L’any 2018 es compleixen 100 d’anys de la pitjor pandèmia de grip de la història. El virus de l’anomenada a Grip Espanyola, de tipus A (H1N1), va matar entre 50 i 100 milions de persones en uns 18 mesos. Ho va fer en tres tongades: a la primavera 1918, durant la tardor-hivern de 1918 (la més mortífera) i amb un últim rebrot a la primavera de 1919. Aquesta pandèmia va capgirar tot el món.

L’epidemiòleg Antoni Trilla, membre de la Junta del CoMB i cap d’Epidemiologia i Medicina Preventiva de l’Hospital Clínic, ha estudiat a fons aquesta pandèmia i, a banda de publicar-ne un interessant fil divulgatiu a Twitter (“La gripe Española de 1918 en 18 tuits”), ha participat en diferents jornades organitzades pel Col·legi, amb motiu d’aquest centenari, on n’ha explicat l’origen, les seves conseqüències i com va reaccionar-hi la societat.

El virus de la grip es va transmetre a una velocitat “inesperadament ràpida per a l’època”, explica Trilla. Això es pot entendre pel context històric del moment. Eren les acaballes de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i el moviment constant de tropes va tenir una gran influència en el desenvolupament de la pandèmia. Hi ha diferents teories que expliquen l’origen de la grip, però els primers casos que estan documentats es van produir en un camp d’entrenament a Kansas (EUA). Allà, nois joves i sans van començar a emmalaltir. Sobtadament, patien febre, tenien forts dolors articulars i complicacions pulmonars que els ocasionaven la mort. És possible que des d’aquest camp marxessin soldats cap a Europa. O, potser, va ser a l’inrevés. I també és plausible que ja hi hagués brots i epidèmies als camps de batalla, però no se n’informés per motius estratègics.

La guerra va provocar, no només un intercanvi constant de persones a través dels fronts de batalla que va propiciar els contagis i la disseminació del virus, sinó també moviment de mà d’obra. El sud de França, per exemple, necessitava jornalers per treballar el camp i molts espanyols i portuguesos van emigrar-hi per fer la temporada i tornaven al cap d’uns mesos.

Per fer-nos una idea de com de cruenta va ser la pandèmia de Grip Espanyola, Trilla compara dades. S’estima que en els 4 anys 3 mesos i 14 dies que va durar Primera Guerra Mundial hi van morir més de 20 milions de persones (algunes fonts eleven aquesta xifra al voltant de 30 M). Doncs bé, en els 18 mesos que va durar la pandèmia van morir més de 50 milions de persones. La Grip Espanyola va posar fi a la vida de pràcticament el mateix nombre de persones que la I Guerra Mundial. En aquesta ocasió “els virus van ser més agressius que les persones, malauradament”, lamenta l’epidemiòleg.

La Grip Espanyola a casa nostra

L’Estat espanyol era neutral durant el conflicte. No hi havia censura de premsa i les primeres notícies que van informar sobre els primers casos van sortir dels mitjans espanyols a la primavera del 1918. Per això, la malaltia es va guanyar el nom de Grip Espanyola, encara que, a casa nostra, se la coneixia com a Grip Francesa o “Soldado de Nápoles”, per com s’encomanava aquesta cançó de la sarsuela “La canción del olvido”, molt popular durant l’època.

La Grip Espanyola va causar un gran trasbals a la societat i els metges es van veure desbordats. En aquell moment, encara no se n’havia identificat el virus i no hi havia cap tractament específic, ni, evidentment, cap vacuna preventiva ni tractament antibiòtic per a les complicacions posteriors. La millor manera de combatre la grip era amb repòs, bona alimentació i higiene personal. En aquell moment, molt poca gent es podia permetre descansar o un caldo de gallina per recuperar forces i bona part de la població vivia en condicions insalubres.

La mortalitat es va multiplicar per deu i va provocar l’estancament demogràfic del país. En diferents ciutats espanyoles es van esgotar els taüts. Les autoritats emetien ordres contradictòries. Es va suspendre l’inici del curs acadèmic, es van tancar escoles, es va prohibir l’entrada de fèretres a les esglésies, tot i que es permetien algunes activitats o espectacles.

Aquell any, els estudiants de Medicina de la Universitat de Barcelona no van poder començar el curs, però la universitat els va demanar treballar com a ajudants de metge a canvi d’un sou de 20 pessetes. La seva tasca era “atendre els malalts i donar-los confort”, explica Trilla.

Els esforços de molts professionals que s’hi jugaven la vida pel risc de contagi i les polítiques de prevenció de vegades xocaven amb el pes de la tradició i l’Església. Una mostra d’això la trobem a Zamora. Aquesta ciutat va ser la que, en proporció, va tenir la mortalitat més elevada de l’Estat (amb un pic del 10,1% a l’octubre de 1918). El bisbe va demanar a tota la població que anessin a l’església per resar a la Mare de Déu del Tránsito i allunyar així la malaltia. Aquests actes religiosos massius a la catedral van contribuir enormement a l’expansió del virus i als contagis entre els veïns.

El pare de tots els virus

El virus de 1918 tenia una gran capacitat de multiplicació i va atacar, sobretot, gent sana d’entre 20 i 40 anys. La reacció del seu sistema immunitari era tan forta quan s’infectaven que acabava danyant el seu propi sistema respiratori. “Malauradament, es passaven de frenada”, explica Trilla.  En canvi, la gent més gran responia més a poc a poc i “s’anava equilibrant amb el virus”. Però el que realment va causar més morts van ser els bacteris i les complicacions infeccioses posteriors. Al 1918 no hi havia antibiòtics, ni UCIs, ni gairebé oxigen, i les pneumònies bacterianes suposaven una causa freqüent de mort.

Aquest virus es va identificar com del tipus A(H1N1) i es considera l’avantpassat de tots els virus H1 que circulen o han circulat des de fa un segle. Es creu que l’origen inicial va ser aviar i que aquesta va ser la primera vegada que va afectar els humans. Les característiques del virus i el fet que gairebé ningú tingués immunitat contra ell també expliquen les greus conseqüències que va tenir.

L’any 1951, el patòleg Johan Hultin va fer la seva tesi doctoral buscant el virus de la grip en víctimes enterrades a Breving (Alaska), un petit poble on havia mort el 85% de la població durant l’epidèmia. Hultin va trobar material, però no se’n va sortir en la investigació. Als 90, el també patòleg Jeffery Taubenberger intentava trobar fraccions del virus en soldats morts als EUA, però no va trobar prou material ni amb la suficient qualitat per aïllar-lo. Llavors va llegir els escrits de Hultin i es va posar en contacte amb ell. El 1997 van tornar junts al mateix poble on Hultin havia estat 46 anys abans i del permagel, una capa de la terra que es manté permanentment congelada, van desenterrar el cos d’una dona inuit morta el 1993 i supervivent de la grip de 1918. A través del cadàver d’aquesta dona van aconseguir teixit pulmonar a partir del quan van identificar i aïllar el virus.

“Les condicions que tenim avui en dia fan que no es pugui reproduir una epidèmia de grip com la de 1918” assegura Trilla, però ara hi viu molta més gent, hi ha més animals, més moviment…  Si mirem cap al futur, la pregunta que ens hem de fer no és si hi haurà una altra pandèmia, sinó “quan serà i com serà”, reflexiona. Per això, tal com resa l’eslògan dels Centres per al Control i Prevenció de Malalties dels EUA (CDC, segons les sigles en anglès) “Cal que no ens n’oblidem i que ens hi preparem”.