La història dels trasplantaments d’òrgans i teixits a Catalunya es va començar a escriure a finals dels anys 60. Els hospitals catalans van ser pioners en aquest camp, realitzant els primers trasplantaments de tot l’Estat espanyol. Des de llavors, les xifres no han fet més que demostrar el grau de maduresa que ha assolit aquesta estructura sanitària. Segons l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), l’any 2017 els centres catalans van realitzar 1.106 trasplantaments, un 8,8% més que el 2016, quan ja es va superar la barrera del miler.

Quines han estat les claus d’aquest èxit? El Dr. Josep Maria Campistol, director general de l’Hospital Clínic, hi va reflexionar en la conferència d’honor dels Premis a l’Excel·lència 2017. En primer lloc, Campistol va posar en relleu el rol dels professionals sanitaris, tot un exemple de “capacitat, esforç, tècnica i motivació”, i va recordar algunes de les fites més rellevants portades a terme per equips de metges catalans:

• Trasplantament de còrnia (1926): els doctors Barraquer i Arruga van realitzar plegats el primer trasplantament de còrnia de l’Estat espanyol i un dels primers a escala mundial. La seva capacitat d’innovació els va portar a assolir aquesta gran fita quirúrgica.
• Trasplantament renal (1965): l’uròleg Josep Maria Gil-Vernet i l’internista i nefròleg Antoni Caralps i els seus respectius equips van treballar de valent durant dos anys fent assajos i proves en animals. El 22 de juliol de 1965 els va arribar l’oportunitat i van fer a l’Hospital Clínic el primer trasplantament de ronyó de Catalunya i de l’Estat. Aquesta fita va tenir un gran ressò mediàtic i va donar esperança als malalts renals crònics, la majoria dels quals morien per falta de tractament.
• Trasplantament pancreàtic (1983): l’Hospital Clínic va acollir de nou una fita històrica: el trasplantament simultani de ronyó i pàncrees a un malalt de diabetis tipus 1. El Dr. Laureano Fernández-Cruz i el Dr. Gil-Vernet van ser els responsables d’aquesta intervenció que va resultar un èxit. A partir de llavors, el Dr. Fernández-Cruz es va convertir en un referent del trasplantament pancreàtic a escala nacional i internacional.

• Trasplantament hepàtic (1984): fa més de 30 anys del primer trasplantament de fetge de l’Estat espanyol. Uns joves Eduardo Jaurrieta i Carles Margarit el van dur a terme amb èxit a l’Hospital de Bellvitge, un dels centres de referència, junt amb l’Hospital Clínic i l’Hospital Vall d’Hebron.
• Trasplantament cardíac (1984): El Dr. Josep Maria Caralps serà recordat per liderar, junt amb el Dr. Josep Oriol Bonín el primer trasplantament de cor de l’Estat a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. El pacient, un jove amb una miocardiopatia sense solució, va posar-se en mans dels cirurgians i va aconseguir sobreviure. Avui en dia l’Hospital de Sant Pau, l’Hospital Clínic i l’Hospital de Bellvitge són referents amb uns resultats equiparables a qualsevol país de la Unió Europea i els Estats Units.
• Trasplantament pulmonar (1990): Canadà i els Estats Units van ser pioners mundials en trasplantament pulmonar, seguits de França i el Regne Unit. A Catalunya va créixer molt l’interès per introduir i desenvolupar els programes de trasplantament pulmonar. Els doctors Carles Margarit, Antonio Roman i Ferran Morell van realitzar a l’Hospital Vall d’Hebron el primer trasplantament d’un sol pulmó, tot superant les dificultats tècniques i d’organització. En l’actualitat, l’Hospital Vall d’Hebron és l’únic centre català que disposa d’aquest programa i un dels quatre hospitals de referència al món.

El treball en equip ha resultat bàsic per consolidar els programes de trasplantaments al nostre país. El Dr. Campistol va destacar la tasca dels coordinadors de trasplantaments i dels immunòlegs, peces clau en un procés tan complex; i també la d’altres col·lectius no assistencials. És el cas dels jutges, que han desenvolupat el marc legal adient; o el d’entitats com el Comitè de Bioètica de Catalunya, que des dels seus inicis ha treballat per donar resposta als conflictes ètics que poden generar els avenços científics i mèdics.

El segon element d’èxit al qual el Dr. Campistol es va referir va ser el model organitzatiu dels trasplantaments. Va començar a definir-se l’any 1982 amb la creació del Programa d’atenció a la insuficiència renal crònica, que tenia com a objectiu donar als malalts renals crònics una assistència adequada. Dos anys més tard, el 1984, es va crear el registre de malalts renals de Catalunya i es van regular els requisits que havien de complir els hospitals generadors i trasplantadors d’òrgans. L’increment dels trasplantaments renals i l’inici d’altres programes van fer necessari establir una organització extrahospitalària que planifiqués i coordinés les activitats relacionades amb el trasplantament i donés suport als equips mèdics. Per això, en aquest mateix any, es va impulsar el Programa de trasplantament d’òrgans del Departament de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat, que seria la llavor de l’actual OCATT; i un any més tard el Centre Coordinador de Trasplantaments, per tal de facilitar l’intercanvi d’òrgans a tot l’Estat espanyol i resta d’Europa.

El tercer element clau: la societat. El Dr. Campistol va recordar que la població “avala, dóna força i reforça els trasplantaments” i és també qui fa els fa “possibles gràcies a la donació”. En l’inici de la història dels trasplantaments, els pacients “van dipositar la seva confiança en el nostre sistema sanitari i en la nostra medicina”. Campistol va tenir un record per a José Antonio Coterillo, l’alma mater d’Ader, l’associació que va unir els pacients amb malaltia renal i que va treballar per aconseguir el trasplantament per tots ells. Avui dia són moltes les associacions que continuen el llegat de Coterillo i fan força per aconseguir més recursos i alternatives per millorar les seves condicions de vida.