100 fites per la desconnexió: l’inici d’una nova etapa vital

caceres_canet1L’1 d’octubre de 2018, els doctors Jaume Canet i Enric Cáceres tornaven a casa després de quatre mesos de travessa pels Pirineus, un repte al qual van decidir fer front per tancar una etapa de la seva vida i començar una de nova: la jubilació. Han caminat 2.300 quilòmetres en 100 etapes (en realitat, en van ser 101), des de la Mediterrània fins al Cantàbric, anant pel vessant pirenaic de francès i tornant per l’espanyol. Aquestes 100 fites els han permès pensar i reflexionar sobre els seus camins vitals i professionals. Tant el Dr. Canet, anestesiòleg a l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol; com el Dr. Cáceres, traumatòleg a l’Hospital Universitari Quirón Dexeus, tenen moltes ganes de tenir més temps per dedicar-se als seus, per gaudir de la muntanya i sobretot, per no tenir pressa.

Com va nàixer el projecte 100 fites per la desconnexió?

Enric Càceres (EC): És una història relativament antiga. En Jaume i jo anem a la muntanya junts fa molts anys i, a mesura que s’acostava la jubilació, vam pensar que podríem fer un projecte una mica més ambiciós. Com que anem molt als Pirineus, el repte era creuar-los, però sortint des de casa. Això volia dir dissenyar unes etapes per arribar als Pirineus, anar pel vessant francès, tornar per l’espanyol i baixar fins a casa per un camí diferent del que havíem fet d’anada, per tal de no repetir.

Al final han estat 100 fites, tal com havíeu previst?

Jaume Canet (JC): Vam fer un dia menys de descans, però vam afegir una etapa zero. Una de les premisses era sortir des de casa, però des de casa de qui? Jo visc a Vall d’Hebron i l’Enric a Montcada i Reixac i cap dels dos no volia renunciar a sortir de casa seva. Així que vam anar caminant de casa d’un a casa de l’altre.

Què ha estat més dura, l’anada o la tornada?

JC: Ho tenim claríssim, l’anada.

EC: Sí, l’anada per molts motius. Hi ha més desnivell, és terreny francès i la cultura és diferent, sobretot en els horaris. Si arribàvem per dinar a les dues o a les tres del migdia, ja estava tot tancat. El temps tampoc va ajudar. La pluja i la boira feien que hi hagués molt de fang i molta aigua per tot arreu. Vam patir més físicament i psicològica.

JC: L’orografia tampoc va ajudar. El Pirineu francès i l’espanyol són molt diferents, tot i estar molt propers. El francès cau molt bruscament, mentre que l’altre ho fa més suaument. Al final va ser una bona tria perquè si haguéssim deixat la part més dura al final, ens hauria costat molt més. Val a dir que manca precisió en els traçats.

caceres_canet2

No vau tenir altres referències?

JC: Només teníem una ressenya d’un fotògraf que l’any 2007 va fer l’anada i la tornada. Ens va ser molt útil, però, tot i això, no eren més que petites pinzellades de la seva experiència. Ens faltava informació. El GR 10 i el GR 11 són travesses que fa anys que existeixen, estan molt senyalitzades i les recorre molta gent, però hi ha una manca de rigor en les distàncies i en els desnivells. Ens ho hem trobat al llarg del camí. Nosaltres hem enregistrat tot el traçat real, fins i tot en vídeo, per tant, penso que hem donat un valor afegit al traçat i qui el vulgui fer haurà de recórrer a la nostra informació.

 Com heu portat estar lluny de la família i dels amics?

EC: Jo m’he enyorat més del que em pensava. També és un moment una mica especial, tinc dos néts molt petits…

JC: El segon net li va néixer una setmana abans de començar!

EC: També t’enyores dels amics amb els quals et veus més sovint. Aquests quatre mesos donen molt per pensar. A mi personalment, m’ha anat molt bé i he pensat en tres mil coses! Fas resum de mitja vida i te n’adones que has perdut molt de temps treballant en comptes d’estar amb la família o amb els amics. Aquesta reflexió m’ha passat bastant sovint pel cap. Durant el camí vaig anar prenent notes en una llibreta i algun dia la repassaré.

JC: Les circumstàncies de l’Enric van ser bastant diferents de les meves. Te’n vas quatre mesos, però aquí la vida segueix. Jo vaig tenir la sort de no estar pensant si la meva mare estava bé, cosa que l’Enric sí. Això mentalment t’afecta. També és cert que al llarg dels quatre mesos les nostres dones han vingut en determinats moments, també ens han acompanyat amics en algunes etapes. Sempre anaves rebent interaccions de la gent a través de les xarxes socials, del telèfon o a través del web. Hem sentit que ens han fet molt costat.

“Aquests quatre mesos donen molt per pensar. Fas resum de mitja vida i te n’adones que has perdut molt de temps treballant en comptes d’estar amb la família o amb els amics”

Com ha estat el dia a dia entre vosaltres?

JC: Al final tot plegat es converteix en una rutina. Vas a dormir a unes determinades hores, quan arribes has de fer unes determinades coses, t’estudies el que faràs l’endemà, etc. Gairebé no calia ni que ens expliquéssim res. Després, en caminar, moltes vegades, tampoc anàvem junts. Les guies diuen que cadascú ha d’agafar el seu ritme i, a més, aquest pot variar d’un dia a l’altre. Llavors, si un tirava per davant, anava fent i quan considerava, s’aturava per esperar l’altre.

 Almenys saps que si passa alguna cosa, tens una persona que està allà amb tu…

 EC: Sí. Per moltes coses és molt millor anar dos que un sol.

JC: Tothom que ha anat sol diu el mateix, que és molt dur. Fins i tot en aspectes com el temps. Per exemple, si et fiques en un lloc amb boira, tot i estar senyalitzat, si hi ha altra persona et sents més confiat. Anar dos és un avantatge, et dona més tranquil·litat. Si vas sol, has de prendre tu totes les decisions.

Parlem de la jubilació, que ja la teniu ben a prop…

 EC: A mi em queden algunes activitats acadèmiques que he d’acabar d’aquí a finals d’any i acomiadar-me d’alguns malalts, perquè vaig marxar una mica de sobte. Això em farà anar a la feina algun dia a la setmana. Per descomptat,  la pressió que tenia abans no la tinc i això es nota.

JC: La meva jubilació ha estat una decisió voluntària, ho faig als 64 anys. Si alguna cosa hem de transmetre és el cansament. L’Enric i jo coincidim i creiem que s’ha de replantejar. L’altre dia llegia una entrevista al Dr. Jaume Padrós, en què cridava l’atenció sobre el fet que els metges es jubilen abans. I és que arriba un moment en què tens ganes d’acabar, perquè ja no et satisfà la feina que fas.

caceres_canet4

Hi ha un canvi de tendència…

JC: Davant meu s’ha jubilat molta gent i quan parles amb ells, el 99% s’obliden totalment del món professional. Vivim més anys del que van viure els nostres besavis i quan ja has treballat 40 anys, vols fer altres coses. Una cosa que li hauria de preocupar al CoMB és que el dia a dia de l’entorn sanitari es fa molt dur. Veig preocupant aquest canvi d’ambient. Quan vam començar a treballar a l’hospital, la gent volia jubilar-se als 70 anys i encara ho allargaven. Ara, la tendència de la gent és veure quan s’acaba això.

EC: Ens ho hem passat molt bé a la feina, hem patit, hem treballat… No sé si és l’evolució natural, però tenim la sensació que el sistema ha canviat i no és tan gratificant com quan vam començar. Això ajuda al fet que prenguis la decisió amb més facilitat, perquè si estiguessis tan engrescat com fa 30 anys, probablement continuaries. Jo, personalment, penso que tampoc ho faria, perquè, a la vida, la feina és la feina i arriba un moment en què no és el més important.

Creieu que us costarà adaptar-vos a la nova situació de jubilat?

EC: És un tema molt personal. Cadascú s’adapta a la jubilació d’una manera molt diferent. Després de quatre mesos fora, estem com qui diu, tancant la botiga. Jo, com el Jaume, he decidit plegar ara. Tinc moltes coses al cap per fer, a la muntanya o fora de la muntanya, i també tinc ganes de no tenir mai pressa. Jo crec que aquest és el concepte fonamental de la jubilació: no tenir pressa. A més, ens sentim joves i físicament estem bé. Hi ha molta gent que m’adverteix que si no et sents útil, et pots deprimir. Aquesta sensació ara no la tinc. No sé què passarà d’aquí a dos anys, però jo crec que no estaré ni estressat, ni angoixat, ni deprimit, suposant que aquest estat tan saludable que tenim ara es mantingui, perquè això és una loteria.

JC: Nosaltres també podem donar un cert testimoni de dir que, tot i tenir, 64 i 65 anys, si et cuides i tens il·lusió, encara pots fer front a la jubilació. Una de les coses que hem viscut és que a la muntanya, sobretot a la banda francesa, hi va gent molt gran. Van al seu ritme i ho fan d’una altra manera, però és per treure’s el barret. Jo crec que això és un canvi social: el jubilat no és una persona que ja no pot ni bellugar-se.

“Un dels missatges més importants que volem transmetre a la població general, és que si un es cuida i fa una activitat física moderada, però constant, pot arribar a l’edat de jubilació podent fer moltes coses encara”.

La clau és tenir bons hàbits de salut des que som joves?

EC: Un dels missatges més importants que volem transmetre a la població general, és que si un es cuida i fa una activitat física moderada, però constant, pot arribar a l’edat de jubilació podent fer moltes coses encara.

JC: En els darrers anys m’he dedicat a fer més consulta i m’he adonat de la manca de bons hàbits de salut que hi ha entre la població. Crec que no s’hi incideix prou i, per això, veus molta gent de 40 i 50 anys que no es cuida.

Com us ha ajudat la muntanya en la vostra vida professional?

JC: A tenir resistència (riu). El que és molt útil és la desconnexió.

EC: En situacions de risc, de fatiga, penses en altres coses i a la feina et pot ajudar. És bastant conegut que als directius d’empresa els fan viure situacions de risc o de patiment físic perquè puguin tenir més capacitat de desenvolupar la seva feina.

JC: En aquests cursos també se centren molt en la presa de decisions. És veritat que quan vas per la muntanya estàs contínuament prenent decisions. Aprens a anticipar coses, a resoldre problemes i a organitzar-te.

caceres_canet3.jpg

Teniu al cap algun altre projecte d’aquest tipus?

EC: Potser un projecte tan ambiciós no, però alguna cosa més esporàdica i de curta durada… Segurament farem altres coses que sumin muntanya, excursió i aventura. Sols, separats o cadascú amb els seus fills.

JC: Jo crec que quatre mesos no ho repetirem, perquè tampoc tenim tant de temps. A mi, al final el que se’m feia més pesat era la sensació de nomadisme, d’estar cada dia a un lloc diferent, fent i desfent la motxilla, etc. Ja tenies ganes de parar. Jo ara triaria fer les vuit hores de ruta, però tornant a dormir a casa. Ara el que hem de fer és explotar tot el material que tenim.

EC: Ens reservem una mica perquè sabem que gaudirem molt repassant i recordant tot el que hem viscut. Hem començat a escriure alguna cosa, però hem de seure i veure què en fem.

Al final quants parells de botes heu fet servir?

EC: Tres parells per cap, però al darrer encara li queden 600km. Als altres se’ls van trencar els cordills i les soles.

JC: Portàvem un calçat una mica diferent. Les meves botes també es van trencar pels cordills. No en portava de recanvi, però ho vam poder solucionar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s