“Ara tenim més consciència de valorar el dolor en les nostres consultes”

Javier Medel Rebollo (Barcelona, 1971) és especialista en anestesiologia i treballa com a coordinador de la Unitat del Dolor de l’Hospital Vall d’Hebron. En aquesta entrevista ens explica què és el dolor, per què algunes persones en tenen una tolerància més alta o més baixa, i quin és el paper de les Unitats del Dolor en les terapèutiques per intentar tractar-lo.

Pots escoltar l’entrevista al podcast Hipòcrates en pijama (episodi 8):  “De conciliació i dolor”

El dolor és una de les primeres causes de consulta en el sistema sanitari. Quin tipus n’és el més habitual?

El dolor és un símptoma, tot i que, des del 2019, l’OMS defineix la malaltia de dolor crònic. És una de les patologies o simptomatologies que tenen més prevalença a les nostres consultes. Segons una enquesta de salut del 2020, el 25% de la població de més de 15 anys pateix algun tipus de dolor crònic. Si augmentem la franja d’edat fins als 75 anys, el 67 % de la població pot patir algun dolor crònic. La gran majoria de dolor que veiem i tractem és el dolor de tipus musculoesquelètic: el dolor articular, ossi o muscular. Sobretot, causat per patologia vertebral: mal d’esquena i mal de coll. La lumbàlgia i la cervicàlgia són molt prevalents al nostre àmbit i a totes les societats occidentals. Aquesta patologia consumeix molts recursos sanitaris directes, però també indirectes, per invalideses, incapacitats laborals transitòries, etc. És un tema molt important i s’està intentant fer un abordatge més dirigit.

Afecta totes les edats? 

Sí, també hi ha pacients joves. El dolor pediàtric no es pot deixar de banda, perquè n’hi ha una prevalença important. Però la gran majoria de dolors s’engloben a la franja d’edat per sobre dels 55 anys, on hi ha més malaltia degenerativa osteomuscular. L’artrosi és la patologia que més població afecta.

Què és el dolor? Com s’origina i per què el sentim?

El dolor, la seva part sensorial, s’origina en alguna part del cos i es transmet fins al cervell. Aquesta és la part fisiològica que tothom té i és la que més s’investiga. Però, moltes vegades, el dolor té un component associat que modula aquesta sensació: hi ha factors ambientals, socials, culturals o psicològics que afecten aquesta percepció i el fan subjectiu. El dolor pertany al model biopsicosocial: la part biològica és la transmissió del dolor, però, quan es fa conscient, és molt diferent en cada persona.

Per això hi ha persones que tenen més tolerància al dolor que d’altres?

Sí, això mateix. Pot ser que una persona tingui dolor per temes interns i ho percebi als seus receptors, però l’avaluació que fa cadascú d’aquesta percepció pot ser molt diferent.

Diria que, en general, el llindar del dolor s’ha rebaixat amb el temps en la nostra societat?

Possiblement. Aquest component sociològic, cultural, els canvis en l’estil de vida, on tot va molt ràpidament, l’angoixa que tenim cada dia a nivell laboral o personal… tot això pot fer que sentim el dolor de manera diferent. No hi ha estudis encara, tot i que pot haver-hi evidència que actualment es té més present que el dolor és el dolor. Ara tenim més consciència de valorar el dolor en les nostres consultes. Però pot ser que sigui un factor ambiental que afavoreixi aquest tipus de detecció. També hi ha factors culturals. El dolor s’aprèn. L’aprenentatge del dolor és a la nostra biografia i tenim una memòria del dolor: les experiències desagradables que hem tingut a la nostra infantesa deixen una empremta al cervell que pot afavorir que després tinguem més dolor. Per això diem que hi ha una memòria del dolor i un aprenentatge que es pot treballar. Hi ha una part mèdica, que tractem amb fàrmacs, però també existeix un vessant emocional i psicològic del dolor que és molt important.

L’abordatge del dolor ha esdevingut un camp assistencial específic. Quines característiques té?

L’abordatge del dolor ha de ser multidimensional i multidisciplinari. No només ha de ser mèdic i farmacològic, sinó que també cal abordar el vessant més emocional del dolor, allò més personal i específic. Sempre diem que l’abordatge del dolor ha d’englobar anestesiòlegs, com és el nostre cas, però també reumatòlegs, traumatòlegs, psicòlegs… Tots hem de compartir aquesta tasca de tractar el dolor d’una manera multidisciplinària.

Com són les unitats del dolor dels hospitals i quin tipus de pacient hi arriba?

Les unitats del dolor són unitats especialitzades que intenten fer prevenció, diagnòstic i tractament, així com recerca i docència, per tractar aquell dolor agut o crònic que és més rebel o més intens i que les teràpies més estandarditzades o més conservadores no aconsegueixen controlar. Actualment, a Catalunya, el CatSalut està fent una distribució homogènia d’aquestes unitats segons la seva complexitat: tipus 1, 2 o 3. Les unitats de tipus 2 i 3 són les més complexes i és on fem el tractament més específic i intervencionista. La gran majoria de pacients d’aquestes unitats tenen patologia osteomuscular i la patologia lumbar és la més prevalent. Però també tenim pacients amb dolor oncològic i amb dolor neurològic, de lesió d’un nervi, que dona un dolor neuropàtic que té una expressió molt diferent, amb rampes i corrents elèctriques, i que requereix un tractament més específic. Tenim un ventall de patologies molt diferents.

Als EUA, hi ha un greu problema amb l’addicció als fàrmacs opioides per mitigar el dolor. Hi perill a casa nostra de tenir una situació similar?

El sistema sanitari nord-americà és molt diferent al nostre. Allà s’ha fet un mal ús i un abús dels opioides de manera molt indiscriminada, amb factors externs que hi influeixen, fins i tot la indústria. Això ha provocat una sobreprescripció de fàrmacs. Però a Europa, i al nostre territori, el control dels opioides és molt més alt. Hi ha el control de la recepta electrònica, que fa el seguiment continuat de la prescripció de fàrmac opioide i, a més, hi ha d’haver una validació d’aquest tipus de fàrmac. Crec que no arribarem mai a la situació dels Estats Units, però sí que hem de tenir control i fer-ne un bon ús. Els opioides tenen les seves indicacions i es poden utilitzar, però sempre sota un control estricte i regular del facultatiu. És important també una bona formació per prescriure aquest tipus de fàrmacs, per donar la millor opció per al pacient més adequat i fer-ne un seguiment continuat.