. Aquest interès comú ens unia. Amb  molts d’ells, dèiem: “hem de quedar un dia i tocar junts”, però anava passant el temps i no fèiem res. A finals de 2017, se’m va acudir gravar un disc amb ells. Vaig contactar amb aquests pacients i vaig preguntar-los si m’acompanyarien en aquesta aventura. I la resposta va ser excepcional, espectacular. S’hi van sumar des del primer moment, amb molta il·lusió i moltes ganes. A finals de 2018 vàrem començar a gravar les primeres cançons amb els pacients. Primer amb el meu grup gravàvem sols la cançó i després hi afegíem cadascun dels pacient amb l’instrument que tocava.

Què ha implicat aquesta aventura per a vostè i per a la relació amb els seus pacients?

A nivell professional, hem fet moltes coses. Hem aconseguit posar L’Hospital de Bellvitge al mapa mundial de serveis de neurocirurgia i n’estem molt orgullosos. Hem fet coses molt grans. I ara, aquest projecte uneix les meves dues passions, la neurocirurgia i la música. Ara que estem al final del projecte, puc dir que és la cosa més gran i més entusiasmant que he fet a la meva vida. Els pacients també transmeten aquesta il·lusió, aquesta passió. A ells els ha anat bé conèixer aquesta faceta d’un professional, que, en aquest cas, soc jo; sortir d’una relació metge-pacient freda i professional i veure que darrera hi ha una persona amb els mateixos sentiments i il·lusions que ells. A mi m’ha passat el mateix. He pogut entendre, les seves sensacions, les pors davant de la malaltia i els seus agraïments. Els estem ajudant a superar un problema de salut, ens tenen un agraïment profund, que moltes vegades no ens diuen amb paraules, i tenen uns sentiments que tindríem tots si ens poséssim a la seva pell. Aquest projecte m’ha ajudat molt a posar-me en la pell del pacient, que és una cosa que sempre diem, però que fins que no ho vius de veritat no ho sents.

Creu que la participació dels pacients en aquest projecte ha estat terapèutica per a ells?

Ha estat terapèutic per a tots, per a mi també. El grup de pacients han sigut tots gent meravellosa, fantàstica, i això també ha ajudat. He après que s’han de tractar les malalties, però també que hem d’empatitzar amb el pacient i entendre la seva situació, que ho estan passant malament. A vegades tenen alguna resposta que et sobta i et preguntes “què els passa?”. Doncs els passa que estan preocupats, nerviosos, que tenen un problema de salut molt greu. I, a més, el tenen al cervell, i això preocupa molt perquè és molt desconegut, fins i tot per als professionals. No sé si terapèutic seria la paraula, perquè això voldria dir que la música cura, però realment els ha ajudat a portar-ho millor. Podem allargar la supervivència amb les nostres tècniques i teràpies adjuvants, però sabem que és una cosa que sovint no es cura. És veritat que sovint el pacient que està animat i il·lusionat, viu més temps. Està estudiat. El pacient deprimit té una supervivència molt baixa, això està lligat amb la immunitat. En aquest sentit, tots els pacients amb càncer cerebral que han participat al projecte han tingut una supervivència més llarga de l’esperada. Alguns han quadruplicat l’esperança de vida d’aquest tipus de tumors. Això no és científic, no tinc dades objectives, però em dona la sensació que alguna cosa ha influït el fet d’haver participat en aquest projecte amb tanta il·lusió i amb tantes ganes.

Alguns, malauradament, no arribaran a veure aquest concert…

Alguns d’aquests pacients han mort esperant poder arribar-hi i els feia moltíssima il·lusió, però tenien malalties molt malignes. Això estava pensat per fer-ho l’any 2020, abans de la COVID-19, i haurien arribat tots vius. Però ja sabíem que això no es pot predir i que, pels temps que portàvem, algun pacient ens deixaria pel camí. Dos pacients han mort per l’evolució del seu càncer cerebral. Una altra està en una situació complicada, amb un tractament de quimioteràpia que no li permetrà estar al concert. Una quarta pacient va morir d’ELA. Afortunadament, tots aquests pacients tenen familiars músics que faran el seu paper i que estaran en directe al concert del dia 11 de maig. Les famílies també s’han implicat moltíssim. La voluntat i les ganes de participar-hi ha estat increïbles.

Com va ser el procés de composició de les deu cançons del disc?

Jo vaig composar les cançons. Cada pacient en té una pràcticament feta a mida i inspirada en la seva vida. Cada pacient m’ha inspirat una cosa diferent i tenen cançons molt personalitzades. A l’última cançó, La Simfonia dels Herois, que dona nom al projecte, hi participen tots i la vaig composar conjuntament amb el cantant del meu grup, Jordi Zacarés, que també és compositor. Aquesta cançó té dues parts i, a la segona, s’hi van afegint tots els pacients fins arribar a ser gairebé coral, amb tots els instruments i totes les veus. A l’estudi queda preciosa, n’estem molt contents del resultat, i al directe del dia 11, per donar-li una similitud al disc, hi participaran dues corals i les cordes de l’orquestra Ars Medica del Col·legi de Metges de Barcelona. Donarà una sensació de peça simfònica, per això li hem dit així. Ha estat un treball maratonià, una mica experimental, perquè no ho hem fet mai, tots som aficionats i no hi ha hagut possibilitat de fer molts assajos amb tanta gent. Anem al directe una mica a l’aventura. Però la gent és entusiasta, en té ganes i penso que quedarà molt bé.

Quins instruments toquen els pacients?

N’hi ha molts que canten en corals i tenim més veus que instruments, però hi ha varietat. Tenim un trombonista que havia estat professional, una noia jove que té estudis de conservatori de violí, una altra noia que havia tocat la viola en la seva joventut i que també canta… Un dels pacients toca la guitarra i canta, dos pacients més canten en corals i una altra pacient dirigia una coral de pacients afàsics. Ella era metgessa i logopeda i després de tenir el seu tumor va estar un temps sense poder parlar. Es va adonar del que això suposa i va muntar aquesta coral per fer logopèdia i per cantar i ajudar els pacients a recuperar-se en un ambient agradable i distès.

En el seu cas concret, quan va començar a interessar-se per la música?

De petit, els meus pares em van apuntar a una coral i m’avorria com una ostra. Vaig deixar la coral, però, amb uns 9 anys, vaig començar els estudis de música en una acadèmia de Caldes de Montbui. Vaig fer tots els cursos de solfeig i un grau mig de piano. Per fer l’harmonia i els cursos superiors de piano, vaig anar al Liceu, però, en començar la carrera, vaig deixar els estudis musicals. Tot això ho compaginava amb diversos grups de rock. Als 13 o 14 anys, ja estava composant cançons pròpies. Vàrem muntar un grup de rock simfònic que va durar vint anys i ens ho vam passar molt bé. L’any 2004, vàrem muntar el grup actual, Dorigen, i hem anant traient discos. Som un grup d’amics i ens ho passem molt bé. Ens trobem un dia a la setmana i aquesta activitat musical em va molt bé perquè em desconnecta del dia a dia. Tenim una feina de molta responsabilitat, de molt bregar, no parem. I això és un break, se te’n van els problemes: el que m’estalvio en psicòlegs m’ho gasto en música, que és molt cara. Ens omple molt a tots, això sí que és terapèutic. És una afició bonica i la mantindrem.

Què li aporta el fet de ser metge al seu vessant musical?

El metge al músic no sé si li aporta molt, sincerament. Per a qualsevol persona que tingui una professió, la música és una escapada, una sortida, un refugi per desconnectar del dia a dia. Tot i que en aquest cas concret, des de la medicina sí que hem pogut connectar amb la música. Aquest projecte musical realment ha sortit de la medicina, de l’entorn hospitalari. De fet, va començar com un projecte personal i ha esdevingut un projecte d’hospital. Però és l’excepció. En tota la meva vida, el meu coneixement professional crec que no havia aportat res a la música.

I què li aporta ser músic a la professió mèdica?

Em dona tranquil·litat per poder fer tot el que faig com a professional. Durant un moment de la meva vida, vaig haver de deixar la música. Van ser sis mesos. Em tornava boig, la necessitava. O me n’anava al psicòleg o tornava a tocar, com deia abans. M’aporta molt. Tenim una feina que ens obliga molt i veiem moltes coses que a vegades costen de digerir. Fem operacions molt llargues i complicades, que t’obliguen a estar al 100% físicament i psíquica en cada moment de l’operació. És com un partit de futbol: fins que no s’ha acabat no s’ha acabat i a l’últim minut pot haver-hi una complicació molt greu. Has d’estar molt atent i a vegades són cirurgies que van de 9 del matí a les 12 de la nit i has d’estar bé. Estàs tractant amb persones i tens la seva vida a les teves mans. Això comporta un estrès que és impossible de descriure. Ni nosaltres mateixos imaginem l’efecte que pot tenir sobre el nostre organisme. La música aporta una desconnexió necessària. Qualsevol hobby que aporti desconnexió és bo.

One thought on “Andreu Gabarrós, neurocirurgià i responsable de ‘La Simfonia dels Herois’: “Compartir aquesta aventura musical amb els meus pacients ha estat la cosa més gran i més entusiasmant que he fet a la meva vida”

  1. Esteella

    El Dr. Gabarrós és un metge excepcional però com a persona encara és millor. Va operar el meu pare en dues ocasions i li estaré eternament agraïda pel que va fer i per com ho va fer.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s