Antoni Beltran Genescà (Matadepera, 1955), exerceix des de fa més de 30 anys com a metge de família a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) i és autor del llibre Ensenya’m la llengua (Gregal, 2018). Aquesta publicació té la voluntat de rescatar i posar en valor el llenguatge mèdic popular en català i, segons explica en l’entrevista, està previst que tingui continuïtat com a projecte acadèmic.

Per què va decidir escriure el llibre?

Aquest llibre va venir per la meva afició per la lingüística. Vaig veure que a la meva consulta mèdica la gent més gran usava un llenguatge molt ric i florit a l’hora d’explicar els seus símptomes i em va semblar que podia ser interessant recollir tot aquest corpus de vocabulari popular al voltant de la salut, els remeis i les malalties. En veure que les generacions més joves tenien un vocabulari molt més pobre, castellanitzat i mancat de recursos a l’hora d’expressar el que els passava davant del metge, vaig veure la necessitat de fer una transcripció i una ordenació de tot aquest vocabulari.

Quin va ser el seu procés d’escriptura?

Durant un temps, quan tenia interès en aquest projecte, portava sempre (i encara porto) una llibreteta i apuntava qualsevol expressió nova al voltant de la salut o els remeis. He viscut a diversos indrets de Catalunya i això ha representat un volum de paraules i d’expressions de tot el territori. D’entrada vaig anar recollint les expressions en la mateixa taula de la meva consulta, però després hi ha hagut un treball de recerca i de diccionari. També ens ha ajudat el fet que quan va sortir el llibre i fins que va arribar la pandèmia, vàrem fer més de 50 presentacions arreu del país i això ens va proporcionar un volum molt important de paraules noves, que encara no consten en el llibre, però que hi constaran en un nou volum.

Està preparant un segon volum d’Ensenya’m la llengua, doncs?

Per a la segona part del llibre hem tingut dues pegues importants. La primera va ser la pandèmia, que va paralitzar la possibilitat de fer presentacions del llibre. L’altra pega és que l’editorial del llibre va fer fallida. Ara estem en la fase de tornar a editar el llibre en una altra editorial i donar-li un recorregut diferent, més acadèmic. Aquest llenguatge popular, tan expressiu, nostre i viu, caldria que arribés no només a les llibreries i a les biblioteques, sinó també a les noves fornades de metges, infermeres i professionals sanitaris de tot el país. Això serà possible a través dels col·legis de metges i les universitats, en format de llibre o de pàgina web.

Quins són els exemples més curiosos o destacables que es poden trobar al llibre?

El més destacable del llibre és constatar la pèrdua lingüística en les darreres tres generacions. Et trobaves que la iaia venia a la consulta i t’explicava que el seu net havia caigut i s’havia fet un nyanyo al cap, o una banya, o un trau; però la filla d’aquesta senyora explicava que el seu nen s’havia fet un chichón. Un altre exemple: una vegada estava d’urgències i va venir una noia d’uns 16 anys, amb malestar al ventre. Després de fer-li totes les exploracions, se’m va acudir de preguntar-li: “Has tingut coragre?”. Aquella noia, que era catalanoparlant, em va mirar amb uns ulls com taronges i em va dir: “Doctor, jo no em drogo”. Hi ha moltes altres expressions: les granissades ara són sarpullits, els xiulets són pitidos. S’ha de fer un esforç i de la mateixa manera que en les últimes generacions s’han pogut salvar mots que abans dèiem a la castellana, com vorera, segell, gespa o vacances, també es poden salvar tot un seguit de paraules de la terminologia sanitària i mèdica que són molt útils. No estem parlant de paraules fòssils dels antics bosquetans: són paraules imprescindibles perquè tard o d’hora hem d’anar al metge i hem de explicar el que ens està passant. En una bona entrevista mèdica, el metge ha de ser capaç de reconèixer el 80 % o 90 % de les patologies. El vocabulari és molt important i anirà a més, amb el tema de la telemedicina.

Quins consells creu que es poden aplicar per revitalitzar l’ús del català?

El llibre és un gra de sorra més. Els metges passem molts anys estudiant i durant aquests anys de formació sortim amb un llenguatge tècnic. Però la paradoxa és que quan sortim de la Facultat o del MIR, ens posem la bata i seiem al davant del malalt, la persona que tenim al davant no diu que té disfàgia, astènia, pirosi, afàsia o dispnea: aquella persona parla a la seva manera i diu que té cremor, té coragre, no té delit o té un rebombori. El més lògic seria que durant aquests deu anys d’estudi, poguéssim participar, encara que sigui un trimestre, aprenent el llenguatge popular que ens trobarem després a les consultes. Hem de saber que unes morenes són unes hemorroides, que una pansa és un herpes labial, que una trencadura és una hèrnia i que una feridura és un ictus. Si el pacient que ha tingut un ictus ens diu “la iaia ja es va ferir” i no saps que “ferir” és un ictus, potser et penses que es va fer mal caient i no veus l’antecedent. Quan va sortir el llibre, ens vàrem reunir amb els responsables de l’ECAP, el sistema informàtic que dictamina i codifica els diagnòstics de salut quan fem l’entrevista mèdica i hem introduït termes com voltadits, morenes o feridura. La idea del nou llibre seria buscar aquest encaix amb el món de les facultats i les escoles dels futurs sanitaris del país.

Personalment, té alguna inquietud literària o només està interessat en l’ús de la llengua?

El llibre va sortir fa ja prop de quatre anys i tinc interès a acabar el nou volum i que tingui aquest recorregut. A part d’això, tinc altres hobbies. He fet un llibre sobre rutes en bicicleta pel massís de l’Ardenya, explicant les muntanyes, les ermites, el paisatge. Tinc aquesta vocació d’escriure tot el que tinc al meu voltant i tot el que vaig veient i està passant. Però no em considero un novel·lista ni un escriptor; senzillament un metge que està interessat pel llenguatge. El vocabulari és importantíssim. Quan obres l’ordinador davant del pacient, el primer que et demana és el motiu de consulta. I aquest motiu no és el que tu creus, és el que t’està explicant el malalt, allò que creu més rellevant del que li passa. El llenguatge és el més important per definir tot el que després vindrà: les proves, les anàlisis, els TAC, etc. També és molt important per al malalt que tu siguis capaç d’explicar-li allò que li passa en el seu llenguatge. Si li parles al malalt amb un llenguatge massa tècnic, acadèmic o enrevessat, potser no t’entén. No ens ha de fer vergonya dir “vostè està empatxat” o “vostè té un rebombori” o “vostè està encarcarat”. Tot això són paraules que no són còmiques: el malalt agraeix molt que tu parlis com parla ell a casa seva.

Quines perspectives de futur té sobre aquest projecte?

Espero que quan tinguem l’oportunitat d’editar aquest segon llibre, trobem la manera que el contingut arribi a les noves generacions, a través dels Col·legis de Metges, les Universitats o la Conselleria. Després d’haver estat tant anys treballant en aquest tema, crec fermament que és la manera de salvaguardar tot aquest patrimoni, com es salvaguarden els boscos o les platges. La llengua és el nostre patrimoni més important i el llenguatge a l’entorn de la salut és molt interessant i imprescindible. Per acabar, un exemple: l’altre dia va venir a la consulta un noi d’uns 17 anys, catalanoparlant. Em deia “em fa mal aquí” i s’assenyalava sota la costella, però no sabia expressar el lloc, ni sabia expressar quin tipus de mal: una burxada, una punxada, un mal que corre, un mal que et deixa encarcarat, etc. Una comunicació simple al màxim. Hem d’evitar arribar a aquest punt. La persona que es troba malalta i té un problema s’ha de saber expressar en el seu idioma i el metge l’ha d’entendre. D’aquesta manera, l’entrevista mèdica flueix i es crea un ambient familiar. Aquesta és la voluntat del llibre: fer això a través del vocabulari i del llenguatge.