“Com a intèrpret líric, he après a acompanyar i aquest paper també és un dels més importants que té el metge”

“La professió mèdica t’ensenya a acostar-te al patiment humà, cosa que, probablement, sigui el més difícil d’aprendre”

“En el cant líric, és molt difícil assolir prestigi. És un món que, tristament, és poc democràtic. O estàs molt amunt o estàs molt avall, no hi ha punt mig”

Pablo González (Barcelona, 1991) és pediatre i exerceix al Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) i a les UCIs pediàtriques de l’Hospital Sant Joan de Déu d’Esplugues de Llobregat i de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona. Fa uns anys, abans de començar la residència, va decidir posar la medicina en pausa per estudiar cant al Royal Welsh College of Music and Drama, a Cardiff, capital del País de Gal·les. Durant dos anys es va formar en òpera i va exercir com a tenor. Després d’aquesta experiència va decidir reprendre la medicina. González  ha impulsat projectes de musicoteràpia en l’àmbit de la neonatologia i defensa una concepció de la medicina en què hi conviuen la ciència i la dimensió humanística.

Has estudiat música i has estudiat medicina, dues disciplines molt exigents alhora…

Vaig estudiar música des de ben petit com a extraescolar. Amb quatre o cinc anys vaig començar amb les classes de solfeig i, més endavant, amb el piano. Vaig seguir tot el pla d’estudis del Conservatori del Liceu, que estava dissenyat perquè s’acabés quan finalitzaves el batxillerat. Després, podies accedir al grau superior al Liceu o a l’Escola de Música de Catalunya. Alhora que estudiava el batxillerat de ciències acabava el grau mitjà de música i, en acabar, havia de decidir amb què continuava. M’ho vaig pensar força, no ho tenia gaire clar. Vaig estudiar Medicina i vaig continuar fent música, però, en lloc de continuar amb el piano, vaig començar el grau de cant. Realment vaig començar a cantar per gaudir i mantenir-me connectat amb la música, però tot va començar a agafar forma i, quan va arribar el moment de fer el MIR, vaig decidir posar la medicina en pausa. Vaig conèixer un professor que vivia al Regne Unit i em va oferir estudiar amb ell. Després de fer les proves d’accés al Royal Welsh College of Music and Drama (Gal·les), vaig poder fer dos anys de màster d’òpera amb una beca que em van concedir.

És una institució amb molt de prestigi dins del món de la música i les arts escèniques. Què va suposar per a tu aquesta oportunitat?

És una oportunitat increïble. Vinc d’una família humil d’immigrants gallecs. El meu avi era agricultor i va treballar molt perquè la meva mare i la meva tieta poguessin estudiar. Sempre he tingut molt presents les meves arrels i he volgut aprofitar totes les oportunitats d’aprenentatge. Tot i així, que deixés la Medicina per dedicar-me a la música, al principi, va generar una mica de disgust en la meva família i vaig haver de lluitar-ho. Tot i la incertesa, finalment vaig decidir marxar al Regne Unit i fer les proves d’accés. Quan em van dir que havia entrat, vaig trucar a la meva mare i ho vam celebrar emocionats.

Com vas viure les proves d’accés? Van ser molt dures?

Amb molts nervis. A més, va ser una prova extraordinària, fora de calendari. El professor que vaig conèixer era un tenor molt reconegut, va parlar amb els caps d’estudis i va aconseguir-me una oportunitat. La veritat és que m’hi vaig trobar moltes facilitats, a part de nervis. El problema va arribar quan em van acceptar i, passada l’emoció, vaig ser conscient que potser no podria pagar les 15.000 lliures que costava estudiar allà.

T’oferien algun tipus de beca o ajut?

Hi havia alguna possibilitat d’optar-hi, però cobria només una part. Vaig fer una cerca a internet i vaig trobar unes beques de la Fundación Barrié, amb seu a La Corunya. Tenen un programa específic de beques per cursar postgraus a l’estranger al qual pots optar a través d’un procés de selecció. Hi havia 15 beques per a uns 800 sol·licitants. Entre els requisits, hi havia la necessitat d’haver estat admès a una universitat de fora d’Espanya i de demostrar certa vinculació amb Galícia. Sempre dic que trobar aquesta beca va ser una cosa que havia de passar. Una de les fases d’aquest procés de selecció era una entrevista personal. Jo entenia que era difícil fer comprendre per què deixava la carrera de Medicina per estudiar música, però vaig defensar el nexe entre les humanitats i la medicina com a disciplina humana i la sort que és poder viure i beure de diferents experiències que et fan millor músic, però també millor metge. Finalment, vaig aconseguir la beca, que em cobria la matrícula dels dos anys i em proporcionava una assignació mensual que evitava que hagués de treballar. De fet, una de les condicions era que no podia treballar.

I en acabar el màster, vas estar al Regne Unit treballant?

Sí, vaig estar un parell d’anys treballant com a tenor freelance en festivals de música d’estiu, sobretot. És molt difícil assolir prestigi en aquest món que, tristament, és poc democràtic. O estàs molt amunt o estàs molt avall, no hi ha un punt mig. A mi m’agradava molt més l’àmbit liederístic, és a dir, la cançó de concert i els concerts de petit format, amb piano i veu, en sales petites, on fas un repertori diferent. Normalment, qui es dedica a això ho combina fent de professor. És complicat poder-te dedicar a ser intèrpret al cent per cent. En aquest món, t’hi has de buscar molt la vida. Has de ser molt valent i tenir molta convicció del que vols. Jo em vaig adonar que no només volia això. Soc una persona inquieta. Faig moltes coses i no volia renunciar-ne a cap.

T’ha quedat alguna cosa per fer en el món de l’òpera?

Sí, de fet, sento que encara he de trobar l’equilibri ideal o utòpic entre el meu vessant com a cantant i el meu vessant mèdic. Ara mateix, faig moltes guàrdies i les cures intensives tenen horaris normalment molt frenètics, però sí que visualitzo, més endavant, quan tingui més temps per a mi, que el meu vessant artístic vagi ocupant més espai. De totes maneres, intento fer un concert anual i continuo reunint-me amb persones i excompanys per cantar i repassar repertoris.

Tenir aquesta xarxa deu ser molt útil, a més de necessari.

Completament, una de les coses que vaig gaudir més durant l’època musical, a banda de poder-me dedicar a la música al cent per cent, va ser el fet d’establir noves relacions i conèixer gent d’altres cultures que, a dia d’avui, encara són amics i contribueixen al fet que encara em senti connectat amb la música.

Hi ha alguna peça que t’hagi agradat interpretar especialment?

Amb el pas del temps, les peces signifiquen diferents coses en funció del moment. Quan algun dels meus pacients mor, normalment, el meu comiat personal és amb la peça Pie Iesu del Rèquiem de Gabriel Fauré. Es tracta d’una obra de música sacra per acomiadar, escrita per als pares de l’autor, amb una càrrega emocional molt forta. També m’agrada molt un recull de peces maquíssimes, Cançons de Valldemossa, del compositor espanyol Antón García Abril. En concret, l’obra No por amor, que parla des del punt de vista d’un pacient amb Alzheimer. Com a intèrpret, he après a acompanyar i, al final, aquest és també un dels papers més importants d’un metge. Al cap i la fi, el que t’ensenya la professió és a acostar-te al patiment humà, cosa que és, probablement, el més difícil d’aprendre.

Des que vas deixar de dedicar-te exclusivament a la música, la compagines amb la medicina?

Després d’aquesta experiència i en el context del Brexit, vaig decidir tornar i reprendre la medicina. Vaig decidir fer el MIR tot i no tenir gaire clar quina especialitat m’agradava més. Em vaig decantar per pediatria pensant que podria combinar-ho amb el cant, però és molt difícil. Tot això m’ha ajudat a conèixer-me i m’ha portat al lloc on soc ara: m’agrada molt cantar, però m’agrada més treballar en equip i ajudar a assolir reptes. Aquesta descoberta personal és el que em va portar de nou a l’àmbit mèdic, vocacional i de servei i, en concret, dins la pediatria, al món de les cures intensives. A banda d’això, vaig descobrir la musicoteràpia durant la residència. Quan era més jove trobava que havia d’afavorir una disciplina sobre l’altra, no em plantejava que poguessin coexistir. Per mi, la medicina és molt científica, però també és molt humanística.

La musicoteràpia és la manera que has trobat de combinar ambdues disciplines?

Una de les maneres, sí. Ha sigut – i continua sent- un viatge molt apassionant. Avui dia, la medicina està molt tecnificada i, en el seu moment, la musicoteràpia em va retornar una mica aquesta mirada més humanista i més holística. El fet de tenir cinc, deu o quinze minuts d’una sessió on et planteges únicament el rol d’acompanyant o en què pots dedicar-te estrictament al vessant més emocional ens ajuda a portar millor les dificultats de la nostra feina.

Per tant, en l’àmbit humanístic, la música aporta molt a la teva professió de metge.

Sí, i també al revés. Mentre estudiava medicina, vaig treballar com a professor en una escola de música i he vist l’aprenentatge reflectit en els alumnes que tenia. Per ser bon músic, cal un alt nivell de maduresa personal i de sensibilitat envers un mateix, de saber identificar les pròpies emocions i aprendre a vehicular-les. La meva etapa al Regne Unit va ser molt important i enriquidora, però també ho va ser la residència. La pediatria et col·loca a l’inici de la vida, t’aporta una profunditat, una capacitat d’expressió… Com si veiessis més colors.

Aleshores, vas decidir posar en marxa un projecte de musicoteràpia. Com va sorgir?

Aquest projecte és un altre viatge i ara estem en un moment complicat, en pausa. El projecte neix de la col·laboració amb Gemma Guinovart, cap de la Unitat de Neonatologia de l’Hospital Germans Trias i Pujol des que jo era resident de segon any. La seva arribada va ser revolucionària i la seva intervenció va modificar tota la infraestructura de la unitat. La doctora Guinovart estima la música, així que, quan vaig plantejar-li la possibilitat de fer servir la música amb els nadons, es va entusiasmar. Aleshores vaig estudiar un màster sobre això a Madrid i, en acabar-lo, vam posar en marxa la unitat, gràcies al suport de la Fundació Nexe i a la col·laboració de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), des d’on vam rebre estudiants de pràctiques del seu propi màster en musicoteràpia. Aquesta unitat oferia assistència clínica, feia recerca amb dades de les sessions i, a més, feia docència. Des del setembre passat, però, la Fundació ha hagut de retirar el seu suport, cosa que sol passar en intervencions com aquestes. Una de les raons per les quals succeeix això és la manca de reconeixement oficial de la musicoteràpia com a professió sanitària, cosa que suposa una barrera i que estem intentant solucionar.