Josep Antoni Pujante, metge alpinista: “La muntanya dona alegries només pel fet de ser-hi. Les expedicions enriqueixen tant, que el de menys és fer el cim”

“La muntanya m’ha permès tractar amb persones que tenen altres costums, i maneres d’entendre la vida i també altres maneres d’emmalaltir i altres perspectives davant la mort”

“Ser metge a la muntanya té l’avantatge que pots autodiagnosticar-te, però no permet autoenganyar-te si veus que pots morir”

La carrera de Josep Antoni Pujante és extensa i diversa, es miri per on es miri. Com a professional, ha estat metge de família, d’urgències i neurocirurgià. Ha ocupat diversos càrrecs de gestió i direcció: secretari de l’Institut Català de la Salut (ICS), director de l’hospital Vall d’Hebron, president i conseller delegat del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) en l’època en què es van posar en marxa els helicòpters medicalitzats, i ara és director de relacions internacionals i cooperació sanitària internacional a la Conselleria de Salut. Ha escrit més d’una vintena de llibres sobre expedicions i esport. És diplomàtic. Ha rebut l’ordre olímpica del Comitè Olímpic Internacional i és pare d’una família més que nombrosa. Però Pujante és, sobretot, un esportista i un aventurer d’alta muntanya. Entre les seves fites més reconegudes està haver estat el primer alpinista català i espanyol en fer els Seven Summits, els set cims més alts de cada continent. La muntanya li ha donat moltes satisfaccions, però també molts ensurts i aprenentatges. I és que, més d’una vegada, ha sigut la sort el que li ha permès tornar a casa sa i estalvi. Ara, els reptes de Pujante són tornar a l’Everest i al K2, la segona muntanya més alta del món, a l’Himàlaia.

Vas ser el primer alpinista català i espanyol a conquerir els Seven Summits (1986-1995). Van ser 9 anys i 11 expedicions. Per què et vas plantejar el repte dels 7 cims?

Va ser una fita molt més rellevant a nivell personal que no pas a nivell alpinístic. Són set muntanyes a set continents i set cultures totalment diferents: Alaska, l’Aconcagua, Kènia i Tanzània, Papua Nova guinea, Nepal… Què vol dir això? Aprofundir en cultures diferents, maneres d’entendre la vida, la medicina… En aquests viatges sempre he procurat esbrinar com curen allà. Les expedicions enriqueixen tant que, si se’m permet, el de menys és fer el cim. És com fer la volta al món, por todo lo alto! El que passa és que he hagut de fer moltes voltes al món, perquè no sempre he pogut fer el cim a la primera. Físicament, s’ha d’estar molt en forma, però, sobretot, cal un gran equilibri psicològic. Allà és requereix una gran força mental per suportar els riscos. En moltes ocasions hem viscut situacions properes a la mort i la manera com ens n’hem sortit no s’aprèn ni en un gimnàs ni en un manual. Són experiències vitals molt dures i mentalment s’ha d’estar molt equilibrat.

Ser metge ha estat un bon aliat en aquestes circumstàncies tan difícils?

Té un doble vessant. D’una banda, té l’avantatge que un es pot autodiagnosticar i pot veure i calcular cap on anirà, més o menys, l’evolució d’una situació de salut, sigui una fractura o les congelacions com les que que vaig patir en la Aconcagua l’any 1991, quan em vaig trobar en una situació greu i aïllat, veient que podia morir. Poder diagnosticar-se un mateix i calcular l’evolució ajuda a prendre decisions, tot i que moltes vegades no disposes de medicaments o instruments quirúrgics per fer-hi res. Alhora, però, ser metge no permet enganyar-se si un veu que pot morir. Això és dur. En un dels meus llibres de viatges explico l’agonia que vaig patir a l’Aconcagua: com, de mica en mica, el cor s’anava aturant, feia extrasístoles, arrítmies… Vaig estar aïllat a 40 sota zero amb vents huracanats de 210 quilòmetres per hora durant dies. Primer un intenta sortir-ne viu i, després, quan veu que no es podrà salvar, espera morir ràpid. La congelació comença pels dits, les mans, els canells… i un va trobant que no es pot moure, que està atrofiat. Durant la tempesta, la neu em va anar cobrint i sabia que acabaria sepultat per la neu, però, llavors, va passar un miracle: un canvi de temps… És un misteri com hi vaig sobreviure. A l’Everest també vaig patir una allau i em vaig obrir el cap. Vaig perdre molta sang a 8.000 metres. Però són inconvenients de l’ofici.

Aquestes experiències han canviat la manera com encares la muntanya?

M’han fet una mica més prudent, però en cap cas m’han tret la il·lusió. Jo soc molt tossut i sempre he actuat amb perseverança. Amb la muntanya no ens podem rendir ni quedar-nos a casa perquè hem tingut una desgràcia o hem estat a punt de morir. Quan t’ha passat diferents vegades, tens assumit el risc.

Josep Antoni Pujante culminant el cim de Gunnbjørn Fjeld a Groendlància. L’any 1999 va completarel projecte Set Illes-Set Cims

Tot i que estem en una societat que viu la mort com un tabú. Què en penses sobre això?

Els metges n’estem acostumats. Malauradament, estem avesats a compartir el dolor emocional amb els pacients i els seus familiars. Nosaltres no veiem tant la part feliç de la gent, sinó que estem en contacte amb la gent que pateix, que està malalta. Quan treballava com a neurocirurgià a l’Hospital Clínic, als anys 70 i 80, la neurocirurgia no estava tan desenvolupada com ara i el casc no era obligatori per dur motos. Vèiem molts accidents amb neurotrauma, fractures de crani i moria molta gent. Això ens endureix, tot i que no ens fa insensibles. És bo que els metges joves, així com la societat, pensin en la mort com una cosa real. No se’n vol parlar, però s’ha de fer.

La muntanya també t’ha donat moments de gran felicitat. Vas conquerir l’Everest, l’any 1993, en una expedició que va anar a netejar la muntanya. Com va anar?

La muntanya dona alegries només pel fet de ser-hi. Vam ser pioners. Era una expedició per escalar l’Everest i netejar-lo. Això ens va valdre el suport de les Nacions Unides. Va ser una expedició molt maca. Vam baixar gairebé 3 tones i mitja de deixalles: residus, tendes de campanya, bombones abandonades, fogons, piulets, grampons… Hi vam deixar els morts, com és habitual. De vegades trobaves els cossos dins de tendes de campanya destrossades, que havien quedat atrapats en el gel. També era una expedició commemorativa dels 40 anys de la primera conquesta del cim i durant aquest temps s’hi havien acumulat moltes deixalles. Vam fer un primer pas.

Era habitual anant deixant les deixalles?

Era quelcom que es feia. Les expedicions més antigues explicaven com havien abandonat tot l’equip i era el més natural. Després de la nostra expedició, el govern de Nepal va adonar-se de la importància d’evitar aquests residus i de no convertir l’Everest en un abocador. Ara està legislat i les expedicions han de deixar la muntanya neta. Està molt més ben controlat.

Josep Antoni Pujante al 2009 al Coll Nord de l’Everest a 7000 m. Al fons es pot veure el cim (8848 m)

Ara el que veiem a l’Everest són cues de gent esperant per fer-se una foto al cim. Com a alpinista experimentat, què en penses quan veus aquestes imatges?

Crec que és un greu problema per al medi ambient i també per la mística de la muntanya i el seu romanticisme, per dir-ho d’alguna manera. Hi ha una part molt dura, però també la felicitat de trobar-te en una muntanya només per a tu. Els governs han descobert que això és un gran negoci i donen molts permisos per pujar-hi sense importar-los la saturació i els problemes del medi ambient i salut pública. Les latrines estan sobre el gel i els excrements i l’orina no es desfan i contaminen les capçaleres dels rius. Cal posar ordre al campament: un lloc on recollir neu i gel amb aigua neta per preparar el menjar i separat de l’aigua contaminada que va riu avall. No les podem confondre, però, quan hi ha 300 o 400 persones, aquell campament és un focus de problemes d’higiene. Això s’acabarà pagant i segurament vindran restriccions més endavant.

Quan es donen els permisos, es té en compte la salut dels sol·licitants?

No. I això pot ser un problema, perquè allà dalt es poden posar malalts i això és responsabilitat de qui hi va. Però hi ha un afegit molt més greu. En moltes d’aquestes expedicions no hi van alpinistes amb experiència en altres muntanyes més senzilles. Ara hi ha gent que paga a agències comercials i que els munten tot el viatge, com unes vacances. I arriben a la muntanya i no saben com posar-se uns grampons, ni utilitzar un piolet, fer nusos o rescatar un company que ha caigut en una esquerda. No es pot aprendre la tècnica de la muntanya als seus peus! Això no és fer muntanya, és fer de client i anar a un parc temàtic, amb la diferència que si aquí el temps canvia no et poden garantir que hi surtis viu.

Has publicat nombrosos llibres on expliques les teves aventures i aprenentatges de muntanya. Són necessaris els moments de reflexió després del descens? 

Sí. De fet, els llibres surten d’aquests moments de reflexió. Quan un està en plena acció ha d’estar pel que ha d’estar. És aquesta reflexió posterior la que permet aclimatar i valorar el que s’ha fet.

La muntanya és una bona companya per al metge? Què li aporta?

I tant que ho és! Li aporta la visió de la natural real, de la convivència amb la gent de la muntanya. Allà hi viu gent i és important aquest contacte humà, aprendre a tractar amb persones que tenen altres costums, tradicions i maneres d’entendre la vida… També una altra manera de posar-se malalts i una altra perspectiva davant la mort.

Tens alguns projecte de muntanya en marxa?

Vull tornar a l’Everest i al K2, a banda d’anar a altres cims com el mont Ararat (Turquia), que és on va quedar l’Arca de Noé després del diluvi universal. També m’agradaria tornar al Rwenzori, entre Uganda i la República Democràtica del Congo. Em va deixar absolutament meravellat. Aquestes són idees que tinc per quan em jubili, que espero que encara hi falti molt.

Imatges cedides per Josep Antoni Pujante

One thought on “Josep Antoni Pujante, metge alpinista: “La muntanya dona alegries només pel fet de ser-hi. Les expedicions enriqueixen tant, que el de menys és fer el cim”

  1. Miguel Angel Asenjo

    ¡Magnífico Josep Antoni!. Tuve el honor de recordar algún aspecto de tu trabajo científico y de tu personalidad cuando hace muchos años hice tu presentación en la Real Academia de Medicina de Cataluña como académico de la misma. Me honras con tu amistad, disfruto con tus amenas charlas y me apasiona la lectura de tus formidables libros.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s