Vanessa Díaz, R2 de Medicina Familiar i Comunitària, va començar a exercir quan va esclatar la crisi sanitària per la COVID-19, mentre esperava una plaça MIR: “No sabia realment on m’estava ficant, però les ganes van poder més que la por”

“Estava al sofà de casa esperant una plaça MIR i necessitava fer alguna cosa i ajudar com fos”

“Em va marcar veure els pacients tan sols. Ara, sempre que veig un pacient sol, també penso en la seva família”

Vanessa Diaz és resident de segon any de Medicina de Família i Comunitària al CAP Sant Pere de Ribes (ABS Garraf Rural), però va començar a exercir com a metgessa abans del que s’esperava. Va fer l’examen MIR l’any 2020 i, amb l’esclat de la pandèmia i tot esperant la convocatòria de residents [que no va arribar fins al setembre], va decidir que no podia quedar-se de braços plegats veient com els professionals sanitaris no donaven l’abast i va decidir fer un pas endavant i acollir-se a la col·legiació exprés que el Col·legi de Metges de Barcelona va oferir als metges que tot just s’acabaven de graduar. Des del març de 2020 i fins que va començar el MIR, Díaz va treballar al Centre Sociosanitari Mutuam Güell de Barcelona, una experiència que l’ha marcat profundament. La bona acollida i el suport dels companys van ajudar-la a enfrontar-se amb la por i la responsabilitat d’exercir sense haver estat abans resident i, a sobre, amb una malaltia llavors del tot desconeguda. L’estiu de 2020, Díaz ens va explicar la seva experiència a la sèrie #Metgesen1apersona. Ara, amb la perspectiva de dos anys, tornem a parlar amb ella sobre aquells mesos i sobre com han influït en la seva visió de la professió. Díaz traspua agraïment, humanitat i un fort compromís amb els pacients, les seves famílies i la societat.

Vas començar a exercir de metgessa abans del que esperaves. Per què decideixes acollir-te a la ‘col·legiació exprés’ i posar-te a treballar?

Al principi de la pandèmia, tots vèiem que es necessitaven professionals. Es demanava als sanitaris que donessin més de si mateixos per cobrir totes les baixes i també s’estava convocant els que no feien assistència per donar un cop de mà. I jo estava al sofà de casa esperant una plaça MIR que, en aquell moment, no sabíem quan arribaria. Necessitava fer alguna cosa, ajudar com fos. Medicina, com infermeria i d’altres, són carreres que estudies per intentar ajudar la gent. I el fet d’estar a casa impotent sense saber com ajudar em va fer decidir. Em vaig posar en contacte amb el Col·legi de Metges de Barcelona i també amb el d’infermeria, perquè també soc infermera. Els vaig enviar el currículum i em van trucar des del centre sociosanitari Mutuam Güell de Barcelona que, en aquell moment, necessitava metges. Vaig tenir molta por en aquell moment, però era el que volia. Primer, perquè m’estava estrenant com a metge i no havia exercit mai i, segon, perquè hi havia molta desconeixença sobre la COVID-19. No sabia realment on m’estava ficant, però les ganes van poder més que la por i em vaig tirar a la piscina.

Metgessa i infermera! Com t’ho has fet?

Primer vaig fer infermeria i, quan vaig acabar el grau, me’n vaig anar directament al de medicina. Al batxillerat em va faltar una mica de nota per arribar a medicina i em vaig decidir per infermeria, que em va encantar. Va ser un gran descobriment i, si tornés a néixer, ho tornaria a fer igual. Mentre estudiava medicina, durant les vacances d’estiu, de Nadal i de Setmana Santa, treballava com a infermera en una mútua d’accidents laborals. Era una manera de no perdre el contacte amb infermeria i d’ajudar a pagar la carrera.

Que et va dir la teva família i el teu entorn quan els vas explicar que t’incorporaves a la professió?

Recordo molt la trucada que vaig fer als meus pares. Els vaig explicar que es necessitava gent per treballar, que jo en aquell moment no estava fent res i que m’estimava més posar-me en primera línia per ajudar en el que pogués. Ells em van respondre que tenien por de la situació, però que entenien el que els volia dir i que, en definitiva, havia estat estudiant per treballar de metge. Els preocupava, però em donaven suport. La meva parella també em va ajudar moltíssim a fer aquest pas endavant i em va donar confiança.

Vanessa Díaz al Centre Sociosanitari Mutuam Güell de Barcelonadurant els primers mesos de la pandèmia

Quina era la teva activitat a Mutuam Güell durant aquella primera onada?

Va ser progressiva. Els vaig dir que no podia estar sola, perquè realment era una inexperta en la matèria. Sempre vaig estar envoltada de companys que m’ensenyaven i resolien els meus dubtes. Hi vaig aprendre molt. Feia una mica de tot, però sobretot informava familiars per telèfon perquè llavors les visites estaven desaconsellades. També em dedicava a fer ingressos. Feina l’anamnesi i l’exploració inicial i, a mesura que van anar passant els mesos, també ajudava a passar planta. Al final, hi havia molta COVID-19 i faltaven mans. T’havies de ficar l’EPI i es dedicava molt de temps només a preparar-te per poder entrar a les habitacions.

Ara ets metgessa resident… Com has viscut el canvi de rol?

Vaig fer de metge, però, en el fons, era una mica com fer de resident perquè sempre estava supervisada i sempre tenia algú al costat. Sí que és cert que amb la residència vaig haver de relaxar-me perquè tenia molta pressió. A Mutuam tenia algú al costat, però jo era la responsable final dels meus actes. No estava de formació, sinó treballant. En la residència tens la tranquil·litat de què hi ha algú que legalment t’està supervisant. I em vaig dir: “Tranquil·litza’t, Vanessa, perquè tens responsabilitats, però ara les expectatives són diferents”.

Durant l’època que estaves a primera fila amb la COVID-19, va canviar la manera com encaraves la professió o el tipus d’especialitat que volies fer?

Realment va ser més dur del que em pensava. Quan estudies medicina tens moltes coses idealitzades i quan et fiques amb una malaltia totalment desconeguda i davant la qual no sabies com podien evolucionar els pacients, dubtes molt sobre si estàs fent bé les coses. Treballàvem amb protocols que canviaven cada dia! No és tot tan bonic i tot allò que havies idealitzat ho has d’adaptar a la realitat. I la realitat és que hi ha pacients que no evolucionen com tu esperes o que s’acaben morint sense esperar-ho o que tot i esperar-ho et resulta més dur del que pensaves. Va canviar una mica la manera com veia les coses… Però et vas adaptant. Jo, des de bon principi, volia ser metge de família, perquè és una especialitat que engloba moltes altres i des de la qual pots abordar el pacient des de molts punts de vista. Dins dels sociosanitaris, predomina la geriatria i sí que va ser una especialitat que em va cridar l’atenció, però el metge de família també veu gent gran a la consulta.

Vanessa Díaz amb els companys de Centre Sociosanitari Mutuam Güell de Barcelona a l’abril de 2020

L’experiència et va fer dubtar en algun moment sobre si la medicina era una bona sortida per a tu?

No. Rotundament, no. Vaig dubtar més de mi mateixa que de la professió. Jo serveixo per a això? Tot és nou. El primer dia t’enfrontes a situacions davant les quals no saps què fer. I et preguntes si realment sabràs què fer d’aquí a dos dies o dos mesos. Però, a poc a poc, i gràcies als companys, vas guanyant seguretat. Si ara no ho sé, ho puc anar aprenent.

Ara que pots mirar aquella experiència amb perspectiva. Què et va ensenyar?

Mirant-ho ara, com a resident, penso com de bé em va venir tot allò. Primer de tot, per haver fet el pas endavant de dir “em poso a exercir”, perquè és molta responsabilitat. Gràcies a l’acolliment dels companys, vaig perdre una mica aquesta por inicial d’entrar en una habitació i pensar: “aquest pacient és meu”. Òbviament, ho preguntava tot, però jo era la metgessa i em presentava com a tal. També vaig aprendre a informar pacients. Hi havia alguns moments en què potser les notícies no eren les millors i a això ningú no t’hi ensenya. Te’n donen la teoria, però realment hi aprens quan t’hi trobes. No és que ara em resulti fàcil, perquè això no ho és mai, però ja en tinc una base. També vaig aprendre a treballar en equip amb la resta de metges, infermeres, fisioterapeutes, treballadora social i psicòlegs, i a perdre la vergonya… La veritat és que a l’inici va ser un xoc total, però ara ho agraeixo i tot se’m fa més fàcil.

Esmentes moltes vegades la por, però has fet un gran exercici de valentia, de fer el que has cregut i de tirar endavant. Com et fa sentir això?

Sempre dic que em sento afortunada. Passes por, sobretot al principi: per començar una nova carrera professional, per afrontar una pandèmia totalment desconeguda… Tot això em fa pensar que soc afortunada perquè m’estic dedicant a allò que vull. Em costarà més o menys, em tocarà aprendre més o menys, però al final em podré dedicar a allò que he escollit. Valenta? Suposo que ho du la professió. Sobretot, afortunada per poder ajudar i ser útil a la societat.

Creus que aquesta experiència d’incorporar-vos a la professió a abans de fer la residència en una situació realment dura us marcarà com a generació?

Crec que sí i per moltes raons. Som la generació que va començar més tard la residència, la generació de la incertesa, els que vam poder tenir contacte amb la medicina sense ser personal en formació. Aquestes coses et marquen.

I a tu personalment?

Em marcarà sobretot a l’hora de veure els pacients. En aquell moment veies els pacients sols i pensaves que cadascun d’ells devia tenir els seus familiars a casa que no podien venir, que estarien preocupats i que segur que necessitaven saber d’ells. Ara, sempre que veig un pacient sol, penso: “aquest pacient té una família”. M’ha marcat el fet de veure’ls tan sols.

*Imatges cedides per Vanessa Diaz

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s