És una situació cada vegada més habitual per als metges. El pacient enregistra part del contingut de la visita per enviar-ho a un familiar o per no oblidar-ne cap detall. De vegades, demana permís abans de fer-ho, però, d’altres, ho fa sense més, o fins i tot d’amagat. Com pot actuar un professional davant d’aquesta circumstància? El pacient té dret a enregistrar el metge? Ho pot utilitzar com a prova incriminatòria per fer una denúncia o reclamació? El professional ho pot impedir? Què hi diu la llei?

Els metges se senten observats i indefensos davant la possibilitat que els enregistrin. De fet, avui dia qualsevol persona que treballi de cara al públic és vulnerable a què l’estiguin enregistrant. Bernat Goula, advocat de l’Assessoria Jurídica del Col·legi de Metges de Barcelona, aconsella els professionals “prendre consciència” que és una situació en la qual s’hi poden trobar i que han de “conèixer els seus drets” per poder prevenir conseqüències indesitjades i actuar correctament.

Contràriament al que molts podrien imaginar, el pacient sí té dret a enregistrar el que ocorre a la consulta si és en relació amb la seva salut. Ara bé, aquesta afirmació té matisos i limitacions, ja que també hi ha implicats els drets del metge, en tant que titular de drets de protecció de dades. La més important: per què el pacient vol enregistrar la visita o consulta?

 

El pacient pot enregistrar el contingut de la visita mèdica...

Normalment, durant la consulta el dret a la intimitat s’aplica al pacient. Les dades que es tracten són de la seva propietat i afecten la seva intimitat i honor. Així, el malalt té dret a fer el tractament que consideri oportú de les seves dades, demanant-ne còpia de la Història Clínica o informe d’assistència. A això s’afegeix que, qualsevol persona té dret a enregistrar una conversa en què estigui participant.

Els enregistraments subrepticis, fets sense coneixement i amb càmera o micròfon ocult, suposen una deslleialtat i trenquen la relació de confiança que el pacient ha de tenir amb el seu metge. Cal tenir en compte, però, que “no vulneren el secret de les comunicacions i els tribunals diuen que, tot i que poden ser èticament deslleials, jurídicament no són reprovables”, explica Goula. Malgrat tot, per què aquests enregistraments puguin ser consideratgs com a prova i, per tant inculpatoris per condemnar un professional dependrà de les circumstàncies particulars de cada cas i del criteri del jutge o del tribunal.

 

… però el dret del pacient  a enregistrar també té limitacions

La Llei de Protecció de Dades és una de les armes amb què compten els professionals per enfrontar-se a aquesta mena de situació. Les claus són el consentiment del facultatiu i la finalitat de l’enregistrament.

Durant la consulta mèdica, les dades que es tracten pertanyen al pacient, però, quan aquest utilitza un aparell per fer un enregistrament del que li diu el metge, hi ha un canvi en el rol. A partir d’aquell moment, les dades que s’enregistres són les del professional i per tant aquest té dret a que s’apliqui la normativa de protecció de dades. Això vol dir que el facultatiu té drets que pot exigir.

Un d’aquests drets és el de saber quin tractament o ús es farà de les dades enregistrades i quina finalitat té l’enregistrament. El pacient ha de demanar el consentiment al metge i explicar-li per què vol fer aquest enregistrament i quin ús en farà. El metge, seguint el seu criteri, pot acceptar-ho o no. Segons explica Goula, “el pacient té dret a enregistrar la consulta, però sempre que ho faci amb uns fins legítims i pertinents”.

Atenen a la finalitat manifestada pel pacient, entra en joc un dels altres principis de protecció de dades, que és el de minimització del tractament, de manera que només es poden enregistrar les mínimes possibles. “La finalitat només tindrà justificació si no hi ha una alternativa per a aquest enregistrament, és a dir, si no hi ha una possibilitat d’aconseguir el mateix fi de manera diferent”, assegura Goula. Per exemple: un pacient vol enregistrar el metge mentre explica com ha de seguir un tractament, per tal de no oblidar cap medicació. L’alternativa a l’enregistrament podria ser un informe on es detalli tot aquest contingut. L’enregistrament, llavors, ja no seria imprescindible i es poden conciliar els drets en joc: el del pacient a tenir la seva informació i la del metge a no ser gravat.

 

I si detecto que m’estan enregistrant sense consentiment?

Conèixer tots aquests punts dona al professional eines per actuar si detecta que el volen enregistrar o que ja ho estan fent sense el seu consentiment i per exigir tots els seus drets.

Seria interessant, tal com explica Goula, que els centres disposessin de protocols per saber com actuar en aquests casos ja que “no és fàcil gestionar un usuari que vol enregistrar, que té dret a fer-ho, però que també té limitacions, com ara la finalitat”, explica l’advocat. Quan un metge detecta que l’estan enregistrant ha de saber que pot demanar al pacient, no només que ho aturi, sinó que no ho difongui. És per això que la implicació dels centres en la gestió dels casos en que hi ha gravacions és imprescindible per a que es gestioni correctament els interessos en conflicte.

El més important en aquesta situació és recollir-ho a la història clínica perquè quedi constància del que ha ocorregut i com a recordatori del que ha succeït si la situació deriva en alguna reclamació.

Si la informació ja ha estat publicada a la xarxa en contra de la voluntat del professional, aquest pot requerir a qui l’ha penjada que l’elimini. Això, però, “comporta una tasca d’investigació i de gestió”, reconeix l’advocat, “que pot resultar feixuga i que incrementa la sensació de vulnerabilitat del professionals front a situacions com les que describim”. En aquests casos, Goula recomana adreçar-se a l’Agència Espanyola de Protecció de Dades, que disposa d’un canal que facilita als usuaris que han vist els seus drets vulnerats fer una denúncia. L’últim recurs són les accions judicials.

Així, cal que el metge conegui que el pacient el pot gravar, però ha de saber explicar-li que no pot fer-ho de manera il·limitada, sinó que hi ha altres drets que cal ponderar en cada situació concreta. És essencial la tasca de les institucions i centres sanitaris per a establir protocols que permetin l’abordatge d’aquestes situacions mitjançant la formació dels professionals i resta de personal que hi presta serveis, posant a disposició els mitjans necessaris per resoldre les situacions sense generar conflictivitat.

• Per a qualsevol dubte, us podeu posar en contacte amb l’Assessoria Jurídica del CoMB.