“La ment humana té unes singularitats que no queden explicades només amb la fisiologia”

“La intel·ligència artificial està demostrant coses extraordinàries però, fins ara, és una mala imitació”

“Potser necessitem un Einstein que vegi un concepte clau sobre el cervell que trenqui les barreres del pensament”

Ricard Solé (Barcelona, 1962) és físic, biòleg i professor investigador de l’Institut Català de Recerca i Estudis Avançats (ICREA). Treballa a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), on dirigeix el Laboratori de Sistemes Complexos del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB). Solé és també un dels comissaris de l’exposició Cervell(s), que es pot visitar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) fins a l’11 de desembre d’enguany. Parlem amb ell sobre els continguts d’aquesta exposició, que aborda des de múltiples perspectives l’òrgan més fascinant i complex de l’organisme: el cervell.

Quina seria la definició més acurada del cervell humà, d’acord amb el que sabem avui?

El cervell és un òrgan amb capacitat de coordinar de manera centralitzada la informació que rebem dels nostres sentits i de permetre’ns no només agafar informació del nostre medi ambient, sinó també de processar-la i respondre de manera adaptativa. Aquesta definició serviria per a la gran majoria de cervells.

Sabem com funciona?

Abans es deia que no sabem res del cervell; però no és veritat. En sabem moltíssimes coses, però és un òrgan amb una enorme complexitat. A mesura que aprenem de moltes disciplines a la vegada, des de l’evolució fins a la biologia computacional o fins i tot la filosofia, hem pogut avançar més en el coneixement d’un sistema que té moltes escales i això el fa molt complex. Si ens apropem al problema que als humans ens interessa tant, que és la consciència, encara tenim molt territori per explorar, perquè ni tan sols tenim una definició clara del que és la consciència. 

Quina és la relació entre el cervell i la ment, doncs?

Tot i que hi ha una discussió important sobre quin paper juga el cos i si tenim una ment estesa, el consens és que la ment la genera el cervell. La ment és l’estat dinàmic que entenem com la consciència o l’estar desperts al món. Però depèn de si parlem d’humans o d’espècies no humanes, aquí hi ha grans incògnites a resoldre.

En aquest sentit, fins a quin punt el cervell humà és un òrgan únic al món animal?

Aquesta pregunta té diferents dimensions de resposta. Si pensem en el cervell com a òrgan, la seva arquitectura i les seves propietats fisiològiques, compartim moltíssim amb espècies properes. Des d’aquest punt de vista, el llegat evolutiu és molt clar. No obstant això, la ment humana és singular. Nosaltres hem desenvolupat un llenguatge amb una complexitat que per ara no veiem en cap altra espècie. Tenim una capacitat extraordinària de viatjar mentalment en el temps, és a dir, recordar el passat i imaginar el futur, mentre que és possible que altres espècies visquin bastant en el present, tot i que esbrinar-ho és difícil. De tota manera, la ment humana té unes singularitats que no queden explicades només amb la fisiologia. No som molt diferents en moltes coses, però està clar que el cervell es va expandir molt ràpidament perquè jugava un paper importantíssim en la nostra evolució i d’aquí vàrem guanyar atributs probablement únics.

És el llenguatge la clau de la configuració del cervell?

El llenguatge hi ha jugat un paper extraordinari. A l’exposició ens preguntem: “Podríem tenir consciència o una ment complexa sense un llenguatge complex?”. S’ha de ser honest i no es pot donar una resposta de sí o no. Però costa de creure que la ment simbòlica i narrativa pogués ser possible sense el llenguatge complex.

Ha evolucionat la intel·ligència artificial tant com per apropar-se al funcionament d’un cervell humà?

La resposta més correcta és dir que no. La intel·ligència artificial està demostrant coses extraordinàries, és apassionant; però, fins ara, les arquitectures que estan fent servir, les xarxes neuronals artificials, imiten fins allà a on poden el que coneixem del cervell. És una imitació, però és una mala imitació. Podria haver-hi alguna cosa, fora d’això? Cap d’aquestes màquines, per molt que es digui, ha desenvolupat un llenguatge complex, narratiu, més enllà del curt termini. A més, viuen en el present, per a elles no hi ha temps. Un altre atribut fonamental en l’evolució humana és la capacitat d’entendre la ment de l’altre. A través de les neurones mirall, aquesta capacitat possiblement va donar lloc a l’autoconsciència i és un atribut imprescindible per entendre l’evolució humana com a sistema cooperador. Doncs bé, fins que la intel·ligència artificial no incorpori aquestes singularitats, no aconseguirà tenir una intel·ligència general, com la nostra.

Quins altres “cervells” s’han de tenir en compte per a l’estudi del cervell humà?

Són importants les altres ments, no només les artificials sinó també les que estan a la frontera. Organismes que són d’una cèl·lula i, per tant, no tenen neurones, però resolen problemes gairebé matemàtics. Els organoids cerebrals, que no són cervells però que ens donen claus per començar a pensar quins podrien ser els límits del nostre coneixement, basats en l’enginyeria del cervell. O els xenobots de Michael Levin, biorobots que no tenen neurones però curiosament tenen comportament. Totes aquestes coses són molt importants per repensar la neurociència des del laboratori: anar una mica enrere i mirar el paisatge complet del que suposa la comunicació en la natura i, des d’aquests punts allunyats, trobar noves formes d’abordar la comprensió d’aquest òrgan tan complex.

Què poden aportar a l’estudi del cervell els professionals no mèdics com biòlegs, físics, enginyers o informàtics?

Moltíssim. Per definició, i per totes les derivades que té, comprendre la ment vol dir també comprendre la forma en la qual es genera la intel·ligència o la pròpia naturalesa d’aquesta intel·ligència o, fins i tot, com un sistema pot comprendre el món i respondre-hi. Hi ha molts físics que treballen avui en dia en la neurociència i la neurointel·ligència artificial. Des del punt de vista purament aplicat, sabem que la intel·ligència artificial ha servit, en medicina i altres àrees, com un sistema que permet aportar preguntes noves o explorar grans quantitats de dades i descobrir-hi patrons. Si hi ha formació científica, aquestes coses es descobriran. L’ésser humà ha de ser-hi allà sempre, però fent servir aquest nou enginy per propulsar la investigació. 

Quina possibilitat hi ha en el futur de conèixer totalment la manera com funciona el cervell? Hi ha un recorregut molt gran. A l’exposició hem intentat fer preguntes molt visibles i la gran majoria no estan resoltes. Algunes venen de molt enrere: “Com emergeix la consciència? Per què hi ha cervells?”. Ara tenim la sensació que estem com quan va aparèixer la física quàntica: està clar a l’ambient que necessitem un nou concepte que trenqui les barreres del pensament. És un moment molt interessant. Tenim informació que ve de moltes disciplines i estem molt oberts a pensar, però potser necessitem un Einstein que vegi un concepte clau que nosaltres no hem vist encara. El cervell humà té un problema, i és el fet que l’experiència subjectiva n’és una part intrínseca i fonamental. No hi ha res en ciència que s’hi assembli, i això vol dir que hem de trobar un paradigma nou.