“Les consultes més freqüents són les infeccions respiratòries, els refredats, petits accidents o infeccions urinàries. El mateix que en un servei d’urgències de primària o d’un hospital petit”

“El servei sanitari estàndard d’un vaixell d’uns 3.000 passatgers té dos metges, tres infermers i personal de recepció. Hi ha consultori mèdic, sala d’espera, box d’emergències, medicació, oxigen, radiografia portàtil, proves de laboratori bàsiques i la possibilitat d’intubar un pacient”

“Fèiem molta telemedicina, sobretot en dermatologia, a través de fotografies. Això s’ha anat desenvolupant cada vegada més i ara poden parlar amb un cardiòleg que els orienti, per exemple, en la lectura d’un electro; amb un psiquiatre i amb molts altres especialistes”

“Davant d’una emergència, es decideix quina és la millor solució possible per al pacient. De vegades, el servei mèdic a bord és millor que el que pot haver-hi a terra. Èticament, no pots desembarcar algú en un lloc que disposa de menys recursos que tu”

Paula Solari (Buenos Aires, 1977) va estudiar medicina a la Universitat de La Laguna, a Tenerife, i va fer la residència a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, on es va especialitzar en Farmacologia Clínica. Però la curiositat i les ganes de viure experiències diferents la van dur embarcar-se durant un temps i a exercir com a metgessa de creuers. Més tard, es va formar en sanitat marítima a la Universitat de Cadis i ja a terra ferma ha continuat exercint donant atenció a passatgers i tripulants de creuers que arriben a Barcelona. Actualment, coordina l’equip de medicina marítima d’Internal Medicine Services, un centre privat ubicat al Centre Mèdic Teknon.

Com vas acabar sent metge de creuers?

Em vaig criar a Tenerife, així que vivia al costat del mar. A més, des de sempre, m’apassionen els viatges. Vaig aprofitar totes les oportunitats que vaig tenir a la facultat i vaig anar d’Erasmus. Quan ja em vaig presentar al MIR, vaig triar Barcelona per diversos motius. Un és que m’encanta la ciutat i un altre que l’Hospital Vall d’Hebron és un referent i m’interessava formar-me bé. Vaig fer la residència i, en acabat, vaig estar treballant a urgències, però em seguia atraient molt viatjar. Així que, quan, en un moment donat, se’m va presentar la possibilitat de fer una entrevista per a la companyia de creuers Royal Caribbean, no ho vaig dubtar ni un moment.

Quines rutes feies?

El primer contracte te l’assignaven, però, vaig tenir el privilegi que, a partir d’aquell moment, deixaven que els metges poguéssim optar pel contracte que ens interessés més. Això em va portar a viatjar per llocs increïbles: travessar el Pacífic, sortir des de Los Angeles, passar per Hawaii, Tahití, Bora Bora; arribar a Singapur, Hong Kong, Austràlia, Nova Zelanda…. Tot el que et puguis imaginar. Va ser un somni fet realitat i hi vaig estar uns tres anys.

Com s’organitza l’atenció sanitària en un creuer?

Tot depèn de la mida del vaixell, però un servei estàndard d’un vaixell d’uns 3.000 passatgers té dos metges, tres infermers i personal de recepció. El centre mèdic és molt semblant al que et pots trobar en un centre d’urgències petit de terra. Per tant, té el seu consultori mèdic, la seva sala d’espera, un box d’emergències, recursos suficients de medicació, oxigen, radiografia portàtil, algunes proves de laboratori bàsiques i la possibilitat d’intubar un pacient. A l’espai del centre mèdic, hi ha un cert nombre de llits on ingressar un pacient i, fins i tot, una morgue, perquè, en cas d’una defunció a bord, es pugui mantenir el cos durant uns dies fins al desembarcament.

Existeix la possibilitat d’aïllar pacients si es requereix?

Ja abans de la pandèmia, que va ser quan vaig fer el primer embarcament, rebíem formació i materials. En aquella època, havia començat un brot d’Ebola i es van actualitzar els protocols, els materials i la formació per a l’equip mèdic, perquè, en cas d’un suposat brot, estiguéssim preparats. Hi ha molta formació i protocols i sempre existeix la possibilitat de demanar ajuda fora. També disposàvem de dues habitacions d’aïllament.

Teniu connexió telemàtica amb centres sanitaris de terra?

Sí, hi ha connexió permanent. Al vaixell sempre se solen fer els equips de manera que hi hagi un metge més jove d’un tipus d’especialitat mèdica d’atenció primària i un altre de veterà, que potser és un metge d’UCI, un cardiòleg o un cirurgià toràcic. Per tant, al vaixell hi ha amb tu un superior amb qui sempre pots comptar per comentar un cas difícil. Després, a terra, hi ha un altre equip mèdic que dona servei a tota la flota i que seria el següent pas al qual s’hi pot recórrer. En aquella època, sobretot, fèiem molta telemedicina en dermatologia a través de fotografies. Els casos de pacients que necessitaven una valoració psiquiàtrica també es feien per vídeo. Tot això s’ha anat desenvolupant cada vegada més i ara pots perfectament parlar amb un cardiòleg que t’orienti en la lectura d’un electro o amb molts altres especialistes.

Com es procedeix si hi ha un pacient que requereix atenció a terra ferma?

En el moment en què es presenta l’emergència es decideix quina és la millor solució possible per a aquest pacient. Hi ha llocs on el servei mèdic a bord és millor que el que pot haver-hi a terra, això passa, per exemple, en certes illes del Carib o en llocs remots d’Oceania. En aquests casos, èticament, et veus obligat a no desembarcar algú en un lloc que disposa de menys recursos que tu. Però, en una situació en la qual comptes amb un hospital que és a terra, en general, si és possible, s’intenta accelerar l’arribada al següent port. Això seria el menys traumàtic per al pacient. I, si està més a prop, arribar a un port diferent. En cas necessari, si es pot establir comunicació, també es pot fer venir un altre vaixell petit a buscar el pacient. En el cas d’una apendicitis o d’un infart, no es podria fer, però, davant d’una fractura que requereix cirurgia, si la persona està estable, se li fa un trasllat per mar, que és una mica més fàcil. I si no, també es podria fer un trasllat en helicòpter. El problema dels helicòpters és que només poden volar en situacions climatològiques favorables i a una certa distància limitada… a més, de nit, és difícil.

Personalment, et vas trobar en algun moment en alguna situació  especialment crítica?

A bord hem atès infarts, arrítmies, fractures importants i, lògicament, igual que passa a terra també passa al mar, alguna agressió i persones que es lleven la vida. I a tot això t’hi has d’enfrontar amb els recursos que tens allà. El vaixell és com un hotel flotant. Té les seves limitacions i, al mateix temps, també té avantatges, perquè l’equip coneix la tripulació, rep formació permanentment i hi ha una cadena de comandament molt ben establerta. Si el metge indica o recomana que aquella persona ha de marxar, el capità li farà cas. Encara que la responsabilitat final sigui del capità, seria molt estrany que no fes cas del que li recomana l’especialista. És un ambient molt especial.

Fa poc va esclatar un brot d’hantavirus en un creuer petit i exclusiu que navegava per aigües de l’Antàrtida. Et pots arribar a imaginar viure una situació com aquesta?

M’imagino en el paper d’aquell metge, amb tota la situació que ha passat i com ho ha portat. Quan hi ha qualsevol sospita de malaltia infecciosa a bord, es posen en marxa els protocols habituals, que inclouen un cert aïllament. Però, és clar, aquell metge, davant la situació en què una persona tenia símptomes generals, no podia ni tan sols imaginar que podia ser un brot d’una cosa tan greu i tan poc freqüent. És un dels desavantatges d’estar en un lloc remot on els recursos són correctes, però limitats. A més, aquell era un vaixell petit, sense gaires recursos de personal. Tinc entès que el metge estava sol, sense infermeria. Cuidar vint-i-quatre hores d’un pacient malalt, amb un mort i amb els passatgers que es van posar malalts després, devia ser molt difícil. Al mateix temps, el fet que passés en un ambient controlat i aïllat, en certa manera, va ajudar a què el brot no s’estengués cap a altres llocs. Van estar bastant temps a bord i hi va haver contagi dins del vaixell, però no es va produir un contagi descontrolat general. En rebre ajuda de l’exterior, seguir el protocol de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i fer un desembarcament controlat, un cas tan greu i dramàtic va tenir un desenllaç no tan dolent.

En casos com aquest, arriba un moment en què s’han d’agafar les regnes des d’institucions de salut pública i en què l’equip mèdic del vaixell ha de seguir instruccions?

Abans d’arribar a cada port, hi ha una declaració de salut marítima que s’envia al port de destinació i són les autoritats sanitàries d’aquell port les que decideixen si pots desembarcar o no. Els casos de grip o gastroenteritis, per exemple, s’han de declarar, però, en general, no suposen cap problema i aquelles persones poden desembarcar. Però, quan es troben davant d’una situació en què hi ha un difunt del qual no se’n sap el diagnòstic o de qualsevol altra situació inesperada, les autoritats del port tenen el poder d’acceptar o denegar el desembarcament i poden demanar ajuda al següent nivell, que, seria l’Organització Mundial de la Salut (OMS) per als Estats que en formen part.

El vaixell es queda en espera o intenta buscar un altre port?

Una de les dues coses. O esperes que es pugui desembarcar o busques un port alternatiu. També pot ser que un vaixell vingui a trobar-se amb tu i comenci a desembarcar els passatgers que no estiguin malalts.

Estàs formada en sanitat marítima. En què consisteix aquesta formació?

La formació amb la qual compto, d’una banda, prové de l’experiència viscuda a bord, ja que, durant els anys d’embarcament permanentment fas cursos, actualitzacions i formació en protocols. Aquesta és la part per la qual vaig començar i que considero que em va ajudar moltíssim. Un cop vaig tornar a terra, per posar nom i cognoms a tot allò que havia après a bord, vaig descobrir que a la Universitat de Cadis hi havia un màster en sanitat marítima. Em va resultar molt interessant, perquè tracten temes importants: la salut del mariner, els recursos a bord, els certificats mèdics i també una altra cosa molt interessant: les cambres hiperbàriques.

Ara ets a Barcelona, a terra ferma, assistint creueristes que arriben a la ciutat. Et dediques a l’atenció mèdica o més aviat a tasques de gestió?

La meitat del meu temps atenc pacients i l’altra meitat la dedico a gestionar visites. Veig pacients gairebé cada dia, que poden ser tripulants o passatgers que han arribat en un creuer, un vaixell o un iot i que requereixen atenció fora. En el cas dels iots, no tenen metge, i els passatgers arriben per qualsevol motiu: un refredat, un petit accident o una malaltia comuna. En el cas dels creuers, ja els ha vist un metge a bord i ha considerat que requereixen proves diagnòstiques o visites amb especialistes. També hi ha pacients que tenen un atac d’apendicitis o pacients cardiològics o quirúrgics, que han de desembarcar tant sí com no. L’equip que jo lidero, que està a Teknon, és un servei de medicina privada. El meu cap, el doctor Augusto Anguita, fa més de trenta anys que està vinculat al port de Barcelona i als agents portuaris. Ens sol·liciten un servei a través de l’agent portuari i nosaltres oferim l’especialista, la prova, el quiròfan, el que calgui perquè es pugui fer tot com més aviat millor i que aquella persona, si és possible, pugui reprendre el seu viatge. Si això no és possible hem de procurar que desembarqui en les condicions més favorables possibles i amb algú que parli el seu idioma, perquè l’ajudi a activar la seva assegurança mèdica, que pugui trucar al metge del vaixell i a les autoritats perquè li concedeixin un visat… De totes aquestes gestions, també ens n’ocupem nosaltres. Si és possible un trasllat en bones condicions i el pacient pot fer el tractament definitiu al seu país, doncs es trasllada el pacient. En cas contrari, el pacient ingressa i es manté aquí un temps prudencial fins que pugui agafar un avió cap al seu país.

Quan estaves a bord dels creuers, què era el més habitual en el teu dia a dia?

Un dia bo potser podia tenir cinc pacients i un dia dolent, vint-i-cinc. Per sort, no hi havia cap dia excessivament dolent. Les consultes més freqüents són les infeccions respiratòries, els refredats, la tos, els mocs, petits accidents o infeccions urinàries… El mateix que en un servei d’urgències de primària o de qualsevol hospital petit. Després, hi ha casos greus, com hemorràgies, fractures, infarts, etc.

Tothom pot començar un creuer o hi ha limitacions si hi ha certs factors de risc o es pateixen segons quines patologies?

Que jo sàpiga, no hi ha limitacions pel fet de tenir cap patologia per poder pujar a bord. Sovint teníem moltes persones en cadira de rodes, perquè eren grans o per incapacitat. Fins i tot, es va arribar a organitzar un creuer per a persones que necessitaven diàlisi. Viatjaven entre vuit o deu pacients en hemodiàlisi. A través d’una agència, havien portat un metge, infermers i les màquines necessàries per poder anar de vacances. Tot estava molt ben organitzat. Els vam oferir una part del nostre espai i, lògicament, si algú necessitava atenció per un altre motiu, nosaltres també actuàvem. Ara bé, abans d’embarcar, sí que fan un qüestionari de salut als passatgers. I, si en les últimes hores han presentat febre, vòmits o diarrea, els deneguen l’embarcament, perquè es considera que, en aquest cas, poden estar portant a bord un virus contagiós que es podria expandir molt ràpidament i arruïnar el creuer a les altres persones. Perquè, al final, si agafes una gastroenteritis, no gaudeixes gaire de les vacances.

Ara que estàs a terra ferma, ho trobes a faltar?

Ho trobo moltíssim a faltar, però ara estic enfocada en la meva família i, com que segueixo en contacte amb aquest món, també estic satisfeta.