“Els vincles a l’àmbit rural són molt forts. Això garanteix la continuïtat i la confiança metge-pacient, però també hi ha el risc de caure en el paternalisme o la dependència”

Sara Freixedas (Vilafranca del Penedès, 1972) és metgessa de família i directora de l’EAP Penedès Rural, a l’Alt Penedès. L’ABS del Penedès Rural dona servei a unes 26.000 persones repartides en vint municipis que ocupen una àrea equivalent a quatre vegades la ciutat de Barcelona. La doctora Freixedas ens explica com és la medicina de família rural a només uns quants quilòmetres de Barcelona, on hi porta treballant 17 anys.

Pots escoltar l’entrevista al podcast Hipòcrates en pijama (episodi 6):  “De cinema i medicina rural”

La principal peculiaritat de la medicina rural és…?

Jo diria que és el territori, l’àmbit en el qual desenvolupem la nostra tasca diària. En el nostre cas, tenim 23 consultoris locals i un centre d’atenció primària localitzats en vint municipis de la comarca de l’Alt Penedès. És una àrea de 400 quilòmetres quadrats i la distància entre els dos pobles més allunyats, que són Pontons i Olesa de Bonesvalls, és de 40 quilòmetres.

La ficció sovint ha ofert visions de la medicina rural que, d’una banda, són idealitzades i romàntiques, però també, d’altra banda, reflecteixen una medicina dura i solitària. Què hi ha de cert en tot això?

És veritat que existeix una imatge romàntica de la ruralitat, sobretot entre la gent de Barcelona i la seva perifèria, que volen venir-hi a treballar perquè creuen que s’hi viu molt bé… I, efectivament, s’hi viu molt bé: agafes el cotxe, travesses vinyes, vas mirant el paisatge, arribes relaxadament al consultori i pots aparcar davant de la porta. Però, d’altra banda, també hi ha solitud. A la major part dels consultoris hi ha, com a molt, tres persones: els professionals d’atenció a la ciutadania, les infermeres i els metges de família. Moltes vegades ens sentim sols. Arribes al consultori potser més relaxat, però tens tota la feina per fer i te l’has de gestionar.

Com influeix aquesta solitud en el dia a dia?

Pots adaptar una mica la manera de treballar a les característiques de cadascú, però les visites, la tasca assistencial, les visites no presencials i l’atenció domiciliària hi són i les hem de fer igualment. I sovint ens trobem sols. En situació de pandèmia, hi ha hagut un excés de feina molt important que hem hagut d’assumir nosaltres perquè no es poden posar professionals de reforç a 23 consultoris. En situacions de criticitat de pacients o de presa de decisions, també ens trobem sols. L’espera d’una ambulància o d’un helicòpter en una situació d’emergència mèdica es pot arribar a fer molt llarga…

“Quan estàs sol, l’espera d’una ambulància en una situació d’emergència es pot arribar a fer molt llarga”

La proximitat i el coneixement que teniu dels pacients són tan diferents dels que es tenen en un CAP urbà?

La meva opinió personal és que sí. Jo porto 17 anys al Penedès Rural: deu fent-hi de metge de família rural i els últims sis, dedicada a la direcció de l’equip, tot i que no he deixat de fer assistència. Abans havia treballat en una ABS urbana i, per tant, ho puc comparar. Els vincles que es creen entre els professionals i la ciutadania en l’àmbit rural són molt forts, fins i tot familiars. D’una banda, això fa que la confiança que s’ha de tenir en la relació metge-pacient o infermera-pacient quedi garantida, perquè tens continuïtat. Però també hi ha l’inconvenient del risc de caure en el paternalisme, o bé en la mútua dependència i que, per tant, perdis l’objectivitat.

Com evitar-ho?

Els professionals que s’han anant jubilant els darrers anys havien portat tota la seva vida al poble i crec que mai es van plantejar canviar, almenys a mi no m’ho van transmetre. Però les noves generacions de metges i infermeres ja no projecten tota la seva vida professional al mateix poble: parlen d’estar-s’hi 10 o 15 anys i, depèn de com vagin les coses, canviar i anar-se’n a un altre lloc, per trobar l’equilibri.

En l’àmbit de primària es parla molt de treballar amb la comunitat. A l’entorn rural, en porteu avantatge?

El que té de molt positiu la ruralitat és que no tan sols portes els pacients i les seves famílies, portes la comunitat i en tens una visió molt àmplia. Coneixes les seves relacions familiars, funcionals o disfuncionals, i les relacions que poden tenir amb els veïns i amb el seu entorn social i això fa que les seves demandes, moltes vegades, no tinguin una resposta sanitària, sinó social. El fet de poder tenir relació amb tots els agents, les entitats, les farmàcies, els ajuntaments, amb tot el teixit comunitari, ens permet donar una millor resposta.

Quines característiques té la població que ateneu?

La nostra piràmide poblacional és similar a la global dels centres de l’Institut Català de la Salut (ICS), però, en algunes franges d’edat, sobre tot entre 45 i 65 anys, hi trobem més dones: un 20% davant d’un 15% al global de l’ICS. Quant a la immigració, si la comparem amb el global de Catalunya, tampoc és molt diferent. Si analitzéssim la demografia de cadascun dels 20 municipis que conformen l’ABS, veuríem que és molt heterogènia, però, en general, no tenim molta immigració. Al 2017 va venir una onada de Barcelona i es va concentrar molt a la capital de la comarca, Vilafranca, que no pertany a l’ABS. En el nostre cas, la major part de la immigració prové del Marroc i. els últims anys, ha augmentat la que prové de Llatinoamèrica, mentre que l’asiàtica ha baixat.

Com és el vostre treball en equip?

La nostra ABS sempre ha estat rural i dispersa i la pandèmia no ha empitjorat les coses, perquè, de fet, sempre hem tingut dificultats per reunir-nos i sempre hem trobat els moments i les ocasions per fer-ho. No podem fer una sessió cada migdia, com fan o feien moltes ABS urbanes, però, quan les fem, avisem amb temps per intentar arreglar les agendes. Com ens veiem poc, quan ens veiem, les trobades són de qualitat i productives. Amb la pandèmia i les noves tecnologies, s’han potenciat molt més les reunions telemàtiques.

“De moment, no tenim problemes per cobrir les jubilacions, però sí que ens costa en el cas de baixes i de vacances”

Hi ha problemes per trobar metges que vulguin treballar en l’entorn rural?

Els professionals que han vingut a la nostra ABS i que conformen l’equip han triat ser-hi. Venen perquè fan una aposta de vida, fins i tot familiar, d’anar a viure a un poble. Com deia abans, no es veuen tota la vida a un mateix poble, però sí fent de metges rurals. Les professions sanitàries són vocacionals, però la ruralitat encara hi afegeix un plus més de vocació. La majoria de nosaltres tenia molt clar que volíem anar a parar a un poble, perquè hem nascut al Penedès, o perquè som de pobles petits ens agrada aquest entorn i aquesta manera de treballar. En el nostre cas, amb les darreres jubilacions de metges i infermeres, no hem tingut dificultats per trobar professionals. Potser el fet que estiguem a prop de Barcelona i no siguem una àrea rural aïllada, a la muntanya, com pot ser al Pirineu, també ho facilita. Però sí que tenim dificultats per trobar professionals quan s’han de cobrir incidències, com baixes o vacances. Practiquem l’auto-cobertura, fent equilibris i intentant ser equitatius per tal de donar un bon servei a tots els municipis.