“Ara estic intentant engegar un projecte dedicat a la lluita contra la soledat no desitjada. Em genera molta tristesa que hi hagi persones que no són importants per a ningú ni per a cap institució”.

“A la medicina hi arribes per vocació, perquè vols entregar-te als altres. L’anestesiologia, a més, et posa la vida dels pacients directament a les mans”.

“La meva feina s’ha reflectit en la meva persona i la meva persona en la meva feina. Hi ha hagut sempre una mena de feedback continuat”.

Pere Berbel (1955, Barcelona) és metge anestesiòleg jubilat i, durant 45 anys, ha estat al capdavant de la Marxa de les Persones, una caminada solidària que unia Sabadell i Montserrat i que l’any passat va celebrar la seva última edició. Al llarg de quatre dècades, la iniciativa ha reunit milers de persones en una experiència sense rellotge ni esperit competitiu, basada en l’acompanyament, l’amistat i la solidaritat. La trajectòria del doctor Berbel també està estretament vinculada a la musicoteràpia i a diversos projectes socials: des de l’acompanyament a persones en situació de vulnerabilitat fins a la lluita contra la soledat no desitjada.

Un dels lemes de la Marxa de les Persones és que no té rellotge, una afirmació gairebé contracultural en una societat com l’actual. Per què són tan importants projectes com aquest?

La Marxa de les Persones, com diu el seu nom, és, simplement, de les persones. El més important era arribar a la meta acompanyat d’un grup de gent a qui potser no coneixies i dedicar-te aquesta activitat a tu mateix, passejant i sense tenir en compte el final. Per arribar-hi es necessiten dues coses: el cap amb ganes i les cames. Tot i que mai sabem del cert si, físicament, hi arribarem, el cor i la ment segur que ho fan.

La marxa de les persones ha durat 45 anys. Només vau deixar de fer-la l’any de la pandèmia?

Sí, per tant, realment, en vam fer 44 edicions. Anàvem des de Sabadell, des del que abans era l’Hospital de la Salut i ara el Parc Taulí, fins a dalt de tot de Montserrat: 44 kilòmetres en total.

Anomenar-la ‘La Marxa de les Persones’ va ser premeditat?

Va sortir sol. Primer era la Marxa de Sabadell a Montserrat, de la Salut a Montserrat o la marxa del Pere, fins i tot. Fins que vaig adonar-me que això era un projecte de la gent que hi participava.

Què heu après de tot això?

Com a organitzador he après moltes coses sobre l’estima, l’entrega, els desitjos, les alegries, les frustracions… Però, sobretot, sobre l’amistat. La gent ha estat molt amiga de qui anava al seu costat tot i no conèixer-se de res. Molts s’emocionaven quan ens tornàvem a veure un any després.

Què fèieu una vegada arribàveu a Montserrat?

Aquesta marxa està plena de màgia i era molt simbòlica. L’acte més simbòlic i el que més m’agradava era la “trepitjada”. Una vegada arribàvem a dalt, ens agafàvem tots de les mans i trepitjàvem alhora amb el peu dret, dedicant aquesta trepitjada a alguna persona, de vegades, un pacient de càncer o una víctima de violència masclista, o a alguna circumstància, com podria ser un conflicte bèl·lic o algun desastre natural, per exemple. Amb aquesta trepitjada remarcàvem de nou que el més important no era el temps que trigàvem a arribar, sinó el fet d’arribar-hi tots junts. La Marxa no és una competició, és una experiència per dedicar-te a tu mateix.

Per què s’ha acabat aquest projecte després de tants anys?

Per moltes raons. En primer lloc, perquè ja tinc 70 anys i organitzar aquest projecte porta moltes hores de dedicació i d’esforços. I també perquè ara encara estic en forma i no volia que arribés un dia que no pogués acabar la Marxa i haver de deixar-ho per la força. A més, vam acabar-la el mateix any que se celebrava el mil·lenari de Montserrat, un fet que ens va semblar molt significatiu.

Com va ser aquest final de la Marxa?

Ho havia pensat moltes vegades, igual que penses en el final de totes les coses que et passen a la vida. Vam fer coses molt maques durant l’última edició i, a part de la trepitjada, ens van deixar acomiadar-nos dins l’Abadia, des del púlpit, com si jo mateix fos un capellà. Va ser molt bonic, tots allà col·locats amb la mateixa samarreta. Un dels capellans va col·laborar moltíssim amb nosaltres i el va sorprendre i li va agradar molt que la Marxa fos “de les persones”, per això ens va permetre acomiadar-nos des de dins. Jo estava molt nerviós, em tremolaven les cames veient tantes persones que estimo allà, a l’Abadia de Montserrat, en un espai exclusiu i amb un tracte tan especial.  

I això com va ser possible?

Tinc un company a l’Abadia, el pare Ignasi Fossas, amb qui vaig coincidir a la primera jornada nacional de musicoteràpia. El pare em va donar l’oportunitat d’escoltar una de les seves conferències i vam acabar sent amics. És ell que ens va ajudar a fer tot això.

Com vas començar amb la musicoteràpia?

Vaig fer la meva tesi doctoral sobre això: ‘Comparació en la disminució de l’ansietat preoperatòria entre teràpies farmacològiques i teràpies no farmacològiques’, referint-me a la musicoteràpia. L’estudi va comptar amb més de 200 pacients, alguns dels quals escoltaven música abans de l’operació i d’altres no, sobretot en neurocirurgia i cirurgia toràcica, amb pacients amb tumors que suposaven grans riscos. La seva integritat física estava al límit, cosa que els generava molta ansietat. Finalment, vam veure que l’única diferència entre la teràpia musical i la farmacològica és el temps que has de dedicar a una o altra; la teràpia musical necessita molta dedicació perquè sigui efectiva.

D’on sorgeix el teu interès per la musicoteràpia?

Vaig ser professor del postgrau de musicoteràpia, en concret de la part d’investigació, i estava bastant vinculat amb els musicoterapeutes que em van fer estimar aquesta disciplina. Però tot va començar a finals dels 90, en un congrés a Cuba, on vaig presentar uns estudis i, per casualitat, vaig escoltar una ponència sobre la musicoteràpia. La persona que la donava en parlava amb tant d’èmfasi que va fer que m’hi interessés molt.

L’exercici de la teva especialitat, l’anestesiologia, o la medicina en general, han influït en la manera en què entens la vida?

La medicina normalment és vocacional i hi arribes perquè vols entregar-te als altres. L’anestesiologia, a més, et posa la vida dels pacients directament a les teves mans i has de cuidar-los, ser honest amb ells. És entregar-te directament als altres, igual que amb la Marxa.

Aquesta entrega que sents cap a les persones ha fet que t’impliquessis en altres projectes socials?

Sí, des de sempre. A més, jo m’il·lusiono de seguida amb tot. Si em proposen qualsevol cosa, sempre m’hi apunto. Per exemple, els meus fills i jo som catalans, però la meva dona és d’un poble de Sòria. Un cop, un company em va proposar de fer alguna cosa pels veïns i vam crear l’Associació Cultural Ororafes, a Orillares, de la qual vaig ser president durant vint-i-un anys. Gràcies a aquesta associació vam fer més poble. A banda d’això, vaig lluitar perquè tots els treballadors de la Mútua de Terrassa poguessin ser atesos allà mateix tot i no ser el seu hospital de referència. També hi vaig crear l’APFJ (Associació Professional de Facultatius Jubilats) per a tots els treballadors que es jubilen, perquè puguin continuar veient-se entre ells i fent activitats. Fem visites culturals, excursions, anem al teatre… Aquest últim projecte, a més, ha tingut molt bona acceptació i té molta presència dins la Mútua. Una gran part dels metges jubilats s’hi uneixen.

Com ha sigut combinar aquest vessant més humanitari i social amb la teva feina?

És molt important perquè els meus coneixements mèdics m’han permès fer coses que potser no hauria pogut fer sense ser metge. La meva vocació de lluita pels drets de les persones m’ha conscienciat sobre les necessitats dels meus companys de professió. Al final, sentir-nos al límit no passa només a l’hospital, sinó que passa en la societat que ens envolta. La meva feina s’ha reflectit en la meva persona i la meva persona en la meva feina. Ha sigut sempre una mena de feedback continuat.

També has estat molts anys ajudant persones vulnerables.

Sí. Quan encara treballava, vaig conèixer el senyor Francisco, una persona sense llar que dormia a la rampa de l’aparcament del costat de l’Hospital. A poc a poc, m’hi vaig anar apropant i, amb l’ajuda d’alguns companys de l’hospital, vam revisar el seu estat de salut i vam aconseguir-li un llit on dormir, que tingués un DNI… Havia estat 20 anys dormint al carrer i ara ja en fa 13 que ens coneixem. Després vaig conèixer la senyora Emília, a qui veia sempre quan baixava a dinar, i que, a la llarga, va acabar tenint una relació molt propera amb el Francisco. A l’Emília també vaig intentar proporcionar-li tot el que necessitava: atenció mèdica, emocional i tot de coses que li feien falta. Sempre ho he fet de manera altruista, no he esperat mai res a canvi. Aquestes ganes d’ajudar i aquesta empatia les porto a dins. Sempre els convidava als dinars de Nadal, en família, i he estat veient-los tot aquest temps. Ara encara veig al Francisco, que està en una residència.

També col·labores amb diverses ONGs.

Normalment, em falten hores al dia per fer tot el que voldria. Com que no puc col·laborar físicament amb les ONGs, hi col·laboro emocionalment i econòmicament.

Quin tipus de projectes socials et motiven més?

Tots aquells en què penso que hi puc aportar alguna cosa. Ara mateix estic intentant posar en marxa un projecte dedicat a la lluita contra la soledat no desitjada. Penso que és un problema generalitzat i que es manifesta en diverses generacions, no només en la gent gran. És una situació molt delicada que pot derivar en trastorns mentals i emocionals, inclús en intents de suïcidi. Em genera molta tristesa que hi hagi persones que no són importants per a ningú ni per a cap institució. A Barcelona, cada dia es mor una persona sola i ningú se n’adona. Contra aquesta soledat no desitjada s’hi ha de lluitar.