“Vaig deixar la competició per les lesions recurrents i perquè havia començat la carrera de Medicina. Fins aleshores ho havia pogut compaginar, però en augmentar l’exigència, tant dels estudis com de l’esport, no va ser possible”

“Durant els Jocs Olímpics de Barcelona 92, passejant pel carrer, vaig veure a la televisió una cursa on hi corria un noi que havia estat company meu i això em va tocar molt. Els esportistes de la meva promoció eren protagonistes i jo m’havia quedat en el record”

“És molt important que els esportistes que competeixen siguin conscients que, un dia o altre, això s’acaba. En paral·lel a l’esport, has d’anar construint un pla B”

Marc Pujol Riqué (Barcelona, 1968) és metge especialitzat en Microbiologia clínica i també en Radiodiagnòstic. Després d’uns anys treballant a l’Hospital de Sant Rafael, actualment és cap de servei de diagnòstic per la imatge al CAP Pare Claret de Barcelona. De jove, va competir en el món de l’atletisme. Va començar corrent la Jean Bouin amb dotze anys i va arribar a guanyar campionats de Catalunya i d’Espanya, així com campionats del món escolar. A la dècada dels anys vuitanta, vivia pràcticament per l’atletisme. Era corredor de mig fons, acostumava a fer els 1.500 i els 5.000 i apuntava cap als Jocs Olímpics de Barcelona 1992. Però les lesions al tendó d’Aquil·les van apagar el seu somni i el van apartar de les competicions. Anys més tard, la seva passió per la lectura el va portar a escriure set llibres que sempre giren sobre algun aspecte autobiogràfic. Li encanta escriure i ha trobat el gust en les petites victòries i reptes que es posa ell mateix.

Què ha significat l’esport, concretament l’atletisme, a la teva vida?

Ara ja no corro ni m’entreno, però durant una època de la meva vida, potser sense ser-ne del tot conscient, era el que donava sentit a la meva vida. Això va ser durant la meva joventut: vaig començar cap als 12 anys i ho vaig deixar als 20. Van ser vuit anys molt intensos.

Per què ho vas haver de deixar? Quins records tens d’aquella època?

Va ser molt dur i frustrant. No ho vaig deixar de cop, però m’hi vaig veure forçat per culpa d’una sèrie de lesions molt recurrents, sobretot als tendons d’Aquil·les dels dos peus. Durant els últims anys, vaig estar a la secció d’atletisme del Barça, on hi havia un bon equip mèdic i de fisioterapeutes, que intentaven curar-m’ho, però no hi havia manera. Quan em tornava a posar més en forma, patia una nova recaiguda. Aquest calvari va durar un parell o tres d’anys. A final de temporada, decidia que no seguiria, però al juliol em trucaven els amics del món de l’atletisme i hi tornava. A part de les lesions, també ho vaig deixar perquè havia començat la carrera de Medicina. Quan portava dos anys de carrera, i veient que les notes no m’anaven del tot bé, vaig haver d’escollir. Va ser molt difícil, perquè fins aleshores ho havia pogut compaginar, però en augmentar l’exigència, tant dels estudis com de l’esport, no va ser possible. Vaig escollir continuar estudiant la carrera de Medicina.

Per què vas decidir estudiar Medicina?

Bàsicament, per l’esport. Pensava que podria tenir-hi relació, sobretot si em dedicava a la Medicina Esportiva. Coneixia molts metges i, a casa, sobretot el meu pare, em deia que aprofités coses que ja havia fet. Conèixer gent t’obre portes. Tot i que també m’agradaven altres coses, per a mi, la medicina tenia sentit.

Però finalment no et vas dedicar a la medicina de l’esport. Per què?

La meva relació emocional amb l’esport de competició va acabar essent molt negativa i la veritat és que vaig acabar-ne una mica fart. Sentia que havia fracassat i aquest tema ja no m’interessava. De fet, vaig estar molts anys sense mirar atletisme a la televisió. Tampoc volia participar, essent metge, en la formació d’esportistes joves que poguessin arribar a fracassar igual que jo. Crec que l’esport és una aposta molt arriscada i, tard o d’hora, arribes al límit. En el meu cas, va ser molt aviat, abans dels 18 anys. Hi ha molt poques persones que puguin destacar en el món de l’esport a l’edat adulta, perquè l’exigència física i mental és enorme. L’altre motiu va ser que la Medicina Esportiva, en aquella època, no formava part de les especialitats oficials que anaven a través del MIR. Al final, vaig escollir Microbiologia, perquè sabia que em permetria tenir temps per dedicar a la literatura; perquè en aquell moment ja pensava en el tema de llegir i escriure. Després, em vaig tornar a presentar al MIR i vaig triar Radiodiagnòstic perquè hi havia més opcions laborals.

Tot i les lesions, hauries pogut seguir competint?

Vaig patir una ruptura parcial d’un dels tendons d’Aquil·les i això em va tenir diversos mesos sense poder entrenar. Crec que si hagués continuat, no hauria arribat on semblava que podia arribar. En aquella època, a finals dels anys vuitanta, es parlava molt dels Jocs Olímpics de Barcelona i, com que m’anava bé, tot i que eren categories inferiors, es parlava força de mi als mitjans de comunicació. L’any 1992 hauria tingut una molt bona edat per competir. De fet, companys meus de l’època van arribar a fer-ho.

Has pensat sovint on podries haver arribat?

Justament vaig acabar la carrera de Medicina l’any 1992 i l’estiu dels Jocs Olímpics vaig estar preparant el MIR. Barcelona vivia plenament pels Jocs i es respirava als carrers, als mitjans de comunicació… i fins i tot a les botigues, hi havia televisors sempre connectats als Jocs. Recordo que, passejant pel carrer, vaig veure a la televisió una cursa d’un noi que havia estat company meu i això em va tocar molt. Veia els esportistes de la meva promoció, que ara eren protagonistes mentre jo m’havia quedat en el record. També he de dir que no era un sentiment continu, perquè, per sort, tenia altres preocupacions i interessos importants.

En l’esport, tant l’èxit com el fracàs s’han de saber i poder gestionar?

És molt important que els esportistes que competeixen siguin conscients que, un dia o altre, això s’acaba. I encara que hagin guanyat campionats, molts esportistes acaben plorant. La majoria, quan ho deixen, és perquè ja no els hi està anant bé. N’hi ha pocs que ho deixin quan estan en el seu millor moment. I d’altres, com és el meu cas, ho deixem perquè no podem arribar allà on pensàvem que podríem arribar. La majoria d’esportistes no arribaran a tenir èxit en l’alta competició, per això és important que, en paral·lel a l’esport, vagin construint un pla B.

També ets crític pel que fa a l’esport d’alta competició i el seu efecte en la salut. Per què?

Es porta el cos humà al límit de les seves possibilitats. En el cas dels esports d’equip, potser és una mica diferent. Però en el món de l’esport individual, com per exemple, l’atletisme, el ciclisme o la natació, sempre penses a superar-te i fer una millor marca. Estar al cent per cent per fer-ho bé, no casa del tot amb la salut, més aviat es relaciona amb la malaltia. Hi ha les lesions, l’estrès, la càrrega de la competició, etc. Sincerament, penso que l’esport d’alta competició i la salut no són gaire compatibles.

Has escrit set llibres. Has trobat punts en comú entre escriptura i atletisme?

Tant en l’escriptura com en l’atletisme i, en l’esport en general, només uns pocs destaquen. En canvi, en la medicina, som molts metges anònims, necessaris per a la societat. Complim una funció essencial, ho fem amb vocació i fem la nostra feina tan bé com sabem, però no cal que siguem els millors. En canvi, tant en l’esport com en el món de les arts i la literatura, si no ets dels millors, no t’ho pots prendre com una activitat professional per guanyar-t’hi la vida. Ara bé, en què difereix l’esport de les arts? La valoració que et poden fer per una obra que has creat és subjectiva. En canvi, en l’esport, això és totalment objectiu: és molt fàcil veure qui ha quedat primer. Jo m’ho passo bé escrivint. No escric per competir. Tampoc busco allò que potser necessitava al principi, com una mena substitut de l’esport.

Sobre què tracten els teus llibres?

Em dedico a la narrativa. He escrit novel·les i assajos, i a vegades, també barrejo estils. Pel que fa a la temàtica, sempre hi ha alguna cosa autobiogràfica. Escriure em va servir d’exorcisme per treure coses que tenia a dins i que em preocupaven. Ara bé, tot està novel·lat. Un dels primers llibres que vaig escriure transcorre en l’època de la Barcelona d’abans dels Jocs Olímpics, per exemple. En tinc un altre de ciència-ficció que tracta d’uns experiments amb humans i que aborda alguns dels sentiments que tenia quan estudiava Medicina.

El teu últim llibre es titula ‘Milers de déus a Roma’ i és un recull de creences espirituals de tot el món, actuals i antigues. Què et va portar a escriure sobre aquest tema?

Quan tenia vint anys, tot això no m’interessava gens, però el fet d’haver treballat pràcticament deu anys a l’Hospital Sant Rafael de Barcelona em va deixar petjada. L’Hospital Sant Rafael està vinculat a les Germanes Hospitalàries, una congregació de monges amb les quals vaig tenir molt bona relació. Fins i tot anava a missa, per un tema respecte. Jo no soc creient, tinc una base racional molt forta i hi ha coses que no me les crec. Ara bé, he arribat a la conclusió que també puc estar equivocat. No tinc aquesta fe, però sí que tinc un interès per aquestes formes de relació humana, pel pensament més humanista que pot venir a través de la religió i l’espiritualitat i per la tradició.