“Un repte com aquest és una marató on la il·lusió és l’energia necessària”

Mercè Camps és auxiliar d’infermeria, infermera i ara també metgessa. Aquest any s’ha graduat en medicina a la Universitat de Girona. Va començar la carrera quan ja havia fet 40 anys i l’ha compaginat treballant com a infermera fent doble torn: a les tardes a una clínica i, durant la nit, al servei d’urgències de l’Hospital de Santa Caterina (Salt). És una professional amb les idees molt clares i posseeix una energia desbordant i molt sentit de l’humor. Té molt clar que ha hagut de deixar coses pel camí però li omple d’orgull haver aconseguit una fita que no s’hauria imaginat mai. Amb aquest triplet, la seva carrera no acaba aquí: el seu proper repte és el MIR i especialitzar-se en anestèsia o aparell digestiu. La seva és una història de constància i perseverança. Parlem amb ella de la seva trajectòria i del seu pas per la universitat.

T’has graduat en medicina. Felicitats! Com va començar tot?

De petita era una estudiant nefasta. No tenia ni voluntat, ni interès, ni constància… Res de res. Vaig fer BUP i COU [l’equivalent al segon cicle de secundària i batxillerat] a marxes forçades, perquè a casa volien que estudiés. Abans suspenia molt… No me’n sento gens orgullosa. Vaig acabar COU i vaig anar a fer el cicle d’Auxiliar d’Infermeria. La meva germana estava a l’àmbit sanitari i vaig pensar que potser m’agradaria. I així va ser! Va ser la primera vegada en la meva vida que vaig treure bones notes. Vaig començar a treballar i, al cap d’uns anys, em vaig dir: “Amb tot el que has estudiat… Podries donar més”. Veia les meves companyes infermeres i m’agradava el que feien. Així, vaig entrar a estudiar infermeria a la Universitat Internacional de Catalunya (UIC). M’agradava molt i vaig aprendre a passar-m’ho pipa estudiant. Treia molt bones notes i, de seguida, em vaig posar a treballar. Al cap d’un any o dos, vaig fer un postgrau d’anestèsia i reanimació quirúrgica per entrar a quiròfan. I els darrers anys vaig començar a passar al servei d’endoscòpies.

Quan vas decidir estudiar medicina?

La sedació em va agradar i se’m donava força bé. Els metges em deien que ho feia molt bé i em va agafar un atac de fatxenderia i vaig dir: “Jo en vull ser la responsable!”. L’any 2013 vaig entrar a la Universitat de Girona per estudiar Medicina.

Ser metge no era el teu objectiu…

D’entrada, no. M’he anat muntant la vida tal com me l’he anat trobant. Era tan desastre que no m’ho havia plantejat mai, fer de metge. Ni somiar-hi! Quan feia infermeria, mai vaig pensar a arribar a fer medicina. De fet, entremig, vaig començar a estudiar dret a la UOC. Per situacions personals, ho vaig deixar aparcat, però només em queden dos anys per acabar la carrera! Un dia l’acabaré… I, de cop i volta, em vaig trobar a la facultat de Medicina.

Com t’ho has fet per estudiar i treballar alhora?

No ho sé! Dec tenir un angelet! [riu]. Sóc independent i he de dir que no tinc càrregues familiars. Però no m’ha ajudat ningú. Mentre estudiava he seguit treballant a dos llocs. Per poder assistir a la universitat, on la formació és presencial, vaig canviar la meva plaça d’endoscòpia a l’hospital a una companya que estava al servei d’urgències de nit, on he estat treballant durant aquests sis anys. Al matí estudiava a la universitat, a la tarda treballava a la privada, a la nit anava a urgències. M’he pogut organitzar molt bé, tot i que sembla molt estressant. Els moments que tenia lliures a urgències els dedicava a estudiar. T’has de mentalitzar que quan tens un repte com aquest has d’anar a totes. Hi has de posar tota la il·lusió i perseverança… I no mirar gaire cap al final, perquè si ho fas, no hi arribes. És com una marató. La il·lusió és l’energia necessària, però a mesura que vas fent la carrera la vas perdent. Llavors necessites motivació i vas estirant de la voluntat. Vas tirant tant de totes aquestes coses que deixes d’altres més aparcades, com les relacions socials. És evident que renuncies a coses. No tens temps, ni de sortir, ni d’anar a sopars… Tot i que de fer esport sí, perquè ajuda molt. He guanyar una gran carrera universitària i n’estic súper orgullosa.

Quan vas començar a estudiar la carrera vas començar a entendre millor els metges?

Sempre he empatitzat bastant amb la medicina. Vaig estar set anys amb un anestesiòleg i em va influir molt en la meva vida i em va motivar molt. L’admirava molt perquè era molt crack i li estaré sempre agraïda per tot el que em va transmetre. Mentre estudiava tenia la sensació de no ser ni una cosa ni l’altra, però ara sí! Una de les coses de les quals n’estic realment orgullosa és d’haver començat per auxiliar d’infermeria, haver fet d’infermera i haver acabat sent metge. Sóc una metge-infermera. Això m’agrada moltíssim.

Els estudiants de medicina pateixen molt d’estrès. Com ho has viscut tu, que estudiaves i treballaves alhora?

Aquest últim any ha estat fatal en aquest aspecte. Al principi, no hi pensava, perquè vaig començar súper il·lusionada. Fins al tercer curs, anava a tota pastilla. Aquest curs ja va començar a ser difícil, tot i que ha estat el que he gaudit més. Entraven totes les assignatures mèdiques que són les que més m’agraden. A cinquè, he de dir que em vaig començar a cremar una mica. Començava a estar cansada. Esperava el sisè any amb unes ganes brutals, perquè n’era l’últim i creia que baixaria una mica el ritme… Però m’ha resultat molt estressant. A Girona, segueixes fent assignatures amb els mateixos crèdits que els anys anteriors i el treball de final de grau s’ha de fer i presentar en anglès. Per sort, vaig triar un equip boníssim de tutors i, gràcies a ells, va ser fàcil. L’any ha acabat molt bé, però ha estat molt dur i començava a afectar-me psicològicament.

Com veies els teus companys?

L’estudiant de Medicina s’autoexigeix molt, és molt competitiu amb si mateix i molt perfeccionista. Vol ser bo en tot i donar-ho tot. Medicina és una carrera complexa, perquè has de recordar moltes coses i saber relacionar-les. És com si buidessin un puzle de moltíssimes peces damunt la taula i al llarg de la carrera l’haguessis de compondre de nou. Comences i estàs perdut. Vas sumant i encaixant peces… però, abans no les puguis ajuntar totes, passa molt de temps. El meu avantatge davant d’això és que jo no començava del tot a cegues. El meu handicap no era l’edat, sinó que portava molt de temps sense estudiar. No hi ha edat per estudiar, simplement, que quan portes molts anys sense fer-ho, estàs com oxidada. I engegar la màquina costa. La meva manera d’estudiar era diferent i crec que per això treia estrès. Els més joves s’aprenen de la primera paraula a l’última. No se’n deixen ni una pel camí. És brutal. Són unes màquines! Jo no podria fer-ho.

I com era la relació amb ells?

He congeniat amb tots, però he anat a la meva. Sabia que havia d’anar a tota canya i que no em podia encantar. No he fet moltes amistats, però n’he fet de valuoses. Vaig trobar un amic que em va ajudar moltíssim durant tots aquests anys. Allà on no arribava pel tema informàtic, o pel que fos, ell em donava un cop de mà.

El teu primer pacient com a metge, no serà el teu primer pacient…

El que tinc clar és que estar amb el pacient no serà un problema. A urgències estic a triatge i dono la cara. El repte, per mi, és encertar les coses i, sobretot, no fer mal, que és el que em fa pànic. També m’he d’enfrontar al canvi de rol. Estic acostumada a ser infermera i actuar sobre la prescripció d’un metge. Ara hauré de ser jo qui pren aquestes decisions i ser-ne la responsable. Tinc una trajectòria que m’ajuda, però la responsabilitat em fa una mica de por. Els anys de residència em donaran més seguretat, però sempre queda aquest punt de: “Ai! Espero fer-ho bé”. No la perdré mai, la por. Sempre he sigut molt conscient de la responsabilitat que tens com a infermera i, com a metge, encara més.

Vam conèixer la teva història a través d’una piulada teva a Twitter que va tenir molt de ressò. Com ho vas viure?

Les xarxes són així. Un escriu un comentari i té un ressò brutal. Em va sorprendre que arribés a tanta gent. Però, com que estic en un núvol i sota els efectes d’aquesta emoció brutal que sento per haver aconseguit el que he aconseguit, encara no sóc gaire conscient de res.