Fa uns dies, una col·legiada demanava al Col·legi quina era la seva posició  davant dels dubtes amb què algunes famílies es troben a l’hora de decidir si compren o no determinades vacunes que algunes societats científiques aconsellen, però que no estan incloses al calendari de vacunacions sistemàtiques del departament de Salut.

En resposta a aquesta qüestió, sens dubte de gran interès per a les famílies i per als professionals, dos membres de la junta del Col·legi i reconeguts experts en salut pública, com són els doctors Magda Campins i Antoni Trilla, en col·laboració amb el president de la Societat Catalana de Pediatria, Fernando Moraga, repassen els criteris que les autoritats fan servir a l’hora d’incloure, o no, una vacuna al calendari i, per tant, de finançar-la. Una decisió que es pren des del punt de vista de la salut pública i que no sempre coincideix amb la visió clínica del metge que tracta casos individuals. 

“Partim de la base que hi ha vacunes incloses en els calendaris de vacunació sistemàtica (i, per tant, finançades pel sistema públic de salut) i vacunes comercialitzades no incloses en aquests calendaris (i, per tant, no finançades pel sistema públic de salut), però que, alhora, poden estar recomanades per alguna societat científica, en aquest cas, majoritàriament, per l’Asociación Española de Pediatría.

Un exemple recent d’aquesta situació és la vacuna anti-meningocòccica B. Aquesta vacuna es pot comprar a les oficines de farmàcia sota prescripció mèdica i no entra dins del calendari de vacunació sistemàtica per a la població general. És possible indicar-la en uns determinats grups de risc elevat, cas en què sí que està finançada pel sistema públic. En la resta de casos (majoritaris), si el metge fa una indicació individual de la vacuna anti-meningocóccica B, els pares han d’anar a comprar-la a l’oficina de Farmàcia.

Totes les vacunes comercialitzades i disponibles a Espanya han demostrat la seva eficàcia. Cal recordar, però, que no totes tenen una eficàcia o efectivitat del 100%. També han demostrat la seva seguretat. Com qualsevol altre medicament, les vacunes tenen certs riscos, que cal conèixer i que en general consisteixen en reaccions locals lleus i de curta durada. Totes les vacunes han superat múltiples controls rigorosos, nacionals i internacionals, que finalment suporten la decisió de la seva autorització i comercialització.

Les autoritats sanitàries, assessorades per diferents grups d’experts, prenen regularment decisions sobre la inclusió o no d’una vacuna en el calendari de vacunació sistemàtica. Aquesta decisió comporta necessàriament, en el nostre sistema sanitari, el seu finançament pel sistema públic de salut (són, per tant, gratuïtes per a la població). En la presa de decisions s’han de tenir en compte molts factors: epidemiològics (com la incidència de la malaltia que es vol prevenir) i clínics (com la gravetat), així com també el cost de la vacuna. Aquest cost, en relació amb l’efectivitat, proporciona diferents índexs de cost-efectivitat. Les autoritats sanitàries han de determinar si aquest índex es suficientment favorable per justificar la recomanació d’incorporar la vacuna al calendari sistemàtic de vacunacions. Es una situació difícil, en la qual s’han de prendre decisions que no són senzilles. Cal assenyalar que els recursos que es destinin a un nou programa de vacunació, que sempre són limitats, suposen un cost d’oportunitat: s’han de deixar de fer o finançar necessariàment d’altres tractaments o serveis sanitaris públics.

Si un nombre molt baix de nens, per exemple, s’han de beneficiar d’una nova vacuna (perquè la malaltia té una incidència molt baixa) i el cost de vacunar a tots els nens és molt alt, probablement l’índex de cost-efectivitat no serà favorable. Les autoritats sanitàries poden prendre en aquest cas la decisió de no incorporar la nova vacuna al calendari. Decisió que s’ha d’anar revisant conforme puguin aparèixer noves dades.

Algunes vegades, aquestes vacunes no es recomanen “universalment”, sinó que es reserven per als grups de risc més elevat. En aquests casos específics, estan finançades pel sistema públic de salut.

Les autoritats sanitàries no estableixen recomanacions d’aquelles vacunes que no estan incloses en el calendari sistemàtic de vacunacions (consideren que, políticament, no és correcte recomanar una intervenció que no financen).

Els metges pediatres tenen el deure d’informar els pares de manera clara i correcta tant de les vacunes incloses en el calendari sistemàtic de vacunació (les finançades) com de les vacunes que no ho estan (les no finançades), i han de valorar conjuntament els possibles riscos i beneficis de totes elles, incloent-hi el cost de les no finançades públicament.

Com es pot veure, és una situació en la qual hi ha dos punts de vista diferents: la visió de salut pública (poblacional) i la visió clínica (individual), amb escales de valors diferents en alguns aspectes concrets.

La introducció d’una nova vacuna en el calendari de vacunacions sistemàtiques pot ser percebuda de manera positiva o negativa, segons la percepció del risc real de la malaltia que es vol prevenir, les possibles reaccions adverses de la vacuna o el nombre extra de visites i administracions que suposa aquesta decisió.

De la mateixa manera, la no incorporació d’una nova vacuna al calendari aixeca postures crítiques entre la població, els pediatres, els experts en salut pública, les societats científiques, la indústria farmacèutica i les societats científiques, especialment si la percepció de gravetat o complicacions de la malaltia és alta, encara que el risc de patir-la sigui molt baix.

És necessari fer sempre un exercici clar i rigorós de transparència (per exemple, declarant prèviament els conflictes d’interessos potencials dels grups o persones que intervenen) i basar el criteris de la presa de decisions final en les millors evidències científiques i en les anàlisis de cost-efectivitat.

Finalment, hi ha un aspecte no menys important, que es l’econòmic, tant individual com col·lectiu. Si la vacuna no està finançada pel sistema públic de salut, la decisió final dels pares i del metge pediatre pot dependre de la capacitat econòmica dels primers, fet que introdueix un nou element de debat com és el de l’equitat. També cal considerar alternatives per a l’economia pública: si la indústria farmacèutica redueix notablement el preu d’una nova vacuna, per exemple, és molt més probable que els índexs de cost-efectivitat considerats s’acostin als acceptats i acceptables.

Incloure o no una vacuna en el calendari sistemàtic de vacunacions no és una decisió fàcil ni té una solució sempre senzilla. Cada cas s’ha de debatre amb calma, explicar-ho tot molt bé públicament i, finalment, arribar a un acord en relació amb els propis mèrits de cada vacuna, que han de ser revisats periòdicament.”

 

Informació relacionada:

• Catalunya preveu començar a aplicar el nou calendari vacunal a l’estiu
• #vacunarésprotegir
• Per què vacunar és protegir?