El Programa d’Atenció al Metge Malalt (PAIMM) celebra 20 anys d’existència. Al llarg d’aquest temps ha atès més de 2.500 metges i metgesses amb trastorns mentals i/o conductes addictives. Ha estat un programa pioner, referent a Europa i que ha marcat un abans i un després en l’atenció mèdica als propis professionals de la salut. De fet, el PAIMM ha estat un model per a d’altres col·lectius sanitaris, que han adaptat el programa a la idiosincràsia dels seus professionals a través de la Fundació Galatea, de la qual actualment en formen part vuit professions. El Dr. Eugeni Bruguera, director de programes assistencials de salut mental i addiccions de Clínica Galatea, i la Dra. Carme Bule, responsable de la Unitat d’Acollida de la Fundació Galatea, ens expliquen els orígens del programa i les claus del seu èxit.

Naixement del PAIMM, un model de referència per a d’altres col·lectius sanitaris

L’any 1998 és el d’inici del PAIMM. “En aquell moment vam detectar un seguit de casos de mala praxi que tenien al darrere una patologia psiquiàtrica vinculada a problemes amb l’alcohol i altres substàncies. Teníem clar que la solució no era només sancionar”, explica el Dr. Bruguera. Una vegada detectat el problema, van crear un grup de treball, en el qual també van participar el Dr. Miquel Casas i el Dr. Antoni Gual, i que marcaria les bases del PAIMM. Així, es van posar en marxa els dispositius assistencials adients: una unitat d’internament, una consulta externa i un hospital de dia. A partir d’aquí, es van iniciar els programes per al tractament dels metges malalts.

El PAIMM s’inspira en els programes d’atenció al metge malalt sorgits als anys 70 als Estats Units. “La filosofia del nostre programa no només es basa en el control de la praxi, sinó també en la rehabilitació de bons professionals que han emmalaltit”, apunta el Dr. Bruguera, que afegeix que el programa va ser molt ben rebut pel col·lectiu des d’un primer moment. “Hi va haver una campanya de difusió exhaustiva als centres de treball i  vam començar a rebre demandes de tractament amb una certa rapidesa. La majoria eren voluntàries, però un petit percentatge corresponia a demandes induïdes”, és  a dir, casos en què s’havia denunciat el metge per mala praxi.

“La filosofia del nostre programa no només es basa en el control de la praxi, sinó també en la rehabilitació de bons professionals que han emmalaltit”

En aquests inicis va ser molt important el recolzament de l’administració pública. El llavors Departament de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat de Catalunya i el Servei Català de la Salut van entendre, segons explica el Dr. Bruguera, que  el PAIMM oferia als metges  les eines que necessitaven, ja que “els dispositius generals no hi arribaven amb la força suficient”.

El PAIMM ha estat un model per a d’altres professions sanitàries, que l’han adaptat a les característiques de cada col·lectiu. Així, el Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona va ser el primer a  posar en marxa el seu propi programa, dos anys després d’iniciar-se el PAIMM. Més endavant ho han fet altres col·lectius sanitaris, com els fisioterapeutes, els farmacèutics, els veterinaris, els psicòlegs, els odontòlegs o els treballadors socials.

La confidencialitat, una de les claus de l’èxit del PAIMM

Un dels trets més característics del PAIMM és, sens dubte, la confidencialitat. Tant per al Dr. Bruguera com per a la Dra. Carme Bule, responsable de la Unitat d’Acollida de la Fundació Galatea, és un “tret definitori” del programa. De fet, un dels primers tràmits que es realitzen quan un pacient arriba al programa és el canvi de nom, un àlies amb el qual el coneixeran al llarg de tot el seu procés de tractament. La Dra. Bule afegeix que el fet que la història clínica no sigui compartida i que l’equip del PAIMM estigui “molt acostumat” a tractar professionals de la salut, també “dóna molta confiança i fa que el metge malalt decideixi venir i tractar-se”. Segons el  Dr. Bruguera, la confidencialitat fa que els metges “se sentin molt confortables”, ja que així saben del cert que “les possibles repercussions que hi pugui haver en el seu àmbit professional o personal seran ínfimes”.

La confidencialitat fa que els metges “se sentin molt confortables”, ja que així saben del cert que “les possibles repercussions que hi pugui haver en el seu àmbit professional o personal seran ínfimes”.

La Dra. Bule remarca que els pacients del PAIMM valoren molt el fet de poder compartir els seus problemes amb altres companys que en tenen de similars. “És molt terapèutic saber que altres persones amb uns interessos, un nivell intel·lectual i unes habilitats com les teves tenen  també problemes com els teus”. I és que moltes vegades, els metges, pel fet de ser-ho, “se senten estranys i creuen que no haurien de tenir problemes ni patir”. Els grups de salut mental, entre d’altres, són una ajuda molt important per acceptar la malaltia i compartir-la.

Evolució del perfil de pacient PAIMM: més residents i metgesses

Al llarg dels 20 anys de PAIMM s’han fet 4.000 primeres visites. D’aquestes, 2.500 corresponen a professionals del col·lectiu mèdic. El perfil del pacient que arriba al programa ha evolucionat com ho ha fet la mateixa demografia mèdica. La feminització de la professió ha fet que avui dia un 60% de les demandes de tractament provinguin de dones.

La franja d’edat del pacient que majoritàriament arriba al programa oscil·la entre els 45 i els 55 anys, tot i que en els darrers anys s’ha incrementat considerablement el grup de menors de 35 anys. Si ens fixem en aquest rang d’edat, la demanda de dones dobla la d’homes. La Dra. Bule i el Dr. Bruguera coincideixen a dir que a curt termini l’atenció a dones serà d’un 75% (cal tenir en compte que actualment les dones ja representen gairebé el 70% de les noves graduades a les facultats).

La feminització de la professió ha fet que avui dia un 60% de les demandes de tractament provinguin de dones.

Pel que fa a l’increment de la demanda entre els  metges i metgesses joves, cal apuntar que coincideix amb l’etapa de la residència. Segons apunta la Dra. Bule, l’increment es deu en gran mesura a “la pressió assistencial” que els residents troben a l’incorporar-se al món laboral. “Les trucades que rebem dels MIR corresponen a trastorns adaptatius o depressions reactives a les situacions de l’entorn”. No obstant això, el Dr. Bruguera fa una lectura positiva: “Vol dir que estem arribant a la població jove i que demanen tractament quan veuen que les coses comencen a complicar-se. Això és bo  en la mesura en què quan abans intervinguem, menors seran les conseqüències”.

Respecte a les patologies que es tracten des del PAIMM, en un inici corresponien, bàsicament, a trastorns addictius, però la proporció d’aquests s’ha anat reduint gradualment a causa de l’increment de casos  de trastorns mentals, com ara trastorns de caire adaptatiu o afectiu. “Els metges no som substancialment diferents a la resta de la població i, per tant, la patologia mental o addictiva que podem presentar és relativament similar a la de la població general. Quant a les addiccions, la prevalença de l’abús d’alcohol és similar. En el cas de les drogues il·legals, els metges consumeixen més opioides de prescripció i benzodiazepines i sedatius, tot coincidint amb l’autotractament, que és un fenomen prou conegut”, explica el Dr. Bruguera.

La Dra. Bule també destaca  el fet que els metges emmalalteixen igual que aquells que no ho són. No obstant això, apunta que els metges són “més rígids”: “Ens fixem unes fites i no ens perdonem el fet de no haver-hi arribat. També ens marquen molt les expectatives que teníem d’una carrera que potser ens semblava altra cosa i en la qual després ens  trobem que hem d’atendre un pacient en cinc minuts. Això influeix molt”.