“Em passo el dia fent el que m’agrada: transmetre el que he après. La música ens agermana a tots i la medicina, també”

“Vaig començar portant nens al lavabo durant els assajos. Un dia que el director de la coral no va poder venir a l’assaig, el vaig fer jo. Així va començar tot”

“Molts dels nens de Vozes no poden pagar una escola de música. Allà, primer ets alumne i arribarà un dia que seràs professor. Això produeix una cascada d’ensenyament”

“Tot allò que has rebut i que t’han donat, quan puguis, has d’intentar tornar-ho”. Aquest és el lema de Pilar Verdaguer (Barcelona,1968), metgessa especialista en geriatria i directora de formacions de Cant Coral a la Fundació Vozes, una entitat musicosocial on participen més de 700 infants i adolescents dels districtes de Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí de Barcelona. Vozes es dedica al desenvolupament pedagògic, ocupacional i ètic de la infància i la joventut mitjançant l’ensenyament gratuït i la pràctica col·lectiva de la música en coral o orquestra. Verdaguer forma part de Vozes des dels seus inicis, l’any 2004, quan es va crear com una modesta coral per integrar nens nouvinguts. Ha vist l’entitat créixer i convertir-se en una fundació amb sis corals, sis orquestres i una batucada. Com a directora, porta la batuta de tres corals: la infantil, la de pares i mares i la de gent gran.

Com va començar el projecte Vozes?

Vozes va començar fa 20 anys al barri de Gràcia de Barcelona, on visc. Va ser fundada per una família de veneçolans que feia poc que havien arribat a Barcelona i que van voler reproduir aquí el sistema de Veneçuela de cors i orquestres, d’on va sortir, per exemple, el director Gustavo Dudamel. Van fer una crida a les escoles del barri i citaven els nens i les nenes que volguessin participar en una coral els dissabtes al matí als locals parroquials de l’Oratori de Sant Felip Neri de Gràcia. Llavors jo tenia dos bessons de quatre anys i m’hi vaig presentar amb ells. Al cap de vuit anys, Vozes es va mudar a Nou Barris perquè l’Ajuntament ens va cedir un espai el Centre Cívic Les Basses.

Sempre ha tingut un caire solidari i d’abraçar persones nouvingudes?

Tothom està cridat a participar a Vozes. Quan es va crear es deia “Voces per a la música i la integració”. El que volien els fundadors era integrar nens nouvinguts amb nens catalans. Els primers catalans van ser els meus dos fills, la resta eren majoritàriament llatinoamericans. Després han entrat molts més nens catalans, evidentment. Quan es va fer més gran, a algunes mares ens van demanar que féssim de voluntàries per tenir cura dels nens, sobretot quan fèiem un concert al carrer i, amb el temps, em vaig quedar a ajudar dins la coral.

No només t’hi vas quedar per ajudar, sinó que ara ets directora de formació de cant coral. Què t’ha portat a implicar-t’hi tant?

Vaig començar portant nens al lavabo durant els assajos. Un dia que el director no va poder venir el vaig fer jo i així va començar tot. Tinc formació musical i soc cantaire, però em vaig adonar que no sabia dirigir, així que em vaig apuntar a fer els cursos de direcció de la Federació Catalana d’Entitats Corals (FESEC). Li vaig proposar al fundador de Vozes, Pablo González, crear la coral de pares i mares de Vozes. Així els ocupàvem mentre els seus fills assajaven. Jo porto aquesta coral, la de gent gran que vam fundar el mateix any i també la infantil. Ara tinc ajudants als quals estic formant. No puc estar tota la vida dirigint tres corals!

Quin és el vostre radi d’acció?

Estem a Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí. Treballem a diversos llocs, a prop del Besòs. Fem algunes extraescolars de música. Fins i tot, alguns professors d’instrument de Vozes fan música en horari lectiu en escoles de Ciutat Meridiana o Vallbona.

Sou tots voluntaris?

Tots ho som. Amb el temps i la diversificació de grups, que ha requerit més hores de dedicació, alguns professors han rebut alguna compensació econòmica, que al principi era en forma de tiquet de transport. La idea és que que tu primer ets alumne i arribarà un dia que seràs professor. Això produeix una cascada d’ensenyament. Els que saben més ensenyen els del mig i els del mig ensenyen els de baix. Ara hem començat a professionalitzar alguns professors, sobretot joves, alguns dels quals eren nens en risc d’exclusió social quan eren alumnes nostres. És el camí cap on volem dirigir Vozes, que els que vulguin puguin dedicar-se a la música, guanyant-s’hi la vida.

Per què has apostat tant per aquest projecte? Què té de especial per a tu?

Els meus fills són alumnes fundadors. Hi són des del primer dia. I jo vaig ser de les primeres mares que van portar-hi els seus fills. A això li he donat molt de valor. Com que ja sabia música, amb el temps m’hi he pogut implicar com a professora. Hi ha molta gent a Vozes que hi dedica moltes hores. Hi ha famílies que estan allà tot el dissabte cuidant nens, perquè tenen els fills als assajos del matí i la tarda. Jo mateixa m’hi he trobat! Vaig tenir una altra filla que ara és flautista. Els meus dos fills estaven a l’orquestra simfònica a la tarda i la meva filla a la Beethoven al matí. Ara tots tres toquen a l’orquestra simfònica i també estan implicats a les corals. L’Arnau, un dels bessons, em va fer d’ajudant a la coral simfònica, quan jo la dirigia. Ara la porta ell i jo li faig d’ajudant. La meva filla Queralt em fa d’ajudant a la coral infantil. Hi ha nens que consideren Vozes la seva segona família.

Treballes amb nens alguns dels quals estan en risc d’exclusió social i també fas de metgessa a diverses residències on tractes amb pacients en situacions d’especial fragilitat. Com connecten aquestes dues experiències?

És el mateix: ajudar la gent. Transmetre el que pots i ensenyar-los el que pots. Quan fas de metge, no només passes visita i receptes. També fas una mica de formació sanitària. Expliques el que fas a les famílies i als pacients. Jo em passo el dia fent el que m’agrada, que és transmetre el que he après de medicina i de música. Quan ets metge, acabes passant visita a tot arreu. Hi ha gent a la coral que em fa consultes perquè saben que soc metgessa i perquè em tenen confiança. També, de vegades, anem amb alguna coral de Vozes a cantar a les residències on treballo. Tot s’acaba relacionant, perquè la música ens agermana a tots i la medicina també. Un metge sempre és metge. Sempre estàs disponible. Tota la gent gran, no només la que viu a residències, són persones en risc d’exclusió social. Perquè, en qualsevol moment, poden tenir una lesió que els interromp la vida. Per a molts d’ells, sobretot els més grans, anar a cantar a la coral un cop a la setmana és un esdeveniment. És el més important que han de fer en tota la setmana. A les residències, faig la meva feina com a metgessa i, quan puc, col·laboro amb les activitats de les meves companyes de l’equip lúdic, perquè també tinc aquest vessant lúdic i artístic.  

El voluntariat té un gran pes en el teu dia a dia. Què és el que et mou?

He estat uns anys fent de monitora voluntària també a l’Oratori de Sant Felip Neri, on va néixer Vozes. Ara ja no puc perquè m’han ampliat l’horari a la feina. Tot allò que has rebut i que t’han donat, quan puguis, has d’intentar tornar-ho. Jo he tingut l’oportunitat d’estudiar música i medicina. Soc una privilegiada. No tothom pot anar a la universitat. Jo he pogut fer-ho i, d’alguna manera, s’ha de tornar. Ho has d’oferir a la gent que no pot, que no pot pagar-se una escola de música o una professora de piano com tenia jo. Molts dels nens de Vozes no poden anar a una escola de música municipal o privada, on es paguen les classes. Les classes de música són molt cares i nosaltres els oferim l’oportunitat de fer-ho gratuïtament.

Heu rebut molts premis i distincions. L’últim, l’any 2023 amb la Creu de Sant Jordi. Què va significar per a vosaltres?

És el premi més important de casa nostra! Estem molt agraïts perquè alguns de nosaltres, com jo, no som professionals de la música, som amateurs. Fem el que podem. Estem molt agraïts de què ens tinguin en compte, que sàpiguen que existim i que apreciïn el que fem, que crec que és l’important. Hi ha un forat en educació musical a Espanya en general i nosaltres intentem, amb el nostre granet de sorra, tapar-lo. Falta molt per fer.