Josep Terés Quiles, expresident de la Comissió de Deontologia del CoMB (2014-2022)

Els metges també emmalaltim i tard o d’hora necessitarem l’atenció d’un company, el que ens ofereix  l’oportunitat de viure l’experiència des de l’altre costat i contribuir a l’eficàcia de l’acte mèdic. El metge ha de trobar, quan visita un company malalt, més facilitats de les habituals en fer l’anamnesi, i més col·laboració i comprensió en la resta d’elements successius de l’acte mèdic.

Albert Jovell (1962-2013), metge malalt, va lluitar amb insistència per la necessitat de l’apoderament dels malalts, a través de la seva formació (la universitat del pacient), amb  la finalitat de millorar l’eficàcia de l’acte mèdic. El metge malalt és ja un malalt format.   Quin motiu pot haver-hi doncs, per no presentar-se com a metge davant d’un company sanitari, per tal de facilitar i lubricar l’acte assistencial?

El nostre Codi de Deontologia, a la seva norma 117, ho diu clar:  El metge que, en condició de pacient o d’acompanyant d’un pacient, es visiti amb un company procurarà identificar-se com a tal. Ho farà com abans millor davant del primer professional sanitari que l’atengui i mai deixarà de fer-ho davant del company metge. No fer-ho pot malmetre la confiança mútua imprescindible per a l’èxit de l’acte mèdic. Sempre, però, la manera de fer-ho ha de ser empàtica per generar confiança i confort als companys que l’atenen.

L’esmentat Albert Jovell reclama que, a més a més de la medicina basada en l’efectivitat, el metge ha de practicar la medicina basada en l’afectivitat, mentre que M. W. Khan hi afegeix la medicina basada en la cortesia (Etiquette-Based Medicine), sigui qui sigui el pacient. És obvi, però, que el metge adaptarà la seva aproximació al pacient en funció de les característiques d’aquest i, si aquest raons i oportunitats per empatitzar.en la cortesiala medicina basada en l’assar l’a la seva malaltiaés metge, no li han de mancar raons i oportunitats per empatitzar fàcilment.

Míriam Mateo Roca, especialista en Medicina Interna, treballa al Servei d’Urgències de l’Hospital de Sant Pau

La gran majoria de nosaltres, en alguna ocasió, hem necessitat, necessitem o necessitarem ser visitats en un Servei d’Urgències i ser atesos per un company de professió, fins i tot de vegades de la nostra mateixa especialitat. Quan això succeeix,  hauríem de dir a l’inici de la visita que som metges, perquè el llenguatge i la forma de fer s’adeqüin des de bon començament, al coneixement que tenim sobre la malaltia, així com també la manera de funcionar i d’actuar en els entorns mèdics, ja sigui a l’atenció primària ja sigui a l’hospitalària. Alhora, hauríem de procurar, una vegada hem comunicat que som metges, posar-nos en mans del col·lega que ens atén, sense interpo-sar-nos en la seva praxi.

El metge que  atén no hauria de tractar de manera especial el pacient pel fet de ser metge, però sí facilitar-li informació o canals per encaminar les preguntes i dubtes al coneixement que el metge-pacient té o coneix. Penso que és cortesia professional ensenyar les proves realitzades i discutir-les conjuntament, perquè dóna confiança al metge-malalt. És també cortesia professional poder facilitar circuits d’accés.

El sanitari és una persona acostumada a tractar persones malaltes o amb problemes, una persona que para la seva vida i ens dedica un fragment del seu temps per venir a veure’ns davant una situació de manca de salut. Ara bé, en algun estudi fet a professionals de la medicina, s’ha vist que el 90 % de nosaltres reconeixem que hem anat a treballar amb un problema de salut pel qual hauríem donat la baixa laboral a un pacient. Aquest fet té el nom de “presentisme”, molt característic de la nostra professió.

Aitor Gargallo, especialista en Medicina Familiar i Comunitària, treballa al CAP Martorell

Als professionals de la salut se’ns ha ensenyat com parlar amb els pacients, com atendre’ls, com reconèixer els símptomes i signes d’una malaltia, però mai se’ns ha entrenat per tenir una malaltia i per això no estem preparats com la resta de les persones per a abordar aquesta situació vital en nosaltres mateixos.

Adquirir la condició de pacient, a més a més, genera en nosaltres una situació d’incongruència i conflicte intern per a la qual no estem preparats. La nostra professió sovint ens condueix a actituds de risc: ens sentim experts de la nostra malaltia, dels mitjans diagnòstics i del funcionament del centres, i això ens pot portar a saltar-nos tràmits i a no seguir consells terapèutics. Per altra banda, també podem complicar l’assistència als professionals companys que ens atenen. Aquests sovint són professionals seleccionats per nosaltres mateixos, cosa que afegeix pressió assistencial i dificulta una relació metge-pacient sincera.

Actualment hi ha múltiples estudis en marxa per esbrinar quina és la millor manera d’atendre els nostres companys sanitaris i com ens hem de comportar com a pacients. Cal destacar-ne el de la IIS Aragón, que estableix els següents consells:

1. Evitar les consultes als passadissos: sense història clínica, sense temps ni espai adequat d’exploració.

2. No convé saltar-se passos diagnòstics ni terapèutics: ni anàlisis ni proves diagnòstiques.

3. No donem per coneguts ni consells ni coneixements

4. No deixem a criteri del company-pacient les revisions: si cal fer un seguiment, pot ser flexible, però reglat.

5. Cal extremar la vigilància amb la confidencialitat.

Així doncs, potser sí que entre companys ha d’haver-hi un tracte deferent, però no diferent, pel fet que compartim una mateixa professió i probablement hem batallat un al costat de l’altre. Però potser tampoc és tan important que ens identifiquem o no com a sanitaris en aquells moments de malaltia, com que ens deixem guiar pels nostres companys, tal com aconsellaríem als nostres pacients, amb qui compartim una característica tan comuna com la de ser humans.