Durant els darrers 100 anys, hem viscut quatre pandèmies de grip: la Grip Espanyola (1918-1919), la grip Asiàtica (1957-1958), la grip de Hong Kong (1968-1969) i la grip A (2009-2010). Tots recordem el rebombori mediàtic que va causar l’última. La grip estava present a totes hores als mitjans de comunicació. La gent estava espantada. Es van implementar mesures de seguretat per evitar el contagi, com l’ús de mascareta davant símptomes compatibles amb un procés gripal. El setembre de 2009, el Ministeri de Sanitat  va redactar recomanacions per prevenir el contagi entre les famílies, als centres educatius i a les empreses. Entre la primera i la darrera pandèmies, havia passat gairebé un segle, però la reacció popular no va ser gaire diferent, tot i que la mortalitat de la Grip Espanyola va ser infinitament més elevada (50 milions de morts) que la de la grip A (18.337).

La Grip Espanyola era molt més virulenta que una grip convencional. Sovint apareixien hemorràgies mucoses i complicacions respiratòries. Es calcula que a l’Estat espanyol van morir entre 270.000 i 350.000 persones, la majoria joves. Va representar un gran daltabaix per a la societat espanyola i per als professionals.

L’any 1918 no hi havia un sistema nacional de salut com el que tenim ara. Hi havia dues vies d’entrada a l’assistència, o bé la medicina privada, amb els metges considerats de més nivell, o bé la beneficència, on s’atenia els pobres.  En aquest cas, hi exercien metges titulars que havien aprovat unes oposicions i que depenien de les autoritats municipals.

El Ministeri de Governació assumia llavors les competències que li corresponen ara al Ministeri de Sanitat. Per a les qüestions relatives a sanitat, comptava amb diferents organitzacions que li donaven suport tècnic. En el cas de la Grip Espanyola, la responsabilitat va caure en l’Inspector General de Sanidad, Manuel Martín Salazar (1854-1936), un metge militar, però de categoria acadèmica que la Real Academia Nacional de Medicina descriu com un “veritable i eficacíssim promotor de la sanitat actual del nostre país”.

Com es va combatre la Grip Espanyola

La principal estratègia per combatre la Grip Espanyola, segons explica el doctor Miquel Bruguera, director de la Unitat d’Estudis Acadèmics del Col·legi, va ser trobar l’agent infecciós. La teoria imperant llavors feia que els científics estiguessin buscant un bacteri responsable per poder fabricar els sèrums. L’agent causant de la grip, evidentment, no era aquest, sinó un virus tipus H1N1 que no va ser identificat i aïllat fins el 1997. Com que no s’estava buscant en la direcció correcta, tot i els esforços, no trobaven ni la causa de la malaltia ni sabien com fer-hi front terapèuticament.

Aquesta falta de consens es reflectia dia a dia a la premsa, que es feia ressò quasi cada dia de tots els debats científics que encara estaven oberts. Això va generar una certa sensació d’inseguretat i frustració en la societat, que tenia la impressió que el control de la sanitat era una “olla de grills”, com descriu Bruguera.

Gairebé cada metge tenia la seva pròpia teoria i aplicava el tractament simptomàtic que creia millor (quinina, antipirètics, desinfectants, purgants…) sense cap evidència científica. D’altra banda, les mesures per lluitar contra la grip de les autoritats -que eren bàsicament de barrera per evitar la transmissió de la infecció- no es van poder aplicar correctament. Les mesures d’higiene no es van complir gaire “perquè incomodaven a gairebé tothom”, explica Bruguera. A més, es va fer poc cas de la recomanació d’evitar agrupacions multitudinàries.

L’Església era molt contrària a les mesures higièniques i de prevenció imposades i organitzava grans misses per demanar la fi de la malaltia. El cas més famós va ser el de Zamora, que es va convertir en la població amb la taxa de mortalitat més alta de l’estat a causa dels oficis religiosos massius. També prevalien els interessos econòmics. Els propietaris de cinemes i teatres no volien tancar per no perdre la caixa. Tampoc els grans magatzems, que començaven l’època de rebaixes. De fet, els únics que van tancar van ser les universitats i la major part de les escoles públiques, que van suspendre el curs acadèmic. Les escoles privades van continuar la seva activitat.

El conflicte (i el trasbals social) era evident. Per exemple, les floristes de les Rambles a Barcelona pressionaven perquè, en plena epidèmia gripal, es permetés l’entrada als cementeris per portar flors als difunts el Dia de Tots Sants. Finalment, però, no ho van aconseguir i la Junta de Sanitat va mantenir la prohibició de visitar els cementeris per l’1 de novembre. De fet, les corones només es van poder deixar a la porta del cementiri i eren els treballadors qui s’encarregaven de col·locar-les als nínxols.

L’altre factor negatiu van ser els moviments fronterers. Es pretenia garantir que no entraria cap persona amb grip (gairebé impossible de controlar) i que els compartiments de trens serien desinfectats. Aquestes mesures van coincidir amb tots els soldats que, acabats de llicenciar, tornaven cap a casa seva i amb el moviment de treballadors per fer la campanya de la verema a França, on cobrien els camperols que havien marxat cap al front amb motiu de la I Guerra Mundial. Bruguera explica que hi ha dades que indiquen que, en determinats moments, la transmissió de la grip va seguir les línies de ferrocarril.

I els metges?

Els metges es van veure desbordats. La Grip Espanyola va implicar un increment enorme de feina. Els facultatius “estaven tot el dia visitant”, explica Bruguera. Molts queien malalts, no només per la malaltia, sinó per fatiga. Se sentien molt frustrats perquè no aconseguien curar els malalts. El que més complau els metges és la satisfacció de la feina ben feta, però no podien gaudir-ne perquè no només “els mitjans de comunicació eren molt crítics amb el sistema sanitari i amb els mateixos metges” sinó que “no obtenien els resultats que la societat esperava”, reflexiona Bruguera.

A més, tenien por pel risc de contagi i de mort. En aquell moment, els metges no tenien cap mena de cobertura del risc i, si els passava alguna cosa, ells o la seva família es quedaven sense protecció. Tant és així, que el Col·legi de Metges (l’equivalent a l’Organización Médica Colegial actual) va crear una comissió per a la creació d’un Cuerpo de Beneficencia y Sanidad civil”perquè els metges passessin a ser funcionaris de l’estat i d’aquesta manera estar coberts per l’administració en cas de malaltia o mort.

La Grip espanyola va marxar de forma sobtada, tal com va venir, però la seva expansió havia estat sorprenentment ràpida i de gran abast. El virus no es va identificar fins als anys 90, quan el patòleg  Jeffery Taubenberger, aprofitant el treball del doctor Johan Hultin als anys 50, va aconseguir aïllar el virus gràcies al material trobat al cadàver d’una dona inuit morta el 1993 i supervivent de la grip de 1918 que havia estat soterrada al permagel.

Conèixer les característiques del virus, pare de tots els virus H1 que circulen o han circulat des de fa un segle, és cabdal perquè els metges puguin preparar una resposta més eficient davant d’una possible nova pandèmia, tal com ja ha passat.