“L’escriptura em dona molta vida, em fa molt feliç. Però, si hi ha alguna cosa que m’agrada encara més que escriure, és llegir”

“M’agrada molt conèixer nous autors i autores i ara que jo mateixa he publicat, agraeixo molt el retorn per part dels lectors”

“Els metges estem molt en contacte amb la vulnerabilitat de les persones. Per tant, sí que crec que la medicina m’ha empès a entendre millor moltes històries”

Tània Soler (Sant Cugat del Vallès, 1991) és metgessa de família i treballa a les urgències de l’Hospital Clínic de Barcelona i de l’Hospital General de Catalunya. També és escriptora i l’any passat va publicar la seva primera novel·la, Les veus del foc (La Magrana). La lectura, una afició que l’acompanya des de petita, ocupa un lloc central en la seva vida i està estretament vinculada, tant a la seva faceta literària, com a la seva professió.

De quina manera arriba la literatura a la teva vida?

No recordo com ni quan, perquè tinc la sensació que vaig néixer amb aquesta vocació. Potser em ve dels avis: El meu avi era molt lector i teníem una biblioteca a casa. Vaig començar a llegir llibres d’aventures d’Els cinc i Els set secrets i, a l’escola, teníem una assignatura que m’encantava i que consistia a passar una hora a la setmana a la biblioteca. Els professors sempre li deien a la meva mare: “Ostres, és que la Tània no aixeca els ulls del llibre”. Sempre m’ha agradat molt la poesia, també, i n’havia escrit abans de fer la novel·la. Per mi, Sant Jordi i els Jocs Florals eren dates molt esperades. Per tant, sí, des de petita he tingut aquesta vocació i he volgut compaginar-la paral·lelament amb la meva vida.

Com va ser dedicar-te a la medicina i, a la vegada, fer créixer la teva carrera literària?

He tingut diferents vocacions pel camí. Quan vaig haver d’escollir a la secundària, dubtava entre ciències i lletres i estava molt interessada, en concret, en la biologia marina. La meva mare és metgessa i aquesta professió sempre havia estat una opció, però va ser just abans d’acabar el batxillerat que vaig començar a informar-me’n i em vaig enamorar de la medicina. No va ser res gaire racional: no vaig escollir medicina perquè fos difícil guanyar-se la vida com a escriptora. I, quan ja era a la carrera de Medicina a Girona, vaig començar a estudiar escriptura creativa. Posteriorment, vaig estudiar a l’Ateneu Barcelonès mentre era resident de Medicina de Família. Per molt autodidacta que puguis ser, la formació en escriptura és molt important.

És a dir, tot ha passat de manera molt orgànica.

Sí, jo penso que hi ha coses que les portem dins. A la llarga, les cultivem, perquè és cert que no n’hi ha prou només amb el talent. Però hi ha coses que són innates, com la passió o les curiositats que ens porten a aprendre una cosa i no una altra.

Quins han estat els teus referents literaris?

No seré gaire original i et diré Harry Potter i El senyor dels anells. Avui dia, si hi ha alguna cosa que encara m’agrada més que escriure, és llegir. Realment no entenc l’escriptura sense la lectura, és la manera més important que tenim d’aprendre. Quant a referents més actuals, dins la narrativa contemporània, que és el que més consumeixo, m’agrada molt Carlota Gurt, Xavier Mas Craviotto, Eva Baltasar, Delphine De Vigan… Un dels últims llibres que he llegit és Els noms, de Florence Knapp. Sempre hi ha una sèrie d’autors que vull tenir llegits i, a més, me’n refio molt del que em recomanen a les llibreries de confiança, dues d’aquí, de Sant Cugat. Em recomanen obres, fem una tria, participo en el club de lectura…

De quina manera t’influeix l’escriptura, tant en l’àmbit professional com personal?

L’escriptura em dona molta vida, em fa molt feliç. Escrivint aquesta primera novel·la he intentat transmetre l’entusiasme que sento per la literatura. Costa d’explicar la felicitat que he sentit al llarg de tots aquests mesos. A mi em fa molt feliç llegir i conèixer nous autors i autores i ara que jo mateixa he publicat, agraeixo molt el retorn per part dels lectors, que em preguntin i que em diguin que la meva novel·la els ha transmès moltíssimes coses i que han aconseguit posar-se en la pell de la protagonista. Per mi, l’art és això, és aquesta capacitat d’interpel·lar. Al cap i a la fi, jo escric ficció i fingeixo estar en la situació d’una altra persona i que algú em digui que aconsegueix identificar-se amb la protagonista em fa molt feliç. Quan coneixes gent dins el teu mateix món amb qui pots compartir passions i inquietuds, tot creix d’alguna manera i es multiplica.

Com compagines la teva carrera com a metge amb la d’escriptora?

Bàsicament, intentant trobar espais. Em dedico a les Urgències, així que treballo per torns i tinc alguns dies lliures, que són els que més aprofito, sobretot si els nens són a l’escola. A més, dins la família remem tots a la vegada per estar bé i poder mantenir les nostres esferes. És molt satisfactori trobar aquests espais per poder fer el que t’agrada, més enllà de la feina i de la maternitat. Al final, és com tenir una doble feina, perquè jo no ho entenc l’escriptura com una afició. Realment, hi dedico moltes hores i el fet de treballar a les Urgències em facilita aquesta conciliació. És cert que escriure Les veus del foc va ser una mica més fàcil perquè només tenia una filla. Ara en tinc dos i he hagut de trobar una altra estratègia, però al final acabes fent lloc. Pel que t’interessa i et fa feliç sempre hi ha un lloc.

Escrius poesia i novel·les. Com vius cada gènere?

Ara estic més centrada en la narrativa, és el que sento que he d’escriure en aquest moment, tot i que segueixo molt de la mà amb la poesia. Quan va sortir Escames, el meu primer llibre de poesia, estava en una època diferent i em feia molta falta. Amb la poesia arribes a l’emoció d’una manera molt neta i molt directa. És el poder que té un text breu o una paraula en el lloc adequat per provocar-te una sensació concreta i aquesta idea em fascinava. A més, tendia a una poesia molt visceral i orgànica, que és el que m’inspiraven les meves lectures. Tot i que ara em centro molt més en la narrativa, continuo tenint el mateix estil. De fet, moltes persones em diuen que tinc una escriptura molt poètica perquè amb cada frase i amb cada paraula intento evocar i fer sentir alguna cosa al lector.

Hi ha alguna cosa que t’hagi marcat especialment des que estàs present en el món editorial?

El que més m’ha marcat, sens dubte, és rebre comentaris de persones a qui no conec i que han rebut justament el que jo volia transmetre a través de les obres. En la novel·la, la protagonista té un trastorn de la conducta alimentària i moltes persones que també han patit aquests trastorns m’han escrit per agrair-me que doni visibilitat a un tema com aquest, que, tot i estar estès, sembla que continua sent tabú. També m’he trobat amb d’altres que no se sentien preparades per llegir-la per por que la novel·la les trasbalsés.

Per què vas decidir abordar aquesta realitat?

Primer, potser per la meva professió de metge. He rebut moltes vegades pacients amb aquest tipus de trastorns i he sigut conscient de les conseqüències que tenen. Més enllà de l’experiència com a metgessa, el fet de ser dona t’exposa constantment a missatges molt agressius i violents contra el teu propi cos que sovint són impossibles d’esquivar i afecten la manera en què et perceps a tu mateixa. Volia fer aquest exercici de ficció i posar-me en la pell d’una persona que pateix bulímia perquè m’interessa tot el que hi ha darrere, no només la malaltia en sí, construint un personatge complex i polièdric. Sempre dic que és una novel·la d’intriga psicològica, si és que la podem encabir en algun gènere, perquè vol descobrir per què l’Eva té aquesta manera de veure el món, quina ha sigut la causa de la seva malaltia.

Quin mètode has seguit per parlar d’això de manera fidel i respectuosa?

Vaig començar a escriure aquesta novel·la quan estava a l’Ateneu Barcelonès i intentava ser molt acadèmica amb l’escriptura. Em vaig documentar amb una psiquiatra especialista en trastorns alimentaris, tot i haver vist jo mateixa alguns casos a la consulta. La novel·la havia de ser molt rigorosa, coherent i versemblant i per això volia parlar amb experts. Tot i aquest rigor, tinc en compte que els personatges actuen com a conseqüència de la seva pròpia consciència.

Et planteges haver de renunciar a alguna cosa en els anys vinents?

Si he d’escollir voldrà dir que també m’ha anat bé en la carrera literària, però jo no deixaria la medicina, m’ha costat molt arribar fins aquí i gaudeixo molt del que faig. A més, estic molt interessada en la salut internacional i la salut global i he començat a formar-me en això. Per mi, d’una mà va la meva carrera mèdica i, de l’altra, la meva carrera literària. Si entressin en conflicte em sabria molt de greu haver d’escollir, però soc conscient que seria inevitable. Ara per ara, sé que vull continuar escrivint i creixent.

La medicina ha contribuït en la teva manera de crear personatges?

Els metges estem molt en contacte amb les persones i amb la seva vulnerabilitat. Probablement, quan estem malalts és quan ens sentim més fràgils i en les consultes estem molt en contacte amb aquest tipus de vivències, per tant, sí que crec que la medicina m’ha empès a entendre aquestes històries d’una manera concreta. A banda d’això, he treballat molt la disciplina, la paciència i l’esforç perquè, per escriure bé, t’has d’haver format, has hagut de llegir molt i t’han de guiar. L’experiència acadèmica amb la medicina m’ha ajudat a entendre què pot arribar a ser l’escriptura. També s’ha de treballar, has de fixar-te en el detall, mai t’has de cansar de reescriure, has de deixar-te aconsellar, sense perdre la teva essència, sense oblidar què volies fer des del principi.

I, a l’inrevés, en què creus que ha contribuït la literatura en la teva faceta de metge?

La creativitat, sobretot, t’ajuda a comprendre millor qui tens davant, a ser més empàtic, i sense empatia no podem ser metges. Llegir et dona la possibilitat de viure altres vides, de descobrir mons i t’obre la ment, i ser una persona oberta et fa millor metge. Als metges sempre ens repeteixen que “qui només sap de medicina, ni de medicina en sap”, i crec que és cert que totes aquelles coses que fem de manera transversal són vasos comunicants que ens nodreixen. Si no em dediqués a la literatura, seria una altra persona, seria més pobra perquè, a mi, això m’omple molt.

Ens podries recomanar alguna lectura que t’hagi sorprès recentment?

Animals Inexpressius, de Xavier Mas Craviott. És un recull de contes que parlen de les dificultats i els sentiments que travessen diferents etapes vitals, des de la infantesa fins a l’edat adulta. Ho relata tot de manera molt descarnada, molt poètica i t’atrapa. La novel·la La pell del món, també de Mas Craviotto, em va impressionar i va en la mateixa línia. És un escriptor que ha passat per la poesia i penso que això li dona més voltatge, té un estil molt evocador, molt emotiu i visceral. Un altre llibre que em va agradar molt és Els erms, de Carlota Gurt, que parla de deserts vitals, relacionats amb la feina, les relacions i, inclús, la cultura.